Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimecres, 18 de setembre de 2019
Joan F. Mira | El Temps | 24/11/2009   Imprimir

La identitat dels francesos

Periòdicament –o més que periòdicament, de manera constant i reiterada–, intel·lectuals i polítics, al nostre país, s’entesten a devaluar aquest mot i aquest concepte, la identitat, com si fóra una cosa inútil i ja superada, un destorb, un entrebanc per la comprensió del present i la previsió del futur. No em referisc a revisions intel·ligents, com ara la de Salvador Cardús en el seu discurs d’ingrés com a membre de l’Institut d’Estudis Catalans, sinó a una altra mena de discursos, generalment basats en conceptes tan moderns i tan científics com “la crosta” o “la ceba”, i altres de semblants, sense comptar la terminologia guerrera i hostil de la premsa de Madrid. Bé, doncs, a Itàlia, per exemple, aquesta matèria planteja debats i discursos ben saborosos, des de la virulència extrema de la Lega (Lega Lombarda, o del nord, o vèneta, o “padana” del riu Po, o qualsevol altra denominació aprofitable), que posa en solfa fins i tot l’existència de la nació italiana i el sentit de la unitat de mitjan segle XIX. El president de la República, Giorgio Napolitano, venerable i cultíssim senyor, procedent del Partit Comunista, es veu obligat, de tant en tant, a fer afirmacions patriòtiques en record i reforçament de la identitat nacional. Berlusconi, ja se sap, està ocupat habitualment en altra mena d’afers, íntims o públics. A la Gran Bretanya, l’ascens del Partit Nacionalista Escocès i la seua posició en favor de la independència, són una factor més (al costat d’un renovat patriotisme estrictament anglès) del desconcert de la identitat britànica: ¿què diantres són nacionalment els ciutadans del Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord, a més de súbdits de la reina Isabel? La cosa ja fa anys que roda, i un ministre laborista, fa poc temps, va plantejar enquestes i debats molt seriosos sobre el tema. A França, ja ho saben vostés, aquestes matèries són regularment objecte de reflexions profundes, de llibres d’autors saberuts, de filosofies diverses, i fins i tot de projectes del govern de la República. ¿Què és ser francès?, es pregunten fins i tot els membres del Tribunal Constitucional, quan han de vetar un timidíssim estatut d’autonomia de Còrsega perquè inclou l’expressió “poble cors”. ¿Quina és aquesta identitat, quan multitud de joves fills i néts d’immigrats magribins cremen banderes de França en un partit de futbol i xiulen la Marsellesa?

Ara mateix, i per iniciativa ministerial, sembla que França sencera torna a plantejar-se això de la identitat. “El poble francès”, afirma el ministre Besson, impulsor de la cosa, “ja s’ha apropiat el debat, i té ganes que tinga lloc”. I afegeix: “Les elits poden dir allò que els semble, el poble ja ha pres el debat als blogs, a les ràdios”. I els sondatges donen la raó al ministre: 60% dels interrogats estan d’acord que cal abordar la qüestió de la identitat nacional (al 50% els simpatitzants de l’esquerra, al 70% els de la dreta). ¿I quins serien, segons l’enquesta de Le Parisien, els elements constitutius d’aquesta identitat francesa? I doncs, molt simple: la llengua (80%), la República (64%), la bandera (63%), la laïcitat (61%), i La Marsellesa (50%), tot i que una altra enquesta posa La Marsellesa (Allons, enfants de la Patrie, le jour de gloire est arrivé, etc., i formeu els batallons, i que una sang impura abeure els vostres solcs, i tot això). Al Partit Socialista (o allò que en queda), estan una mica descol·locats. Uns ho rebutgen com a maniobra del govern, cosa d’altra banda probable. I Segolène Royal, tot criticant “l’operació de diversió”, afirma que l’esquerra no ha de defugir ni témer el debat. “Els socialistes estan molestos, i això ja és massa”, declara. “La nació és originalment un concepte d’esquerra. Cal reconquistar el símbols de la nació. Per això, m’agrada fer cantar La Marsellesa en els meus mítings, reivindicar la bandera tricolor...”, etc. Ara bé, la identitat, monsieurs i mesdames, la identitat, això tan antic i devaluat, ¿com és que apareix, una vegada i una altra, en el centre del debat ideològic i polític? A França, justament, tan intel·lectual, tan universal i tan moderna.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS