Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 519 | 17/06/2010 
 Estic pensant, seriosament, a traspassar els meus comptes corrents, els meus pobres estalvis modestíssims després de tants anys de guanyar-me un jornal, i tot el que tinga relació amb la circulació dels meus diners, a la darrera institució bancària que encara podem dir pròpia i valenciana. És a dir a Caixa Ontinyent, si no estic mal informat (amb la premsa i amb la televisió, no se sap mai). No crec que em done mes beneficis, ni interessos més alts ni cap avantatge tècnic o pràctic, però seria un descans de l’ànima, un petit gest de resistència última, un mínim gest de patriotisme. Com els gals d’Astèrix, que sabien que el seu poble era l’únic que encara no s’havia sotmés a l’imperi global, al poder de Roma i dels seus generals, cònsols i procònsols, delegats, comerciants, concessionaris de vies públiques, canvistes i prestamistes, i tot allò que dóna substància i pes a la força dels diners i de les armes. Sé també que a la vila d’Ontinyent no deu haver-hi cap druida que fabrique la poció màgica que permet resistir en minoria les envestides imperials, però en aquest cas, i de moment, el valor del gest tindria un caràcter discretament històric. Escoltar i veure el senyor Francisco Camps presentant la rendició incondicional de Bancaixa com si fóra un èxit històric, com si fóra una victòria d’aquesta comunitat (comunitat de veïns mal avinguts, mal governats i pitjor pensats) ja ni tan sols valenciana, em feia sentir calfreds a les entranyes. Deu ser que els escriptors, fins i tot sense ser poetes, som sempre una mica sentimentals. O deu ser que els qui tenim el tracte amb les idees com a part de l’ofici, tenim les fibres del cervell massa sensibles. O siga, que s’ha acabat. Començà amb la liquidació del nom del país, acordada pels uns i pels altres. Continuà amb la marginació i el menyspreu de l’idioma propi, compartida. Continuà encara amb la destrucció entusiasta del patrimoni urbà i natural, igualment repartida. I es consuma amb la renúncia a qualsevol poder de decisió en el camp financer, i per tant econòmic, indiscretament pactada. S’ha acabat. Comencem de zero. Fent literatura, i fent, si pot ser, una miqueta de política. Si pot ser. O portant a Ontinyent els pocs diners que ens queden.
|
