Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dijous, 22 d'agost de 2019
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1358 | 22/06/2010   Imprimir

Noves glòries, encara

Tinc aquests dies, de la pell als budells al cervell, la sensació d’haver estat víctima dels efectes d’una nova batalla d’Almansa, d’un nou decret del juny de 1707 en virtut del qual els valencians quedàvem incorporats al Regne de Castella, “sin diferencia alguna en nada”, com deia el paper reial. Elemental, claríssim, expressat de manera crua i contundent, i generalment oblidat o dissimulat fins als nostres dies, tant per la dreta més granítica com per l’esquerra més suposadament humana i racional. Al llarg d’aquests tres segles, doncs, ens havia passat de tot, i tot continua passant. L’administració brutalment centralitzada i militar del segle XVIII, la destrucció de tot poder polític propi, fins a l’últim racó i l’últim municipi, l’onada de funcionaris, jutges, escrivents, tropes i oficials i clergues castellans que vingueren al nostre país i s’hi incrustaren per sempre, amb la ideologia nacional que transportaven. La marginació, prohibició i persecució de l’idioma, de manera constant, metòdica, i sense dissimulació. El permanent espoli econòmic amb impostos abusius. I en fi, el saqueig dels cervells i de les ànimes de les persones, desposseïdes de qualsevol senyal d’existència comuna que no fóra la castellanoespanyola imposada fins en l’últim paper, l’última església i l’últim racó del país. L’espoli moral estava fet, i la ruïna de les idees semblava definitiva. Tant, que al segle XIX els nous esforços econòmics, els nous grups de burgesia urbana o rural, fins i tot els nous industrials, no van saber o poder reconstruir una idea pròpia de país, una cultura sòlida sobre les bases de la història pròpia i de la modernitat europea, i sobretot no van poder o voler definir un marc de lleialtat nacional en termes propis. Espanya era la pàtria, la nació, l’emoció i la idea, no n’hi havia cap altra. I, tal com recordava fa pocs dies Vicent Partal, els primers versos de l’Himne Regional recordaven, ara fa un segle, quina era l’única ideologia acceptada i promoguda. Versos que, sota la presidència de Joan Lerma, les Corts Valencianes de majoria socialista van aprovar com a lletra oficial.

Això era, doncs: ofrenar noves glòries a Espanya era la missió regional, la finalitat per a la qual “nuestra región supo luchar”. Exactament la ideologia implícita i explícita, visceral i profunda, del senyor Francisco Camps i del seu partit. I, no sempre tan efusivament, però amb efectes equivalents, de la secció valenciana del PSOE, des de Lerma fins a Alarte. I passà el temps, s’instal·là l’anomenat règim o sistema autonòmic, inaugurat, en perfecta sintonia entre els uns i els altres, amb la liquidació del nom de País Valencià i, amb ell, de qualsevol idea de país no compatible amb l’ofrena de glòries. La irritació, la còlera, em fa recordar horrors que no voldria, crims nacionals i polítics no solament impunes sinó ben aprofitats pels qui els van cometre. Fins ara mateix, quan gran part d’alguna cosa que aquesta societat havia aconseguit precisament amb esforç i amb treball, unes institucions econòmiques pròpies, unes caixes per als estalvis, els crèdits i les inversions, tot això que era mínimament propi i producte de l’esforç propi, ha quedat anul·lat i liquidat en pocs dies. Tot el poder a Madrid, doncs, el poc de poder que quedava. I el govern de la Generalitat Valenciana, que de sobte presenta com a èxit i victòria allò mateix que deien fins fa pocs dies que rebutjaven vivament. I la seua premsa, i els seus dirigents empresarials, exaltant allò mateix que ahir consideraven anatema. Parlaren Zapatero i Rajoy, tocaren el xiulet, això per a tu, això per a mi, i els súbdits a obeir, sota amenaça, si cal, del Banc d’Espanya. I de sobte, tots els arguments financers, econòmics o bancaris que abans valien, ara no valen, i viceversa. Admirable. Començà fa tres segles, i encara no s’ha acabat. I mentrestant, infinits valencians suposadament fidels al país, intel·lectuals, periodistes, professors, activistes, sindicalistes, escriptors, i companyia, continuen sense voler entendre la urgència de donar suport a una força política pròpia i nacional. Sense política, doncs, ens faran sempre política els altres. Contra nosaltres. Fuster dixit, i la majoria dels seus hipotètics lectors, seguidors o admiradors, ho obliden cada dia. La penitència de tan gran pecat, és implacable.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS