Joan F. Mira | Avui | 26/09/2009   

L'id, l'entitat

Enllaç original

Sembla que no s'acaba mai, aquesta matèria, i sempre per les mateixes raons. Com si allò que en diem identitat, o identitats, foren conceptes perversos, perillosos, qui sap si assassins, tal com afirma un llibre ben conegut d'Amin Maalouf, i que Déu ens empare. Malament si per combatre els excessos, la intolerància, la brutalitat o l'opressió, rebentem també idees necessàries, que estan en els fonaments mateixos de la condició humana, que és una condició social. Els humans, pel fet de ser-ho, formem grups, vivim en grup, pertanyem a grups, dels quals sempre n'hi ha algun més decisiu i definidor que els altres. Aquesta delimitació de la pertinença és una de les poques necessitats universals de totes les cultures i societats humanes: els individus necessiten ser alguna cosa, formar part d'algun àmbit que els defineix com a membres d'un grup, i fins i tot, salvada alguna molt rara excepció, com a membres d'un grup territorial. Parlar d'identitat, per tant, no és una moda, ni un subproducte dels nacionalismes i regionalismes més o menys ètnics, tant si aquests fenòmens es valoren positivament com si no. És parlar del fet de ser humans.

Sovint sembla, però, com si el mateix concepte d'identitat fóra, per alguns sectors d'opinió suposadament universalistes, una idea perillosa: com si qualsevol identitat col·lectiva o de grup (territorial, cultural, ètnica, històrica, nacional... qualsevol que no corresponga a la definida pel sempre liberal, modern i progressista espai d'un Estat constituït) fóra un invent artificiós i maligne destinat sobretot al tancament i a l'enfrontament, i fins i tot a negar la humanitat bàsica dels individus. Pensar això és tant com ignorar que l'arrel bàsica de la identitat està en aquella necessitat universal de pertinença: és ignorar que tothom, a tot arreu, necessita alguna mediació entre la seua pròpia singularitat i la universalitat de l'espècie. Fet i fet, qui pot no ser res?, qui pot ser únicament ell mateix, un individu i prou? El solipsisme cultural i social és una impossibilitat humana (si bé es mira, és inhumà, perquè la nostra espècie no és solitària com els óssos sinó comunitària com el conjunt dels primats), i en la pràctica no passa de constituir una fantasia de l'intel·lectual desencarnat que en la seua supèrbia es pensa ser autosuficient en la pròpia individualitat... que per això mateix ell pensa superior i privilegiada, tant si n'és explícitament conscient com si no.

Dit això, és una obvietat manifesta afirmar que, com que no podem no ser res, hem de ser alguna cosa: algun id que ens afirma i distingeix. Una obvietat que, tanmateix, cal recordar i deixar ben clara: si acceptàrem les realitats òbvies com allò que són –realitats, no obstacles per a teories interessades–, segurament viuríem més tranquils i ens respectaríem més els uns als altres. Parlar, doncs, dels continguts i espais de la id-entitat, és parlar de l'entitat d'aquest id necessari: què és, com es defineix i es delimita, fins on arriba i en què consisteix, aquesta cosa –aquest id– que som? La identitat, per tant (a pesar dels qui volen desacreditar-la i atribuir tots els mals a la pobra realitat, com si fóra una ideologia o un partit polític enemic), no és cosa de metafísics, místics o maniàtics: és l'efecte de la simple necessitat de ser alguna cosa en comú amb uns altres. El resultat de no ser óssos, sinó persones. I en qualsevol cas, no és difícil constatar que aquells que, amb teories tan desinteressades i cosmopolites, combaten aparentment el concepte mateix d'identitat, gairebé sense excepció el que estan buscant –amb major o menor capacitat de dissimulació– és combatre la identitat d'alguns altres... que és tant com reforçar la pròpia. Sense reconèixer-ho expressament, que és la manera més eficaç d'aconseguir-ho.

Preguntar-se per l'entitat de l'id sembla un plantejament purament especulatiu, i tanmateix no ho és, sinó que té una realitat permanent, vital, i sovint decisiva per a la vida civil i política, per a la cultura i per a la mateixa posició i responsabilitat de l'individu dins de la pròpia societat. Tornant al cas que conec millor i que em toca de més a prop: és o no és important saber quina és l'entitat, la definició, el valor i el contingut, del nostre ser valencians o del ser catalans? Són o no són decisives les posicions que es mantenen –en el nostre cas, de vegades conflictives– sobre aquest id particular? Influeixen o no aquestes posicions en les actituds personals i col·lectives sobre la vida pública, institucional, cultural o política? Puc assegurar, per exemple i amb tota certesa, que al País Valencià un determinat concepte de país (els termes mateixos de la seua definició, i el contingut o entitat d'aquesta definició) implica també unes certes actituds cíviques i fins i tot ètiques, una certa racionalitat i una certa responsabilitat. Al País Valencià, com a Catalunya, parlar d'identitat, i concebre-la o valorar-la d'una determinada manera, és parlar d'un projecte col·lectiu, i d'una forma d'entendre la pròpia participació en aquest projecte.

Arreu del món, en tot cas, els individus no podrien ser res per damunt de la pròpia singularitat, si no els ensenyen d'alguna manera què són. I ensenyar ací vol dir transmetre la definició i denominació del grup, l'espai i els trets que el defineixen, i simultàniament o successivament assignar la pertinença corresponent i produir l'adhesió dels individus. Un altre fet i condició universal dels humans, que som una espècie verbal, manipulativa i simbòlica. Perquè la percepció d'aquesta pertinença, com la dels seus límits significatius, no és un procés espontani i dirigit des de dins (des d'una impossible intimitat autònoma de la consciència), sinó un procés pautat i regulat, i dirigit des de fora: pels pares o parents, pels veïns o conciutadans, i en últim terme per qui té poder per ordenar aquesta direcció. Un poder cultural, o social o polític, que sovint, quant a l'ús i els efectes, són tots tres una mateixa cosa, manifestació trinitària d'una única substància, una mateixa línia i expressió de poder. Ja sé que tot això és teoria, és antropologia elemental. Però també sé que, sense entendre-ho, es diuen bestieses molt grans. Perquè som identitaris pel fet de ser humans, i en tot cas la qüestió seria saber quina és l'entitat bàsica que compta: una tribu, un partit polític, un municipi, una religió, una secta, un Estat o una nació. I després, actuar en conseqüència.

Joan F. Mira | Avui | 22/08/2009   

Boscos, incendis

Estem patint un mal any d'incendis, un estiu de flames sense control que no només cremen els boscos sinó que destrueixen vides dels qui les combaten com poden i saben. D'Horta de Sant Joan a la Vall de Gallinera, de l'Ebre a la Marina, i de Castella a Grècia, el foc torna a formar part de la informació quotidiana, i els habitants de les ciutats s'estremeixen una mica davant de l'horror i després pensen en una altra cosa, com quan veiem imatges d'atemptats a Bagdad o a Kabul, o d'infants africans que es moren de misèria i de gana. Això que en solem dir “el camp” o “la muntanya”, és una realitat potser pròxima en l'espai, però distant en la comprensió dels urbans, inclosos els responsables polítics, els suposats experts i els periodistes que n'informen sense entendre res. Enguany hi ha més incendis, se suposa, perquè ha plogut més a l'hivern i la vegetació ha crescut, ha plogut poc en primavera i s'ha assecat, i sobretot perquè fa molta calor. Potser sí. Però d'incendis en vindran més, no s'acabaran, i el drama es repetirà cada estiu, i fora de l'estiu.

D'estiu o d'hivern, des d'una caseta que tinc de cara al Penyagolosa, contemple el bosc. Fins on arriba la vista, i arriba bastant lluny, tot és cobert de pins i de carrasques, alguns rodals de savines i ginebres, que són arbres eterns i de fusta perfumada, algun bedoll en espais més humits. És un bosc que sembla antic, però que una gran part no és tan vella com pareix. Si a més de contemplar-lo des de la finestra hi camine, com faig sovint en qualsevol estació de l'any, comprove repetidament que la part més alta de la muntanya, coberta de pins negrals i de pins rojals, arbres de rectitud exemplar i clàssica, creixent sobre una terra relativament neta i ben cuidada, és verdaderament un bosc antic, intacte des de fa segles, no sé quants: miraculosament, aquests boscos –potser els més extensos del País Valencià– fa molt de temps que no coneixen la devastació del foc, o almenys jo no l'he vista, i no la recorda ningú. Aquest bosc net i primitiu sembla que no s'ha cremat mai, i això deu tindre alguna explicació.

La memòria de la gent vella dels pobles pot alterar una mica la percepció del passat, però no altera els fets: hom recorda les grans nevades, les grans pluges (plovia més que ara, asseguren, nevava molt més), i recorden també que, excepte en el bosc més antic, de focs n'hi ha hagut sempre, de grossos i de petits, quan no hi pujaven bombers amb camions cisterna, ni hi venien avions i helicòpters llançant aigua des de l'aire. D'incendis n'hi ha hagut sempre, però no tants com ara, això diuen, i deu ser veritat: no conec l'estadística històrica, si és que n'hi ha. Potser en aquest cas l'opinió popular coincideix amb la dels que s'anomenen experts: hi ha més incendis perquè hi ha més llenya al bosc –abans la treien per a casa, per als forns, per a fer carbó–, perquè hi ha més matissa, i perquè a la muntanya hi puja tanta gent indecent de ciutat, que abans de tindre cotxe o moto es quedaven a casa, que és el que haurien de fer.

Jo tinc, sobre aquest fet, una explicació complementària: hi ha més focs al bosc perquè hi ha més bosc. Sobretot perquè hi ha més bosc de pins i no tant de carrasques, i tothom sap o ha de saber que les carrasques o alzines són arbres corretjosos i de mal morir: quan es cremen, es cremen poc i malament, no fan córrer alegrement el foc, i sovint es queden només socarrades per fora i vives per dins, de manera que en pocs anys reviscolen i l'alzinar torna a ser verd i coriaci com sempre. Josep Pla ja ho sabia, i ho explicava molt bé. Les carrasques, però, no són arbres expansius, no són una espècie invasora, com els pins. Els pins, a penes troben un pam de terra on fer créixer la llavor de la pinya, l'aprofiten amb eficàcia incomparable. De manera que, si hom aprèn a mirar el paisatge, trobarà que l'expansió de les pinedes ha seguit en molts llocs un ritme equivalent al de l'abandonament dels conreus de muntanya: una gran part del bosc visible ha crescut en bancals que fa poques dècades eren terra de cereal.

De manera que, sota els pins joves nascuts al llarg dels darrers trenta o quaranta anys, hi ha encara els bancals o feixes, els camps abandonats. I quan es cremen no sé si vol dir que l'antiga agricultura pobra –la del secà, que cultivava la muntanya només per poder menjar– recupera inútilment, socarrada i coberta de cendra, la terra que havia ocupat tants anys, o si la facilitat amb què es crema el bosc nou és senyal que ha invadit llocs que no li eren propis. Ja fa molts anys, molts estius sobretot, que de Portugal i Extremadura fins a Provença o al Peloponès, veiem la imatge repetida: el pinar cremat, i sovint, si hom s'hi fixa, la reaparició de la forma dels bancals o terrasses que els arbres nous cobrien. Sé que el foc també arrasa, i tant, paratges de bosc antic, extensions sovint enormes a Califòrnia, Canadà o Austràlia, que els entesos afirmen que això és part de llargs cicles naturals de regeneració (per obra dels déus del llamp, hauria de ser, no per mà de piròmans criminals o insensats), i que hi ha qui sosté que en casos com aquests caldria deixar el foc tranquil i avançar al seu aire, mai més mal dit.

Veig també que en els incendis nous, ací o a Califòrnia, cada vegada hi ha més cases amenaçades pel foc: són cases en llocs on abans no n'hi havia, cases fetes on no se n'havien de fer. Són construccions, urbanitzacions senceres, que mostren ben clara la incomprensió dels urbans: construir carrers i conduccions elèctriques, milers de casetes o xalets, enmig dels pins, o a la vora dels pins, és una novetat amb un gran punt d'insensatesa, és una cosa que la gent antiga no hauria pensat mai. Vol dir que hem perdut el respecte als equilibris clàssics, a les fronteres de la vella cultura de mas i de poble de muntanya. I això s'ha de pagar, i no hi haurà lleis, policies, agents forestals, bombers heroics o hidroavions que puguen impedir-ho. La gent dels pobles s'ho mirarà amb còlera o amb escepticisme, i ells tampoc no hi podran fer res. Tornaran els incendis, l'estiu d'enguany, i l'any que ve, i l'altre i l'altre, i uns ho contemplaran i uns altres s'hi jugaran la vida. Mentrestant, els senglars passegen pels carrers de Barcelona, i els esquirols arriben a la vora del mar per Benicàssim. Si volen traure alguna conclusió, la trauen. I si no, tant se val.

Joan F. Mira | Avui | 25/07/2009   

La pàtria, la història, els diners

Enllaç original

Escric aquest paper, en primer lloc, des de la perspectiva d’un valencià insignificant, que comprova una vegada i una altra com el seu país es consolida a la cua de tots els indicadors econòmics, siga la renda per càpita, la productivitat, les inversions públiques, o allò que vostès vulguen, mentre els papers i els mapes oficials (i els que publica la premsa) el situen com a dinàmic, pròsper i avançat. Tan “avançat” que, també una vegada més, ens hem quedat en l’últim lloc de la llista d’aquest nou finançament que segons la propaganda és tan generós. En l’últim lloc, i el PP valencià, tal com és habitual, afirma que la culpa la tenen alhora els socialistes, que ens ignoren i ens menyspreen (quan manaven els seus a Madrid, això mateix deien els socialistes a València: és un costum reiteratiu), i els catalans que, com sempre, s’emporten els diners, o l’aigua, o la paella o el nom d’Ausiàs March. Fins ací, res de nou: els ciutadans insignificants com jo, però amb dos dits de front i de capacitat reflexiva, ja hi estem ben avesats. La insignificança dels polítics valencians, ara i abans, en aquesta matèria i en altres, és més profunda encara que la meua com a simple ciutadà. Almenys jo tinc una certa perspectiva, i ells no en tenen cap, fora de la pròpia insubstancialitat ètica, estètica i mental.

Però també escric aquest paper com a observador interessat i pròxim (tan pròxim, que m’ho mire des de dins) de la vida política de Catalunya, de les idees que hi circulen, de les declaracions públiques, dels papers que publiquen els intel·lectuals del país, del contingut informatiu dels mitjans de comunicació, dels debats, dels temes que s’hi discuteixen i tracten cada dia. I des de la meua perspectiva de persona que ha dedicat molts anys a la reflexió més o menys teòrica sobre la història dels nacionalismes, sobre la realitat i la imatge de les nacions, i sobre matèries semblants al voltant de les quals he escrit alguns llibres i molts papers dispersos. Des d’aquesta perspectiva em produeix una mica d’estupor o de perplexitat el fet que (tal com he recordat fa poques setmanes en algun altre lloc), al llarg de mesos i mesos, al llarg de tot un any o més encara, a Catalunya, en aquesta matèria de país o nació o fonament de la substància pròpia, els debats, els problemes, les idees, es redueixen substancialment a una cosa sola: finançament, diners, milions d’euros, regateig, un horitzó i una definició limitats als recursos tributaris i al repartiment que en fa l’Estat, és a dir el govern de Madrid.

Com si, en aquesta hora de la història, la distribució de les recaptacions fiscals fóra, per damunt de totes les coses, l’element que conté i defineix el moll i la substància de la nació catalana, el factor que delimita les seues aspiracions, el seu futur, la seua consistència i subsistència, el fons de l’ànima de la pàtria, la matèria, l’esperit i la carn del país. Ara mateix, com que el resultat del regateig han sigut tants milions d’euros, per al govern de Barcelona, Catalunya serà rica i plena i podrà viure molts anys satisfeta (per al govern de Madrid, amb els milions concedits en aquesta nova fórmula o variant del “café para todos” Catalunya serà, per un temps llarg i previsible, una regió pacificada i contenta, o això imaginen i per això han corregut el risc d’irritar algunes altres “autonomies”). Si el resultat hagueren sigut un grapat d’euros menys, el partit patriòtic que forma part del govern català hauria alçat la veu per demanar la independència fiscal. Com que han sigut, segons diuen, tants milions d’euros com ells demanaven, la veu ja l’alçaran més endavant, i de moment proclamen que el dia del tracte finançador va ser un dia històric. De quina història, no queda gens clar.

Potser exagere una mica, però no més enllà d’una petita llicència retòrica: el dia dels milions d’euros promesos era una data històrica, digueren. I ho digueren perquè abans, al llarg d’un any i més d’un any, semblava que a Catalunya, per als polítics de tots els partits, per als diaris de totes les tendències, per als noticiaris de televisió, per als economistes, els periodistes, els sobiranistes, els federalistes, els autonomistes, l’essència de la qüestió eren els diners, el grapat d’euros més gros o més prim, la quantitat de moneda que concedirien els qui, a Madrid, en disposen com a cosa pròpia. La pàtria catalana quedaria, per molt de temps, consolidada en la seua identitat i substància profunda si hi havia un acord tributari acceptable, si el dèficit fiscal es reduïa una miqueta (però s’ha reduït, realment?), si l’administració dita autonòmica rebia més recursos per gentilesa de l’Estat espanyol, etcètera, i tot això i allò que cada dia es podia llegir i escoltar, i encara es llegeix i s’escolta.

Com si, en la història de les nacions, la matèria fiscal haguera estat sempre un argument i un factor determinant, decisiu, fulminant, a l’hora de proclamar ben alt i fort el dret a un destí propi sobirà. Com si la història d’Europa (i d’Amèrica i d’Àfrica) ensenyara que si l’Estat que domina no amolla prou diners del pressupost, la nació dominada fa comptes i, si el saldo previsible li convé, demana la independència. O siga, que, segons aquesta visió (que ha submergit, a Catalunya, el camp de les idees), el patriotisme, el nacionalisme, l’amor a la llibertat, el desig profund de continuar sent el que som, etc., serien resultat d’un càlcul tributari, de beneficis i costos, no és així? Però resulta que això no és així, ni ho ha estat mai, a l’hora de moure profundament els pobles. Si el factor decisiu fóra el compte de beneficis, més d’un país demanaria la integració en un altre de més ric, que li suposaria bons avantatges monetaris. I algú imagina, posem per cas, que Portugal demane formar part d’Espanya amb l’argument que això faria pujar el nivell de renda i de serveis públics de la població portuguesa? Mentre a Catalunya el govern i l’oposició, els pensadors i els pensats, els ideòlegs nacionals de tot pèl, parlen només de diners, Espanya no té cap problema. Arribat el cas, sempre podrà ser generosa: fer callar els catalans li costaria a penes una fracció del “Plan Zapatero” de reparació de voreres. Sempre amb una gran E d’Espanya.

Joan F. Mira | Avui | 27/06/2009   

L'aliança

Enllaç original

No vaig creure en aquell famós xoc inevitable de les civilitzacions que pronosticava el senyor Huntington, conegut universalment per la profecia. I no hi vaig creure, sobretot, per la dificultat de fer un inventari de les civilitzacions del món, identificar-les, i preveure com i en quins punts haurien de xocar, si de manera lenta com les plaques tectòniques, o de manera feroç i violenta. I no hi vaig creure, sobretot, per la dificultat o quasi impossibilitat de definir o saber què és una civilització. Per aquesta mateixa raó no puc creure tampoc en la substància –si és que en té alguna– de la molt menys famosa “Aliança de Civilitzacions” que predica, amb més oportunisme que convicció, l’inefable senyor Zapatero, aconsellat pel ministre Moratinos, més inefable encara. És clar que d’aquesta aliança no se n’ha tornat a saber si era gall o gallina, que la premsa internacional ignora encara la seua etèria existència, i que fins ara només ha consistit en alguna reunió amb el primer ministre turc (a benefici publicitari del seu islamisme “moderat”) i amb diversos aiatol·làs amb turbant i sotana, d’aquests que ara tenen un protagonisme tan civilitzat.

Fet i fet, l’única civilització que, de moment, figura en l’aliança espectral del govern espanyol, és una suposada civilització islàmica, musulmana, o com se’n vulga dir. Al costat de la civilització que el mateix Zapatero deu pensar que representa, que no sabem si és la cristiana, l’europea, l’occidental, o quina. La resta de civilitzacions (quines són o serien?) amb què se suposa que ens hem d’aliar, pareix que no han fet encara acte de presència, o no hi han estat convidades, o, en tot cas, Moratinos no sap quins representants hauria de convidar a l’aliança. Tampoc no sé sap en què i per què l’islam és una civilització, i per què, si ho és, l’altra civilització firmant de l’aliança no es defineix, simètricament, com a cristianisme. Si el govern turc (confessional islàmic) i els aiatol·làs iranians representen la civilització islàmica (i si no, quina?), caldria saber quina civilització pretén representar Zapatero i el govern espanyol: deu ser una civilització laica, o la cristiana però sense bisbes ni canonges?

Vistes les coses que passen aquests dies i setmanes a l’Iran, exemple rigorós i emblemàtic de la civilització amb què ens hem d’aliar, no sé si els promotors de l’aliança deuen mantindre encara viva la fantasia original. Potser els representants de la voluntat divina, segons els quals la democràcia occidental és un pecat satànic i la llei suprema és sempre i només la de Déu (això afirmen Ahmadinejad i el Guia Suprem), seran uns bons aliats nostres. A condició, això sí, que acceptem els principis de la teocràcia, i les seues aplicacions i conseqüències. Si no és així, no sé quina aliança podrem fer. En qualsevol cas, els possibles firmants de la part de la primera part d’aquesta aliança (és a dir “nosaltres”, els “occidentals” democràtics i laïcistes), no hauríem d’oblidar dues coses. Primera, que l’islam és una religió antiga i extensa, respectable i venerable: tan respectable com el cristianisme, que respectem tan poc. Segona, que l’islamisme radical és una ideologia amb els portadors de la qual seria ben complicat aliar-se.

Per molt que sovint vulguem creure que és només una reacció contra l’imperialisme del passat i l’explotació del present, etcètera, aquest islamisme militant és pura ideologia, predicada sense descans, ben finançada, i escampada sistemàticament per tots els mitjans, i és una ideologia de base religiosa, no econòmica. El que empeny un islamista radical a cometre un atemptat són les creences, la fe, no les condicions en què viu. És la religió concebuda com un motor per a l’acció militant i política. Una ideologia és un conjunt d’idees que et mouen a projectar-les sobre la societat en un sentit determinat. Per això la religiositat com a relació amb el món espiritual és una cosa, i la religiositat convertida en instrument de pressió per aplicar unes idees és una altra de ben diferent. L’islam rigorós és un sistema social, jurídic, moral i polític, lligat als textos sagrats intocables, i els seus dirigents ho repeteixen de manera incessant, sense cap mínima ambigüitat.

L’observació dels últims 30 o 40 anys permet veure que aquest islam que és també ideologia i –segons com– civilització no segueix el mateix tipus d’evolució que altres religions que accepten la secularització, que estan més relaxades, que són menys sectàries, que no pretenen tornar a la imposició directa i violenta del seu dogma... Res de tot això no ho fan ni pretenen fer-ho ni el budisme, ni el cristianisme. L’islamisme, sí que ho fa. Fins i tot, en països on fa 40 anys les dones joves anaven amb pantalons i una camisola de color, ara van cobertes de negre de cap a peus. L’efecte que fa ara mateix passejar per Istanbul o el Caire, en comparació al passat recent, és brutal. No es tracta només que tinguen un dogma o una norma, és que ho volen imposar. No diuen: sóc musulmà i no beuré alcohol. Sinó que diuen: sóc musulmà i no bec alcohol i, com que no vull que vostè tampoc en bega, tancaré tots els bars. Per la força.

Llavors, els d’aquesta civilització nostra “cristiana” reaccionem d’una manera molt evangèlica, parant l’altra galta i demanant perdó, i jo no entenc aquesta tolerància davant la intolerància violenta. Ni que vulguem ignorar allò que ells diuen expressament: diem que tot això no és una ideologia rigorosa i religiosa, quan ells no es cansen de repetir que sí, que és religió de manera absoluta, que s’immolen per voluntat divina i pel paradís, al peu de la lletra, i que en nom de la fe cal eliminar l’infidel. Ells no volen enganyar ningú, i nosaltres estem encaparrats a enganyar-nos. Tot això no vol dir que un islam moderat i “normal” no siga possible. I tant que ho és! Ho és en molts llocs, ho era extensament fa cinquanta anys, i pot tornar a ser-ho. Mentrestant, el Guia Suprem afirma que és Déu qui decideix el resultat d’unes eleccions, i qui s’hi opose és blasfem i ha de ser esclafat. Ja sé que uns altres governs també apallissen manifestants i opositors, però no ho fan en nom de Déu. Quant a la civilització, ningú no sap què és i què no és. O sí, però sembla que no ho podem dir en veu alta.

Joan F. Mira | Avui | 30/05/2009   

La llengua, l'amor

En un llibre del 1996, Le monolinguisme de l’autre, el gran, peculiar i discutit filòsof Jacques Derrida es presentava ell mateix, no sé si irònicament o seriosament, com “el darrer defensor i il·lustrador de la llengua francesa”. I en una entrevista publicada pocs mesos abans de morir, el 2004, afirmava que aquesta és una  llengua “que no em pertany, tot i que és l’única que tinc a la meua disposició, i encara!” Derrida, l’inventor del desconstructivisme, el teòric del postestructuralisme (qualssevol que siguen o signifiquen aquestes doctrines, o matèries o mètodes, que no se sap del cert), probablement el pensador francès més llegit universalment, sobretot a les universitats nord-americanes, possiblement un dels últims  grans “mestres de pensar”, com en diuen a França, Derrida, doncs, ha omplert pàgines i pàgines expressant la intensitat de la seua passió per la llengua francesa. La passió d’un home que no era francès “de soca” ni de naixement, ni de terra i, segons com, tampoc d’història. Però era francès de llengua, i això pot ser més fort que qualsevol altra raó de ser.

“L’experiència de la llengua és vital, no cal dir-ho,” ens recorda: “Mortal, i doncs, en això no hi ha res d’original.” Bé, segurament no hi ha res d’original, però és una idea, una realitat, un fet, que en alguns països, i els parlants i escrivents en certes llengües (com ara en llengua catalana, i no vull ser indiscret ni imprudent), sembla que fa temps que han oblidat, o que ignoren i menyspreen: l’experiència de la llengua és vital, i mortal. Ho és per a qui la parla, la llegeix, l’escriu, és a dir per a qui la viu, sobretot si viu amb consciència de viure-la: per a qui fa de la llengua no solament un mitjà de locució i de comunicació ordinàries, sinó el mitjà i el vehicle i la forma de les idees, de les  sensacions, de l’art de parlar i d’escriure expressant, si pot ser amb un punt d’estètica, el propi món, el món dels altres o, simplement, “el món”. Llavors una llengua és també la forma i la dimensió interna de la vida, i això no és patriotisme barat, és una altra cosa més completa i seriosa.

Derrida, per contingències de la geografia i de la història, era un jueu francès d’Algèria, de la generació nascuda abans de la independència. Una singularitat complexa, dins de la qual havia d’optar, si és que això era possible. En El monolingüisme de l’altre explica la relació gairebé inexpressable d’un jueu algerià amb la llengua francesa: l’única llengua seua, estimada amb passió i amb respecte, però que, en tant que algerià i que jueu, era “la llengua de l’altre”, la dels francesos que la imposaven com a única, la que feia impossible que el jove Jacques poguera emprar o sentir com a pròpia la llengua pròpia del país on va nàixer, l’àrab dels carrers i dels pobles, l’idioma dels seus veïns i compatriotes. Ens podem preguntar què era, com es definia o s’identificava, un jueu nord-africà a mitjan segle XIX. Per la geografia, potser com a marroquí, algerià o tunisià. Per la religió (i per tradició, per memòria, família, i més coses) com a jueu. Per la vida social i econòmica, per relacions molt antigues, com a part del món àrab. ¿I en què i a través de què es podia identificar amb els francesos colonials, com podia convertir-se en “francès”?

Els seus besavis, recorda, eren encara molt propers als àrabs, per llengua i per costums; certament no eren europeus, ni francesos. Però l’àvia, a finals del segle XIX, ja educava les filles com a burgesetes parisenques, amb bones maneres i lliçons de piano. I dues generacions després, el jove Jacques –com la major part dels jueus d’Algèria, ja molts d’ells professors, metges, advocats, professionals– hagué de mudar-se a França. No sé si es pot dir que aquells jueus algerians de mitjan segle XX ja “eren” i se sentien “francesos”, segurament sí. En tot cas, era la vida que els havia tocat, era la història, i era una identitat assumida, que tampoc no sé si se’n pot dir nacional. “I de la mateixa manera que estime la vida –assegura Derrida– i la meua vida, estime allò que m’ha constituït, que té la llengua com a element propi, aquesta llengua francesa que és l’única llengua que em van ensenyar a cultivar, l’única també, doncs, de la qual jo em puga dir més o menys responsable.”

¿I què ha de fer algú que té una llengua com a substància i element bàsic de la pròpia experiència de viure? Doncs l’ha de tractar “d’una manera no diria perversa, però sí una mica violenta”. “Per amor”, diu Derrida. “L’amor en general passa per l’amor a la llengua, que no és ni nacionalista ni conservador, però que exigeix proves, i superar proves. No es pot fer qualsevol cosa amb la llengua, que ens preexisteix, que ens sobreviu. Si hom afecta la llengua d’alguna forma, ho ha de fer de manera refinada, respectant, en la falta de respecte, la seua llei secreta. És això, la fidelitat infidel...” Em semblen unes ratlles bellíssimes (en francès són encara més belles: és natural...), i em sembla una idea, una actitud, una ètica, que els escriptors i els parlants públics en llengua catalana haurien de meditar seriosament: l’amor, la lleialtat, un cert refinament. I un sentir-se’n responsable, que té una càrrega d’ètica personal i compartida.

“Jo visc d’aquesta passió –conclou Derrida– si no per França, almenys per alguna cosa que la llengua francesa ha incorporat des de fa segles. Supose que si estime aquesta llengua com estime la vida, i de vegades més de com l’estima aquest o aquell francès d’origen, és perquè jo l’estime com un estrany que hi ha estat acollit, que s’ha apropiat d’aquesta llengua com la seua única possibilitat.” ¿Què hauríem de dir o d’afegir els qui, com jo mateix i els meus companys de generació, i els d’abans i també molts de després, hem hagut de fer nostra, amb el mateix amor, una llengua que no ens van “ensenyar a cultivar”, una llengua que era pròpia i no ho era, al costat i per sota d’una altra que era l’única que sí que ens ensenyaven a cultivar com a pròpia sense ser pròpia? ¿I què hem de fer si patim, encara, aquesta forma perversa de “monolingüisme de l’altre”? No sé si amb amor, lleialtat, i una delicadesa refinada en tindrem prou. Estic segur, però, que sense molt de tot això, no tindrem res.

Joan F. Mira | Avui | 02/05/2009   

Llegint Dante, o Proust

Enllaç original

Per raons que ara no són del cas (quatre sessions comentant i explicant la Divina Comèdia davant d’un públic de centenars de persones), he tornat a dedicar un grapat de setmanes a la companyia constant i antiga del meu Dante Alighieri. A estones, en privat i en públic, amb la presència addicional del gran Vittorio Gassman recitant amb passió els versos del poeta. Llegir Dante no és només recomanable, és necessari, perquè si hi ha en la literatura allò que se’n sol dir una “novel·la total”, és la Comèdia, i qualsevol altra és només una aproximació. Una novel·la en vers, però novel·la: una novel·la de viatges, o més aviat del “gran viatge”, com l’Odissea d’Homer, o qui sap si també com el Quixot i com l’Ulysses de Joyce. En la Comèdia, des de les primeres jornades del viatge als altres mons, l’amor i l’aventura de la vida són presents d’una manera i amb unes paraules i unes imatges com cap escriptor no havia creat abans, i possiblement ningú no ha fet després. Des de l’inici de la baixada als inferns, fins a la contemplació de la glòria més alta al paradís. En el primer cercle sota terra, el més superficial perquè el pecat és més lleuger i comprensible, hi ha els condemnats per la passió de la carn, esperits que, tal com en vida s’havien deixat arrossegar, volen ací arrossegats per una ventada furiosa, i el visitant aconsegueix que una de les parelles s’ature i el salude.  “Criatura benèvola i amable / que, per l’aire fosc, véns a visitar / els qui  tenyiren la terra de sang”, li diu Francesca da Rimini a Dante viatger, en el cant V de l’Infern, en versió meua no sé si molt o poc recomanable.

Dante, en veure de qui es tracta, demana que li explique com van caure Paolo i ella (Paolo i Francesca: una de les parelles eternes dels amors europeus de tots els segles) en la passió que els duria a la mort, i ací la narració del poeta és també un cant al poder de la lectura, a la força de la literatura com a impuls de la vida. Pregunta Dante: “Però en el temps d’aquells dolços sospirs, / amb quins senyals, i com, va fer l’amor / que coneguéreu els incerts desigs?” Francesca, que ha aturat un moment el vol etern en la tempesta dels condemnats per luxúria, explica el fet, la passió que arribà a provocar la lectura: “Un dia estàvem, per plaer, llegint / com s’encengué l’amor en Lancelot; / estàvem sols, sense recel de res. / Moltes voltes, la història que llegíem / ens feia alçar els ulls i empal·lidir; / i arribàrem al punt que ens va fer caure: / quan vam llegir que els llavis desitjats / eren besats per un amant tan alt, / aquest –que no s’allunye mai de mi!– / em va besar la boca, tremolant.” Pobres lectors.

“La bocca mi basciò tutto tremante”: cal imaginar l’escena, els dos joves llegint asseguts en un banc, potser al costat d’una finestra, els dos sols, la pal·lidesa creixent, l’emoció contagiosa dels amors de Lancelot i Ginebra; i Paolo, pobret, pres de tremolors en llegir l’escena del bes i acostar ell mateix els llavis a Francesca. Ella recorda, discretament, la continuació ben previsible: “I aquell dia, ja no vam llegir més.” Un vers que tanca l’escena de manera simplement genial: llegien, es besaren, ja no pogueren llegir més.  Eren molt joves, eren cunyats, i el marit d’ella i germà d’ell els despatxà tots dos a punyalades, sense cap consideració pels fonaments literaris del cas. I com que la mort violenta els va sorprendre en dolcíssim pecat, la justícia divina els hagué de condemnar a l’infern: la menor ferocitat possible d’infern, però infern. Així ens pot passar a molts dels qui pequem per excessos de lectura. Llegir pot ser fatal, però confiem que no tant com per caure en cap cercle dels inferns d’ultratomba. Esperem que, salvats pel poder diví de la literatura, ens trobem tots al paradís, sense perills i cantant al·leluia: que així siga. I si no ha de ser així, llegirem de tota manera, qualsevol que siga el resultat. Llegirem Dante i Homer, llegirem Proust, si pot ser.

Ja se sap, d’altra banda, que en aquest temps de tanta distracció i en aquest país nostre de tan escassa lectura consistent, la clientela consumeix qualsevol producte del mercat editorial, a condició que no siga “pesat” ni obligue a fer algun esforç sostingut. Temps perdu per llegir La recherche, aquest temps nostre, encara que a Barcelona  o a València siguen dies del llibre i fires del llibre: dia de firmes d’autors dits “mediàtics”, fira d’enciclopèdies, tebeos i vanitat, dies de llibres efímers que seran oblidats, dia o fira de negocis potser, cosa molt necessària ja que sense negoci tampoc no podríem llegir. I llegir llibres, a més de ser una activitat perillosa, pot tindre gran utilitat. Quan, als 22 anys, Marcel Proust va decidir que no seria mai ni advocat ni metge, es va plantejar molt seriosament el sentit de la vida: quina utilitat té ser escriptor? Li confiava a la cèlebre Céleste, la criada: “Ah, Céleste, si jo estiguera segur de fer amb els meus llibres tant de bé com el papà ha fet pels seus malalts!” Qui ho havia de dir, que Marcel es preocupava pel profit dels seus futurs lectors tant com el doctor Proust, autor de trenta-quatre obres mèdiques, com ara Les éléments d’hygiène on explica a les jovenetes en flor la manera de millorar la salut amb exercicis simples i agradables, una mena d’aeròbic avant la lettre per a senyoretes amb camisó llarg o roba de mussolina.

El problema, doncs, no és la voluntat del fill Marcel, que bé volia ser útil als lectors. El problema és quan llegir-lo, i com. Robert Proust, germà de l’escriptor, ja deia que per a llegir La recherche cal estar molt malalt, o trencar-se una cama: amb això la utilitat queda molt restringida. No crec que calga arribar a casos tan extrems: jo vaig llegir els tres volums de l’edició de La Pléiade sense malaltia ni os trencat, 3.500 pàgines, i no em va passar res. Al contrari, crec que és una lectura terapèutica: cura la malaltia de voler escriure massa bé, cura la vanitat, i és molt útil per a la modèstia moral. És cert que les frases són llargues, i Alain de Botton, un suís anglès, va descobrir fa pocs anys la més llarga de totes (quatre metres de longitud), i explicà això i més coses en un llibre: Com Proust pot canviar la vostra vida. Pot canviar la vida, en efecte. I llegir Proust no és, com escrivia Fuster, l’equivalent de mastegar xiclet: és una esplèndida higiene literària, i una manera incomparable de saber què no s’ha de fer per a ser una miqueta feliç en la vida.