| Avui és divendres, 10 de setembre de 2010 |
| [1] [2] [3] [4] > >> | Joan F. Mira | El Temps | 17/08/2010 
 La mort del grandíssim historiador Tony Judt, un home absolutament excepcional, impressionant, m’ha sorprès acabant de llegir el seu volum monumental Postguerra. Una història d’Europa des del 1945. Monumental per les dimensions, prop de 1.200 pàgines, i per l’ambició d’explicar la peripècia, la tragèdia, la mort i resurrecció d’aquest vell continent que molts considerem també una forma extensa de pàtria pròpia. Del continent sencer, a una banda i a l’altra d’aquella frontera infame que durant més de quaranta anys el tingué tallat en dos, de nord a sud, passant pel centre i cor mateix d’Europa amb murs i tanques de filferro amb punxes, amb metralletes i guàrdies amb gossos. La primera vegada que jo vaig travessar aquest mur, pels voltants del 1970 i en un viatge més o menys oficial per qüestions acadèmiques d’antropologia social, entre Viena i Budapest ja ens van escorcollar al tren, i pels corredors dels vagons passaven, en efecte, els policies amb gossos amenaçadors. Algunes il·lusions i fantasies que jo tenia sobre la realitat de “l’altra banda” (i que molts amics meus conservaven també), van començar a dissoldre’s. A Budapest, els murs de les cases mostraven encara els forats de les bales soviètiques del 1956. Però els funcionaris culturals del Partit que ens acolliren (no n’hi havia d’altres), semblava que no recordaven res: allò que no convenia, simplement no havia passat. I dos professors txecs que vingueren a la reunió anaven a tota hora acompanyats per uns individus de cara fosca, comissaris de companyia. Feia poc temps encara dels fets de Praga del 1968, i ací, en aquest país nostre, entre nosaltres, molts encara s’aguantaven la bena davant dels ulls, per no voler veure: per no acceptar que la realitat d’aquella Europa, la misèria moral i política d’aquell règim, d’aquell sistema i d’aquella ideologia, no tenia ja (si mai l’havia tinguda), cap relació amb les il·lusions d’igualtat i de justícia que suposadament els governs comunistes havien de convertir en un estat de felicitat definitiva. Quan, poc després, vaig viatjar a Praga, tot era encara gris i trist, i pels carrers hi havia altaveus que emetien discursos oficials i músiques possiblement revolucionàries. Ací, la ceguesa de molts continuava intacta, sense remei ni cura.
La mateixa ceguesa que impedia veure com, “a la banda d’ací”, el “capitalisme imperialista”, o “imperialisme capitalista”, com en deien, no era exactament un sistema de repressió i d’opressió de les classes populars, privades de drets i de veu, reduïdes a l’explotació miserable, etcètera. I que la llibertat, en efecte, al contrari del que pensava el senyor Lenin, si que servia d’alguna cosa, a més de ser un valor en ella i per ella mateixa. Això mateix que potser només apreciàvem els qui no en teníem, bé a l’Espanya de Franco, bé als països sota la dictadura “del proletariat”, quina ironia. Europa occidental, desfeta físicament i moralment per la guerra, es refeia a una velocitat inesperada: refeia fàbriques, carreteres i cases, refeia ciutats, refeia una economia productiva (amb una mica d’ajuda dels amics americans, tot s’ha de dir: el Pla Marshall tingué una eficàcia decisiva), i en poc més d’un parell de dècades aquest mig continent era ja una terra de benestar gairebé universal i assegurat. Espanya, per cert, a Europa no existia, cosa que es constata, per absència, llegint el llibre de Judt. A Europa la gent votava, canviaven els governs, normalment entre democristians i socialdemòcrates, les idees eren lliures i la paraula també, els sindicats eren potents, el valor real dels salaris es multiplicava en pocs anys, i el personal en general es preocupava més de comprar-se televisions, rentadores i cotxes, i de pensar on aniria de vacances, que de saber si hi havia models millors de societat, d’economia o de sistema polític. Al mateix temps, però, l’armament nuclear s’acumulava a un costat i l’altre de la ratlla funesta, i un cert terror (que jo vaig viure a Alemanya a primers dels anys seixanta) a la Bomba formava part de la vida quotidiana. Si l’Apocalipsi final era possible, i fins i tot probable o imminent, què havíem de fer sinó mirar de passar agradablement la vida. I vingueren els Beatles i la minifaldilla, i el maig del 68, i tot això que també és Europa, i que el gran Tony Judt ens ha deixat tan lúcidament explicat en un gran llibre.
| Joan F. Mira | El Temps | 10/08/2010
Per no fugir d’estudi, tal com sol dir-se, dedicaré un paper d’estiu, poc substanciós, a la matèria taurina, d’actualitat rabiosa (també sol dir-se), després d’haver-ne dedicat un altre a la matèria futbolera o futbolística. Jo, que mai no he assistit a una correguda de bous, o corrida de toros, ni per curiositat ni per gust ni tan sols per interès antropològic o literari, que hauria de ser el meu. Una vegada, de menut, mon pare em va portar a la plaça de bous de València a veure aquell espectacle insigne que era la Banda de l’Empastre, Llapissera, Don Tancredo i el Bombero Torero, però no és la mateixa cosa (potser és pitjor, però se suposava que era còmic i molt autèntic). No m’apassiona, d’altra banda, el debat filosòfic i conceptual sobre els drets dels animals i altres reflexions semblants, tot i que sé que l’espectacle de la crueltat aplicada a les bèsties no és precisament una mostra de civilitat, i no és la millor escola per fer respectar els drets de les persones. Em sembla de primera, per tant, que els anomenats antitaurins, amb el lema “la tortura no és cultura” i altres d’igualment encertats, hagen aconseguit un triomf moral i polític (tal com recorda F.M. Álvaro, tot allò que es debat i es vota en un parlament és polític), i que n’estiguen ben contents. Sobretot observant la qualitat argumental dels adversaris, singularment els diaris i les televisions d’Espanya que hi han dedicat un espai més ample i més gros que si hagués esclatat la Tercera Guerra Mundial, més monumental que la plaça del mateix nom a Barcelona, habitualment quasi buida. Un diari que es diu El Mundo, els titulars del qual sovint pareixen procedents d’un altre món inventat o imaginari, l’endemà de la votació del Parlament titulava, amb delicadesa de gran periodisme professional: “Triunfo de los animales”, o una expressió equivalent, si no em va fallar la vista al quiosc. Perfecte: aquest era el to de la polèmica, i els animals triomfants, òbviament no eren només els bous. El dia anterior, el mateix diari dedicava la portada a unes declaracions suposadament tauroculturals (que no vaig llegir: el meu coratge és curt) del poeta Pere Gimferrer, membre de la Real Academia Española i “el escritor vivo más importante en lengua catalana”, segons afirmava el diari. Ja se sap que sota l’epígraf més genèric de “cultura” hi caben tantes coses que realment hi cap tot: això expliquen els antropòlegs, i això vaig explicar jo fa alguns anys extensament en un llibre que es diu Sobre ídols i tribus. L’antropofàgia, posem per cas, o cremar els heretges en la foguera, també formava part de més d’una cultura.
La diferència és que allò que als països més o menys civilitzats hom entén habitualment per “cultura”, en sentit mínimament estricte, sol anar associat a coses més delicades i valuoses que les ferides i enganys mortals als animals, i a pràctiques més compatibles amb l’ètica i l’estètica, que ara no cal detallar ni descriure. No a determinades restes de barbàrie i de sang, de picadors furgant el llom de la bèstia noble amb una llança, a banderilles i a estocades i “descabellos” davant d’un públic entusiasta, per històric i elaborat que siga el ritual. Els correbous, per molt que s’hi entesten alguns amb rigor poc competent, no són ben bé la mateixa cosa, ni de bon tros, i ja n’he parlat alguna vegada. Bé doncs, aquella cultura de l’animal nobilíssim foradat, punxat, furgat i mort en públic vomitant sang, és la que Espanya considera tan pròpia que l’espectacle és definit formalment com a “Fiesta Nacional”. No sé en quin sentit es pot anomenar “festa” a aquesta agonia sagnant i sacrifici públic dels sis toros braus, si no és que per als espectadors és, en efecte, una festa. Sí que sé, i resulta claríssim precisament perquè ho repeteixen cada dia, en quin sentit és “nacional”. Aquests dies, la condició i substància de tal festa, nacional espanyola, definitòria, essencial, irrenunciable, ha quedat més clara i diàfana que mai. Quant a la substància cultural, ja li van donar a un torero el premi Príncipe de Asturias, que és el més alt i emblemàtic del Regne d’Espanya. Premi de les Arts, si no em falla la memòria. De les arts, en efecte. D’una de les belles arts de la nació.
| Joan F. Mira | El Temps | 03/08/2010
 A la ciutat de València sembla que és un fet del tot habitual, tal com descriu la petita crònica que després citaré, i supose que deu ser igualment habitual en moltes altres viles i ciutats del Regne d’Espanya, model de tolerància i d’hospitalitat cordial, no com uns altres, ja se sap, no com els nord-americans, i sobretot no com la gent aquella d’Arizona. La petita crònica amagada, en un diari de València, d’un dia de primers de juliol, explica els fets: “No era la primera vegada que es muntava aquest operatiu per eixir a la caça de l’immigrant. Sembla ser que es tracta d’un modus operandi habitual, tot i que en ocasions hi han participat agents més joves a fi de passar desapercebuts entre els ciutadans. Els primers dies que l’equip de policies camuflats va actuar al cantó de la Plaça d’Espanya, la furgoneta aparcada damunt de la vorera cridà l’atenció dels policies locals, ja que obstaculitzava el pas dels vianants i dels vehicles. Aquest diari es va posar en contacte amb la Jefatura Superior de Policia per tal de conèixer el perquè d’aquest operatiu d’assalt i caça a l’immigrant en ple carrer, però no va ser possible obtenir una versió dels fets, com tampoc no va ser possible conèixer quantes persones van ser detingudes. En total, en l’operació participaren quatre agents. Tampoc no s’ha pogut concretar quants immigrants van ser identificats en total durant les jornades en què s’ha mantingut el dispositiu i traslladats a la caserna de Sapadors. El que és cert és que a mesura que els identificaven, si no tenien la documentació en regla, els ficaven dins de la furgoneta.” Fins ací el diari, traduït literalment. Immigrants sense papers –se suposa que identificats pel color o per l’aspecte–, detinguts, interrogats, i si calia tancats a la furgoneta, i cap a la caserna de la policia. No és una anècdota, és un fet quotidià, al Regne d’Espanya, dirigit per un govern suposadament d’esquerra, amant dels drets de les persones, de la igualtat, de la generositat, i tot això i allò, progressista exemplar, i etcètera. Justament prop dels llocs al·ludits, i prop per tant de la Prefectura de Policia, a la Gran Via de Ferran el Catòlic, fa poques setmanes jo mateix vaig ser testimoni del mateix fet: els policies aturant un cotxe en un semàfor, i fent-ne baixar els ocupants. Negres de pell, no cal dir-ho. Ací, ja se sap, no discriminem ningú, i menys per ordre del govern.
Doncs, bé, fa poc temps recordava jo en un altre lloc això d’Arizona i nosaltres. Tal com ha explicat abundantment la nostra premsa (que ho ha criticat de manera uniforme i feroç), l’estat d’Arizona ha aprovat una disposició segons la qual la policia podrà demanar la documentació a les persones sospitoses de ser immigrants il·legals, i eventualment, en cas necessari, podrà endur-se’ls detinguts. L’escàndol, als Estats Units mateixos, ha estat monumental, des del president Obama fins al governador Schwarzenegger a Califòrnia, i multitud de polítics, de periodistes, activistes i ciutadans demòcrates en general, han protestat amb virulència davant d’una mesura, diuen, de caire quasi racista, intolerable: demanar els papers a la gent, només per la cara que tenen, és un horror que cal condemnar sense reserves, fins i tot en forma de boicot esportiu i turístic contra Arizona. Molt bé, perfecte: és una pràctica horrible, cosa dels nord-americans més extremadament reaccionaris. D’acord. Allà deu ser intolerable i racista, ací és normal. Com a l’estació de ferrocarril de Castelló edifici molt modern i de qualitat tècnica i estètica més que discutible, on regularment hi ha, davant de la porta, un cotxe o dos de la Policia Nacional, i a l’interior una parella o dos d’uniformats demanen els papers a qui ells mateixos trien. I els qui han de mostrar els papers, i que sovint han d’obrir la bossa que els agents volen registrar, tenen sempre l’habitual aspecte sospitós. És a dir, aspecte d’estranger en situació irregular, que sol coincidir amb la pell fosca –cara de nord-africà, de subsaharià o de sud-americà precolombí– o amb l’aire desorientat d’algun pobre romanès. De tant en tant, algun dels interrogats ha de pujar al cotxe policial, imagine que en direcció a la comissaria. Òbviament, en aquest país nostre tan tolerant i democràtic, ningú protesta per aquesta pràctica quotidiana de les forces de l’ordre, que al seu torn compleixen les ordres de dalt. Del ministeri corresponent. A Arizona és un escàndol nacional (i mundial). Ací és un hàbit quotidià. Però ja se sap que nosaltres no som com els americans, això no, de cap manera.
| Joan F. Mira | El Temps | 27/07/2010
.jpg "Dibuix de Chappatte publicat a Le Temps (Ginebra, 05.06.2010)") Quan jo era un jove amb poc de seny (ara no en tinc gaire, però no sóc tan atrevit), un dia vam entrar un amic i jo en un bar, vam demanar un cafè a la barra, i vam mirar un moment la televisió del local, ple de gent, on transmetien un partit de futbol que devia ser molt important. Rarament sóc capaç de resistir els noranta minuts d’un partit, ni abans ni ara, ni en una final del Barça o del meu equip des la infantesa, que és el València, i la meua capacitat per apreciar la bellesa d’aquest esport amb vint-i-dos jugadors i no sé quants àrbitres, és molt limitada. El cas és que, aquell dia remot, el meu amic i jo vam començar a fer comentaris imprudents, i passablement estúpids, en veu no molt alta però prou perquè ens sentiren els presents, que no treien els ulls de la pantalla. Comentaris com “això és un partit de futbol, no?”, “sí, de futbol”, “i quants jugadors hi ha al camp?”, “onze per cada equip”, “vint-i-dos?”, “sí, vint-i-dos”, “i qui guanya la partida?”, “qui fa entrar més vegades la pilota entre aquells pals”, “i només tenen una pilota per a vint-i-dos jugadors?”... En fi, bestieses com aquestes, idioteses de poca substància. Llavors, com era d’esperar (i era el que esperàvem), els parroquians del local primer ens miraven de través, després ens feien senyal de callar, i finalment es van emprenyar de tal manera que vam haver de pagar veloçment i eixir del bar més veloçment encara. Recorde molt bé el carrer de València, el lloc, les cares de la gent, i la nostra pròpia insensatesa juvenil. Ara no sóc ni jove ni tan insensat, però la meua falta de passió pel futbol, la meua poca cultura en aquest ram, i els meus escassos interessos en la matèria (que guanyen el València i el Barça, que perda el Madrid), em deixen sovint, mai més ben dit, fora de joc, entre parents, amics i coneguts. Com ara en aquesta Copa Mundial del Món, que tanta atenció ha concentrat sobre l’Àfrica austral (ja eren hores), i que tanta felicitat final ha escampat sobre el més gros dels dos estats de la Península que forma el sud-oest d’Europa. Què els he de dir: en algun moment m’hauria agradat, almenys com a fantasia extemporània i revolucionària, repetir la feta del bar, però els anys i les condicions històriques recomanen prudència, i a més aquells dies els àngels protectors de les persones massa racionals com jo devien estar en vaga professional i permanent. D’altra banda, si no era així, sense la vaga dels esperits de la raó, no es pot entendre la magnitud de la distància entre la causa i els efectes.
M’explicaré. La vesprada de la gran final sud-africana (“la más alta ocasión que vieron los siglos”, com hauria dit Cervantes pensant en la batalla de Lepant), a casa vam engegar la televisió quan ja estava ben avançada la segona part. Llavors un jugador holandès, vestit del color de la casa d’Orange (la que va dirigir la rebel·lió contra els espanyols, que acabà amb la independència dels Països Baixos), un xicot alt i amb el cap pelat, avançà solitari cap a la porteria enemiga, i per un moment semblava que el gol era més que segur. Però la punta de la bota de l’holandès degué moure’s un centímetre massa a l’esquerra, o massa cap a baix, i el baló ensopegà en el peu oportú del porter. No hi hagué gol holandès, hi hagué pròrroga, i la resta va ser gran notícia mundial, gran festa al camp i als carrers, i espectacle patriòtic més extens i més gros i més ample que si, en efecte, s’haguera repetit la victòria contra els turcs o Hernán Cortés hagués tornat a conquistar Mèxic i Pizarro el Perú, d’un sol colp i en un mateix dia. O com si la Mare de Déu del Pilar hagués tornat a Saragossa i l’apòstol Sant Jaume a Santiago. La història és així, i així la contaran els professors del ram en el futur, al costat o per damunt de la manifestació del dia anterior a Barcelona, dels problemes financers del país, i del malestar de la població per la crisi econòmica. Gràcies a la bota de l’holandès, un error mínim, una puntada de peu una fracció de segon massa tard, Espanya s’elevava a les altures de la glòria. La resta és també coneguda, els diaris i les televisions, la casa reial i la resta de cases, la desfilada de Madrid, oceans de banderes, i “soy español, español, español... español, español, español”, per si algú no ho sabia o no se n’havia adonat. Per un petit moviment de la bota. I els àngels de la raó, dormint als núvols o fent vaga.
| Joan F. Mira | El Temps | 20/07/2010
 De vegades, poques vegades, els qui pensem i vivim d’una certa manera (vull dir els qui tenim una certa idea de País Valencià i una certa lleialtat a la seua condició nacional, els qui ens sentim una miqueta o molt catalanistes i una miqueta o molt d’esquerra, els qui ens considerem ciutadans il·lustrats i tot això) tenim l’oportunitat o les ganes de compartir el temps i la conversa amb conciutadans nostres d’idees i actituds tan diferents que arriben a ser rigorosament antagòniques. I així passa que, sovint, suposem que la nostra visió de les coses com que és (i certament ho és) tan racional, tan democràtica, tan lògica i tan ajustada als fets, etcètera, hauria de ser necessàriament compartida, o almenys no impugnada amb virulència. Que els altres haurien de veure la realitat del país tal com la veiem nosaltres, i que en tot cas amb una mica de persistència i de bons arguments haurien de quedar-se, si no convençuts de la nostra raó, almenys desactivats en la seua hostilitat sense raons. Doncs no és així. Com ara en un dinar recent, una clàssica paella, convidat en una casa de família distant, una quinzena de persones entre parents i amics dels amfitrions. No a València ni a l’Horta, on suposem que, per al cas que ens ocupa, l’anticatalanisme es manifesta sovint de manera irreductible. No a l’Horta, sinó a la Plana. Entre homes d’empresa que coneixen món, enginyers que han estudiat a Barcelona, bons pares i avis de família, gent benestant sense un passat franquista, que es consideren demòcrates i liberals, tranquils, amables, i que òbviament voten el PP sense dubtes ni fissures, a pesar de riure’s d’alguns dels seus dirigents màxims per aquests escàndols que tots sabem i que ells consideren grotescos però perdonables. Bé, doncs, a l’hora del cafè, un dels presents, home de cordialitat extrema, em diu que em vol fer una pregunta, enmig del silenci dels convidats. Una pregunta pública. I la pregunta era: “Per què jo, que de jove i durant molts anys he tingut gran simpatia als catalans, que els admirava i pensava que eren una gent magnífica, ara no els puc veure ni en pintura?” I jo que li dic: “Això és un problema teu, deu ser mala informació, costa d’entendre.” I ell que insisteix: “És que no puc suportar res que vinga d’allà, cap dels seus polítics, res, ningú, em fan fàstic.” I més coses, insults concrets a personalitats conegudes, improperis, tot el que vostès puguen imaginar. Parlant català, evidentment (perdó, horror de la paraula: parlant valencià), com tota la resta dels presents, gent de la soca del país, amb cognoms tan contundents com podrien ser Camps, Ripoll, Rus, Fabra o Barberà.
La resta dels presents, en efecte, persones que han tingut també tractes llargs i satisfactoris amb col·legues i empreses de Catalunya, assentien amb major o menor virulència. Però assentien. Tots afirmaven que abans miraven els catalans com a gent pròxima, veïna i admirable, però que ara no els poden suportar, no volen saber-ne res, els veuen com a gent estranya i odiosa. Ah, per cert, el qui m’havia fet la duríssima pregunta, quan jo vaig contestar, entre altres coses, que si té una visió deformada de Catalunya és perquè només segueix determinats diaris o televisions, va respondre que no, que ell també veu amb molta freqüència TV3. Ja sé, d’altra banda, que els meus companys de taula llegeixen El Mundo i l’ABC, que alguns escoltaven la COPE, i que un altre declara que li agraden els programes d’Intereconomía. D’acord: considerem-los doncs enverinats, intoxicats si voleu. Però em fa l’efecte que no és una explicació suficient: podrien llegir altres diaris o escoltar altres emissores o televisions, però no ho fan; i si veuen TV3, no els fa cap efecte. I nosaltres podríem pensar que es tracta d’un petit grup de fanàtics o sectaris, que no representen res. Justament, és ací on cometríem, i cometem, l’error fatal. Perquè aquestes persones, que no són els blaveros clàssics i de tota la vida, ciutadans normals i raonables, cordials, i amb aquesta petita o grossa ferocitat afegida, representen pel cap baix la meitat del país. O potser més de la meitat. I no sé si ens ocupem de saber per què abans sentien i pensaven una cosa, i ara pensen i senten la contrària. Ja sé que aquest és un article inoportú i antipàtic, què hi farem.
| Joan F. Mira | El Temps | 13/07/2010
 Lamente repetir, encara que siga parcialment només, el tema d’aquesta pàgina fa poques setmanes. No pel desastre de les caixes valencianes en tant que obra de la pròpia incompetència, de les organitzacions empresarials del país, del seu govern i parlament, dels seus partits més, grans insensats i sords i cecs a l’existència, i al present i al futur del país propi com a país i com a propi. No únicament per això, sinó perquè el suïcidi financer del País Valencià té tot l’aspecte de formar part, o de ser resultat, d’estratègies més amples i més profundes. La feblesa institucional, ideològica i política d’aquest país nostre, la incoherència suïcida dels empresaris i les seues organitzacions, l’obtusitat de València i el recel cantonalista d’Alacant, i alguns fets i factors més que no cal detallar, han servit en safata d’argent les institucions financeres valencianes al gran projecte de Madrid-Castella-Espanya. Sensacional, i Camps i els seus acompanyants no deixen de cantar les lloances del funeral tristíssim. No és fantasia meua, és ideologia espanyola en estat brut (brut, en més d’un sentit del mot). Tal com explica el senyor José Antonio Zarzalejos, exdirector del diari ABC i notable ideòleg de la cosa nacional. El qual escriu que, probablement, la fusió de Bancaixa (perdó, Bancaja) amb Caja Madrid s’ha produït també per raons geopolítiques. És a dir, la rendició incondicional de Bancaixa “deja a la Comunidad Valenciana sin entidades de ahorro propias (aportarán sus beneficios al holding que tributará en Madrid), pero constituye una nueva demarcación político-financiera virtual, que reequilibra el complejo mapa del país”. El país és Espanya, no cal dir-ho. Continue la citació, recollida del diari Levante: “Se ha creado... un nuevo ente intangible (el espacio Madrid-Valencia, pronto a poco más de una hora) a costa de los atributos autonómicos de los levantinos”. I més encara, per si no quedava perfectament clar: la fusió també representa i anuncia “la gran reconversión del sistema político español, con un nuevo eje (Madrid-Valencia), de enormes posibilidades, que diluye la centralidad madrileña con el aditamento levantino –más próximo a Cataluña que cualquier otro, salvo el balear– y que reducirá contradicciones, absorberá dispersiones y reequilibrará poderes”. Bé, la declaració de principis, i la seua aplicació a la realitat dels fets, és perfectament transparent.
O siga: Madrid-València (o València com a suburbi sotmés a Madrid), enfront de Catalunya, i així es “reequilibra” Espanya. És perfecte, és claríssim. I els valencians, intel·lectuals i polítics inclosos, tan cecs com sempre. No serà perquè no els ho diuen i els ho expliquen diàfanament. No hem d’oblidar, conclou Zarzalejos, “que la cartera industrial del nuevo SIP (Indra, Enagás, Iberdrola, Iberia) ofrece una réplica a la Criteria catalana”. Més claredat, impossible. L’“Eix de la Prosperitat”, tal com batejà Eduardo Zaplana aquella línia directa entre Madrid, València i Mallorca. A Mallorca, el soci Matas ha acabat com ha acabat. Al País Valencià, la prosperitat significa anar cap arrere un any i un altre, fins a prop de la cua, en tots els índexs visibles. Prosperitat, en efecte. Sota Madrid. I fa pocs dies, Francisco Camps afirmava solemnement que això de la rendició de les caixes valencianes era magnífic, perquè es tracta d’un tema “de Estado y de nación”. La proclama és diàfana. I, tal com escriu un comentarista qualificat a La Vanguardia, “empiezan a significarse a derecha e izquierda –y con ardor guerrero– defensores de una gran coalición política del PP con el PSOE que, con la crisis económica como coartada, pretenden cambiar el rumbo constitucional de España. Todo apunta a que la sentencia del Tribunal Constitucional contra el Estatut de Catalunya (...) se convertirá en el acta fundacional de un nuevo movimiento nacional español de matriz castellana, excluyente, por supuesto, de cualquier otra realidad nacional interna”. I no és qüestió de dreta o esquerra, és qüestió d’Espanya. La idea la patrocina entre altres Alfonso Guerra des que es va plantejar la reforma de l’Estatut de Catalunya, ha estat assumida per la direcció socialista, i el senyor Zapatero ja ha dit que no hi més autonomia, ni més identitat, ni res més que reivindicar. Punt. O siga que, finalment, tot lliga. En realitat, ha lligat sempre.
| | [1] [2] [3] [4] > >> |
|
|
