Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 05/11/2009   

Entre Girona i Elx

Dilluns passat, en les pàgines que aquest diari dedica a temes d’educació, apareixien unes dades sorprenents. Les dades figuraven en un quadre central, pulcrament ordenades, i procedeixen d’una certa base, dita Scopus, que recull la major part de la informació científica mundial. Sobre aquesta base, el quadre presenta una llista de les universitats amb major reconeixement en el camp de la investigació. Coneixent una miqueta com van les coses en aquesta matèria, no és sorprenent que les primeres de la llista foren nord-americanes: deu de deu, les deu primeres, sense competència en la lliga de campions. Inclosa, en el número 5, la Universitat de Princeton, que en un temps va ser “la meua”, com a professor convidat. ¿Per què entre tots els altres països del planeta no han pogut col·locar-ne ni una, entre les top ten? ¿És que allà tenen més diners, recluten millor el personal, treballen més, són més seriosos, o què? Podria ser per la llengua en què publiquen, però no: ara tothom, en l’ample món, publica en anglés. Déu sap, doncs, per què deu ser, aquesta supremacia implacable. Però després ve la sorpresa. La llista inclou també cinquanta universitats del Regne d’Espanya, ordenades pel mateix criteri universal. I resulta que, de les tretze primeres, dotze són catalanes o valencianes. Una de Madrid (núm. 4), i una dotzena de Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona, Castelló, València, Alacant i Elx. Llavors, el lector de tan sorprenent informació es queda una mica perplex. En primer lloc, perquè no pot ser simple casualitat, com no era casual que les deu primeres del món foren nord-americanes. En segon lloc perquè, ací, les causes possibles són del tot enigmàtiques. ¿Què hi ha en comú, d’Elx a Girona, que explique aquesta coincidència impressionant? No sembla cosa de diners; ni del volum de les institucions, que són ben diferents. Ni d’antiguitat acadèmica, perquè n’hi ha de velles i de joves. ¿Deu ser el clima, doncs, o quins factors comuns misteriosos, culturals, històrics, o de difícil definició? Perquè dotze de tretze no és una casualitat, i no pot ser-ho. I qui siga capaç de pensar-hi, que hi pense.