Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dijous, 19 de setembre de 2019
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1376 | 26/10/2010   Imprimir

Sobre l'‘avara povertà’

Em permetran, estimats lectors fidels o infidels, un petit divertiment d’aparença erudita, ara que tants temes i problemes grossos haurien de fer que aquests papers meus no eixiren mai de la seriositat de matèries més profundes. El divertiment es basa en una llarga glossa sobre la cèlebre “avara povertà di Catalogna” del Dante, convertida en lloc comú en articles, llibres i referències des de Josep Pla a Fuster, passant per qui vostès voldran. I tot per uns versos mal entesos del Cant VIII del Paradís. Segons això, la fama de l’avarícia catalana seria molt antiga, i a més a més una avarícia de pobres! Les ironies, no cal dir-ho, han estat i són inacabables. La glossa recent, obra d’un conegut i celebrat escriptor, aparegué fa un mes al suplement cultural del diari Avui. El qual famós escriptor afirma: “En la poc noble –però al cap i a la fi divertida, mal que prescindible– tasca de rebatre, pal·liar, disfressar o el que es vulgui fer amb la blasma dantesca dels catalans se m’acudeixen moltes coses, fins i tot forçar la sintaxi i aferrats a la coma final del primer vers imaginar que quan el poeta diu «E se mio frate questo antivedesse,/ l’avara povertà di Catalogna/ già fuggiria, perché non li ofendesse» (en traducció de Sagarra: «I el meu germà, si hagués això pensat,/ de Catalunya la pobresa avara,/ per ofendre’l, no fóra al seu costat»), no diu que si el seu germà preveiés això fugiria de l’avara pobresa de Catalunya perquè deixi d’ofendre’l, sinó que havent estat prevista per ell, la pobresa avara ha fugit de Catalunya i ja no l’ofèn, perquè ja no hi és: un anacolut funamubulesc digne de Cavalcanti, de Góngora i de Soto de Rojas, però tampoc aliè del tot a la poètica del Dante.” O siga, segons ell, Dante no diu el que diu, sinó que diu el que diu Sagarra, i això crea un greu problema. El problema potser es comença a resoldre amb una traducció menys “funambulesca”, com per exemple la meua: “Si el meu germà pogués preveure això,/ evitaria la pobresa avara/ de Catalunya, per no rebre’n dany.” I els versos següents confirmen la idea que allò que ha d’evitar o defugir és un perjudici addicional per al regne, ja carregat de problemes: “que verdaderament cal que procure,/ per si o per altre, que la seua barca/ ja carregada no es carregue més.” Tot això demana una explicació, i jo la vaig posar a peu de pàgina. La cèlebre avara povertà di Catalogna fa referència al fet que el germà de Carles d’Anjou, Robert d’Anjou, havia viscut un temps a Catalunya com a ostatge, i quan arribà a Nàpols com a rei anava acompanyat de nobles i cavallers catalans que degueren fer-se famosos per la rapacitat. El rei, doncs, hauria d’apartar-se d’aquesta gent per no acabar ell mateix perjudicat. Ben simple.

Que realment els catalans en general tingueren fama de pobres però avars, és un altre tema. Ho aclariré amb unes notes de vocabulari, seguint l’edició de Daniele Mattalia: la povertà s’aplica als nobles catalans a Nàpols, gent sense recursos econòmics; avara es refereix ací a l’avidesa o rapacitat dels qui s’aprofitaven del rei exigint càrrecs i beneficis excessius; già fuggiria vol dir que el rei evitaria el tracte amb aquells cavallers rapaços (és absurd interpretar que “la pobresa avara ha fugit de Catalunya”!); perché non li offendesse vol dir per tal que no li causara més perjudicis. Dante és directe i claríssim. A més, no es refereix a una possibilitat passada (“I el meu germà, si hagués això pensat”), sinó futura (“Si el meu germà pogués preveure això”). I no és “per ofendre’l”, com tradueix Sagarra i accepta el seu glossador, sinó per “no ofendre’l”, és a dir, per no fer-li mal o perjudicar-lo. Quant a l’anacolut (“construcció gramatical en què la darrera part no lliga sintàcticament amb la primera”), no apareix ni remotament en els versos de Dante, ni en una traducció que no rebente l’original. En els versos de Sagarra, sí. Però no en els de Dante, que no hauria escrit mai de mai una cosa tan incomprensible i retorçada. Comparar-lo amb Góngora i companyia (Cavalcanti?), no té gens de trellat. Això, i les disquisicions que vénen després, en la glossa que ara comente, parteixen d’una traducció, encara considerada canònica, que ni s’entén ni té sentit ni reflecteix els versos de Dante “ni Cristo que lo fundó”. Paciència, i anar fent. I, ben pensat, no era només un divertiment.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS