Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dissabte, 16 de novembre de 2019
Joan F. Mira | El Temps | 30/03/2010   Imprimir

Pas a la regió

No sé quants dels lectors d’aquest setmanari, inclosos sobretot els lectors valencians, coneixen o recorden la lletra inefable del nostre Himne Regional, aprovada per les Corts Valencianes en temps de majoria absoluta socialista. És clar que els versos de Maximilià Thous venien d’aquells anys del regionalisme espanyolíssim i optimista de primers del segle XX, i així l’himne de l’Exposició Regional esdevingué himne de la regió, amb música potent i antiga de la Marxa de la Ciutat i amb afegits de pasdoble i de sarsuela. El tema bàsic dels versos, a més d’ofrenar noves glòries a Espanya i d’evocar fruites daurades, guitarres mores, paradisos de les Riberes, paladins de l’art, victòries gegantines i altres tòpics tan risibles com els de molts altres himnes, es concentra en aquelles explosions d’eufòria final que proclamen “Pas a la regió que avança en marxa triomfal”. No expliquen en quina direcció va aquesta marxa, ni en què han de consistir els triomfs. Que no seran militars, òbviament, com sol ser propi dels himnes patriòtics, siga La Marsellesa, l’Inno di Mameli o fins i tot Els Segadors; ni seran polítiques, si atenem a la submissió provinciana dels partits valencians fa cent anys i ara mateix. La regió, segurament, demanava pas per a exportar més taronges, i supose que per a poca cosa més. Sobre la base permanent d’aquella visió tan antiga del verger florit, la millor terra del món, paradís en la terra, enveja de terres veïnes i de forasters visitants, satisfacció beata dels autòctons, i etcètera. Coses tan repetides, tan conegudes, tan aplaudides o tan criticades, tan passades per la literatura glossadora o crítica, que no valdria la pena recordar-les…si no fóra que mantenen intacta, o potser creixent, la capacitat de seducció i de fonament per a tota mena de demagògies. Sembla molt bèstia, però és així, encara i encara. Ja fa més de dos segles, Cavanilles al·ludia a aquesta imatge amb les reserves que imposa la realitat. Com ara quan comença la seua Geografia amb aquelles observacions contundents: “La grande idea que se tiene de lo fértil, ameno y poblado del reyno de Valencia, parece exâgerada y aun falsa si se entra por Aragón. A cada paso se ven pruebas evidentes que la destruyen...”. Tant se val, les proves evidents no compten per a res, ni abans ni ara. Compta la grande idea que se tiene.

Ara mateix, caminant acceleradament cap a la cua del Regne d’Espanya en PIB per càpita, en infraestructures interiors, en sanitat, en educació, en productivitat, en inversions de l’Estat i en un grapat de coses més –excepte en deute públic intern, on som els primers–, la realitat no compta per a res. Ni endins ni enfora. Notables periodistes de Barcelona i de Madrid creuen sòlidament en la grande idea, en això que en diuen “dinamisme” de la societat i l’economia valencianes, i en algunes fantasies semblants. L’atur, posem per cas, al País Valencià és quatre punts superior a la mitjana espanyola, i el sector industrial va perdre el 2009 un 21% de llocs de treball. No passa res, però: som els millors, pas a la regió que avança. A Castelló, fa poques setmanes, el senyor Francisco Camps, especialista exemplar en la matèria, assegurava solemnement que “los malos tiempos han pasado y comienza una etapa de optimismo, bonanza y apuesta por el futuro”. Qüestió resolta. L’any passat el senyor Rajoy animava a imitar el model valencià de progrés, benestar i felicitat. Llàstima que, entre Zapatero i els catalans, no deixen pas a la regió per avançar en marxa encara més triomfal. Camps, a Alacant, afirmava fa poc que aquesta província és “paradigma de empleo, de crecimiento, de prosperidad y de bienestar”. Alacant té un 24% d’atur, però això no impedeix que siga paradigma de empleo. I sobretot, res no impedeix que la gran massa dels habitants d’aquest país crega fermament que som, en efecte, els millors, els més envejats, els de la Fórmula 1, de la Copa de l’Amèrica i de tot això i allò, gràcies al partit que ens governa i que votem en massa i continuarem votant fins el dia del Judici, que no se sap quan arribarà. De manera que el PP valencià té 130.000 afiliats, dels quals, per cert, 90.000 només a la província d’Alacant, paradigma etcètera. On creixen a un ritme de 5.000 anuals. Quin altre partit de l’Europa Occidental pot vantar-se d’un suport directe i actiu tan impressionant? Pas a la regió, doncs, que la marxa triomfal està assegurada.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS