Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 22 de novembre de 2019
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1377 | 02/11/2010   Imprimir

Des del primer aplec

Des del primer Aplec, l’octubre del 1960, han passat ja cinquanta anys, mig segle. Érem potser un centenar, els primers, i entre ells molts amics meus, alguns ja morts, i jo mateix. Mig segle des del primer Aplec. L’origen l’explica un paper de convocatòria que he rebut fa pocs dies. El primer “darrer diumenge d’octubre”, el del 1960, diu el paper, va ser en realitat un tercer diumenge. Com cada any, la corporació de Lo Rat Penat, el diumenge següent al 9 d’octubre, realitzava una processó cívico-cultural al Puig des de l’ermita de Sant Jordi fins al monestir. Però els joves de la venerable societat –entre els quals hi havia Enric Tàrrega, els germans Codonyer, Eliseu Climent, Francesc Cueva, Antoni Bargues, Alfons Bonafont, Empar Bargues, Albert Thous, Eugeni Boscà, i d’altres– volien trencar aquesta commemoració exclusivament cultural i fer-ne un acte amb contingut polític. I així va ser que el 1960, el diumenge següent de la processó del Rat Penat al Puig, aquells joves van convocar a la Font de Sant Vicent de Llíria el I Aplec de la Joventut del País Valencià, “encetant la tradició del valencianisme modern de fer una convocatòria política de contingut nacional”. Exactament: encetant la presència pública del nacionalisme polític modern. El 1960. I jo, prop de 25 anys més tard, publicava una novel·la, El desig dels dies, en unes pàgines de la qual evocava aquells fets, amb un toc de mite i de fantasia lírica. Ho copiaré també, almenys alguns fragments: “Haurà de vindre ara aquell matí més amable, d’un sol clement i fred d’hivern, quan ens vam veure tots, els qui aleshores érem, junts per primera, modesta si vols, sense escarafalls, però per a mi memorable vegada. Fet ignorat per tots llavors, excepte per nosaltres mateixos, en un dia que va ser també l’inici del meu apassionat i mai no consumat idil·li amb les pedres gastades i amb les branques d’ametller en flor del meu país, celebràrem, si se’n pot dir celebrar, el primer Aplec... Perquè no m’importa ja la cronologia maquinal de calendari, sinó la meua, molt més certa, d’aquestes hores que passen lentament.” Lírica pura?

I una pàgina més: “Tu hauries dit: que ja érem prou perquè la presència de tots poguera servir de calor i de força, que ens havíem de trobar i veure’ns junts, mirar-nos i sentir-nos ja a la llum del dia, coses així, que són paraules belles. I així, vam arribar. Bé caminant, bé en el trenet, en autobús o en cotxes. Cares noves de companys, que havien anat fent-se i que moltes només tu coneixies, trobades una a una, difícilment. I, com en un miracle, ja n’érem més d’un centenar, el segon nombre màgic. Amb les senyeres barrades flamejant i les primeres banderes roges que lluïen al sol de migdia d’hivern, senyeres, ai las, aleshores fresques com les noies en flor, com roses roges i grogues després de la rosada, les seguia amb els ulls i em feien bategar el cor, banderes barrades i roges, com en un matí d’amors adolescents, ai las, ai las, i d’amors innocents, car ¿quant de temps pot ser virginal i despertar batecs de cor una bandera?” I imaginava el parlament del líder que no teníem, el Messies, l’ungit: “Que vas pujar damunt del que quedava de mur d’una torre enrunada i ens parlaves de com aprofitar les pedres velles, belles paraules, belles, per tornar a bastir una nova Ciutat. Que, malgrat tot, les pedres ara escampades encara són més fortes que els qui van enderrocar els edificis, perquè la carn és dèbil i la pedra és forta, ja se sap. I vosaltres, deies, haureu de donar d’ara endavant vida a les pedres, o bé ser ja vosaltres mateixos pedres vives cantoneres als quatre angles de cada nova casa, carreus resistents, punts cardinals, potser la primera resistència conscient d’ençà de segles, la primera consciència de fonament per al Temps que ha de vindre: ara és el temps de la resistència, i per resistència, pedra picada, es guanyarà l’última batalla. No és encara el temps de les cireres... Allà en un coll de runes. Sempre, cada any, a la mercè del gel o d’un mal vent. Quan arribarà maig, pensava jo, pensava, i el temps de les cireres? Quin any serà que tindrà plena primavera d’estiu per a nosaltres? I collita de cireres madures... Madures i la boca se m’omplia de saliva per la dolçor esperada d’una sola cirera.” Així va ser, ja fa mig segle, o així m’ho imaginava. I pel que fa a les cireres, val més que no hi pensem.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS