Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 516 | 27/05/2010 
 Aquesta cosa de l’euro amenaçat i no sabem si salvat, de la crisi general (d’uns més que d’uns altres), de la salvació dels imprudents per obra dels prudents, i altres circumstàncies del present immediat, hauria de ser motiu de repensar això que hem convingut a designar amb l’antic i bell nom d’Europa. Però tinc la sensació que el temps no corre, que la història si no s’atura tampoc no avança amb decisió, i que allò que en solem dir els “esperits” estan ben ancorats en les mateixes conviccions immutables del passat. Perquè el fet és que, amb crisis grosses o sense, la substància de les nacions-estat és encara l’única que compta, l’interés nacional és l’únic que mou els polítics i la seua clientela, i la persistència del present és l’únic futur imaginat. Si algú va creure, com jo mateix, que “Europa”, o la Unió Europea, havia de representar precisament la superació de l’antiga carcassa nacional-estatal, ja se’n pot anar desenganyant. No és aquesta la idea, és una altra: la idea és que algunes coses han de canviar, si no hi ha altre remei, a fi que tot continue substancialment igual. A fi, per tant, que França siga sempre França, Itàlia sempre Itàlia, Espanya sempre Espanya, i així tota la resta, fins a la consumació dels segles. Tal com fa alguns anys aclaria amb contundència Jacques Julliard, un comentarista polític de gran autoritat, Europa és necessària per a França simplement perquè fora d’Europa “no hi ha defensa eficaç de la nostra llengua, de la nostra literatura, de la nostra història, del nostre cinema, dels nostres formatges o de la nostra sociabilitat”. O de la nostra moneda, diríem ara. Però si Europa és l’escut de França, l’única voluntat política és la de la nació francesa, i cal oposar-se frontalment a “una Europa de les regions, dominada pels notables locals, els grups de pressió i, per què no, les màfies”. Aquesta és la idea que se’n fan, de les “regions”: grups de pressió, màfies i notables locals. Vostés mateixos ho poden traduir a l’espanyol: a “Madrid”, la premsa, els intel·lectuals més o menys orgànics, i bona part dels polítics i dels jutges, ja s’ocupen de traduir-ho cada dia. I no precisament per aplicar-ho a la Generalitat Valenciana, sinó a una “idea d’Europa”, que encaixa molt bé a una certa “idea d’Espanya”.
|
