Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és diumenge, 17 de novembre de 2019
Joan F. Mira | El Temps | 17/11/2009   Imprimir

El comunista i el mur

Aquest serà un article incòmode, i als al·ludits directes o indirectes no els farà gens de gràcia. Paciència, això forma part de l’ofici d’escriure i de publicar: veus una cosa, hi penses, creus que has de dir el que penses, i ho dius. Si més d’un membre honorable del Partit Comunista se sent afectat, què hi farem. Més torpedes llance, habitualment, contra la dreta i totes les dretes d’allà i d’ací, i contra el partit que encara es diu socialista. Bé, doncs, anem al cas que ara m’ocupa. En la meua petita història personal de ciutadà del País Valencià interessat en la cosa pública o política, tinc la satisfacció de no haver estat mai ni membre ni simpatitzant ni votant d’un partit espanyol, d’un partit de dreta o d’un partit comunista. Si llevem tot això, el que en queda, en l’escena valenciana, no és molt quantitativament, però és prou per satisfer la meua pau amb mi mateix. Fins i tot els anys seixanta i setanta, quan tants amics i coneguts meus entraven en la militància comunista, supose que moguts per raons generoses o de la moda del temps, un servidor no hi va tindre mai la temptació, ni de lluny. I no comprenia que amics d’idees equilibrades, amants de la democràcia, pogueren adherir-se a una ideologia i a una organització que era la que era, tenia la història que tenia, i tots sabíem ja quina havia estat aquesta història terrible. I això del partit únic, del “centralisme democràtic” (també sabíem què era), i de la dictadura del proletariat, no va deixar mai de provocar-me una saludable repugnància. Més quan alguns viatges a països dits de l’est, com Hongria i Txecoslovàquia, em van fer tastar les delícies del sistema, les fronteres amb metralletes, gossos i filferrades de punxes, la tristor general, la grisor, i els altaveus als carrers declamant discursos més pesats que qualsevol propaganda franquista. El meu primer referent polític va ser Olof Palme, i el meu primer article (en el ciclostil d’una revisteta clandestina) parlava de la socialdemocràcia sueca. Sense comptar que l’estiu del 1961, quan es va aixecar el mur detestable de Berlín, jo era a Alemanya, treballant en una fàbrica, i vaig poder constatar quina era la reacció de la classe obrera. La mateixa classe obrera que, a la ciutat de Berlín, s’havia sublevat contra el propi “Estat Obrer” i havia sigut esclafada de manera sanguinària. I recordava el 1956 a Budapest: quan la vaig visitar i encara hi havia forats de bala a les parets. I vingué l’estiu del 1968 a Praga, i tot això i allò que vostés saben. Enmig de tot això i allò, el mur de Berlín era un símbol atroç: el mur d’una enorme presó, d’on la gent volia escapar-se i arriscava la vida.

Cert que hi ha altres murs al món (Palestina, Xipre, la frontera de Río Grande, Ceuta i Melilla...), però no s’han fet per impedir, amb filferros i metralletes, que les persones puguen escapar del paradís comunista, fugir de la societat justa, regida pel partit perfecte. I ara vénen l’anterior secretari general del Partido Comunista de España, i el nou secretari general, i el primer, el senyor Francisco Frutos, quan li pregunten per l’aniversari de la caiguda del mur, afirma que ell “no celebra aquestes coses”. Devia celebrar quan el van construir, supose. I ve el nou secretari general, senyor Centella, i quan li pregunten com se sent aquests dies que celebrem aquell esdeveniment, contesta: “Bueno... triste, porque lo de la URSS fue un fracaso histórico”. Bé, almenys reconeix el fracàs històric (¿només de la URSS, o de tot el sistema, la ideologia, i el partit que representava?), però recordar el final del mur de Berlín el posa trist. Devia estar més content, per tant, quan el mur feia el seu paper de presó. Recuperant el títol d’una novel·la de Saramago, un altre estalinista impenitent, qui sap si no hauríem de parlar d’un “elogi de la ceguesa”. Ceguesa que es confirma quan el nou secretari, el jove, el del canvi generacional, quan li pregunten pels presos polítics a Cuba, respon, com a justificació dels empresonadors, que “a Cuba hi ha persones empresonades perquè han estat còmplices d’atemptats terroristes, perquè han estat a sou de l’ambaixada dels Estats Units”. Supose que, quan caiga el mur d’aigua que rodeja l’illa feliç (¿no fracassada com l’URSS?), també es posarà molt trist el secretari general del Partido Comunista de España.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS