Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimecres, 18 de setembre de 2019
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 18/12/2008   Imprimir

Idolatria

Els ídols són imatges o formes, éidola, que apareixen com a dignes d’alguna variant de culte. El culte més formal, va dirigit a les divinitats de la cultura “elevada”: escriptors, pianistes, pintors, arquitectes de moda o cantants d’òpera. Prèviament “consagrats”, inclosos en el cànon, canonitzats. Quan es combinen els rituals de la cultura de masses amb els de la cultura més “alta”, tenen una potència excepcional: un concert dels “tres tenors”, lliurament de certs premis literaris (amb televisió: el quart d’hora de glòria), cerimònia dels Oscar o semblants, o algunes grans exposicions d’afluència massiva (amb publicitat institucional igualment massiva). Altres personatges públics, com els polítics, els futbolistes o els rics amb milions infinits, poden despertar adhesions, passions o enveja. Però els ídols de la cultura –vius o morts desperten també veneració, contemplació reverencial i altres manifestacions de devoció: conservació i culte de relíquies, hagiografia piadosa, tridus i novenaris en forma de col·loquis o simposis, associacions de devots, i altres mostres de religiositat sovint pròximes a la beateria. Qui és, llavors, el valent –l’heretge, l’excomunicat que practica una saludable i moderada iconoclàstia, i s’atreveix a dir en públic que tal edifici de tal arquitecte famós és una pífia pretensiosa i fora de lloc, que part de l’obra de tal pintor cèlebre i caríssim és una insigne collonada, o que molts papers del gran escriptor canònic no tenen cap substància? Pot resultar tan perillós com insinuar, enmig de la processó, que la Mare de Déu potser no va ser sempre verge, com tantes digníssimes mares d’aquest món. I per què es publica amb gran pompa un text insignificant de joventut, o per què s’exhibeix amb grans honors aquell dibuix d’aprenent o aquell esbós sense interès? Per la mateixa raó que un tros de fèmur o de costella s’exposa en un reliquiari d’or: no per ser os meravellós i d’alta qualitat anatòmica, sinó perquè és part del cos del sant. Com la carta o el dibuixet són part del “corpus” de l’obra consagrada, i per tant  participen de la seua substància immortal. Si això no és fetitixisme i màgia, ja m’explicaran què és.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS