Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dijous, 17 de octubre de 2019
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1386 | 04/01/2011   Imprimir

Prometeu i el progrés

Durant molt de temps, recordava el gran hel·lenista Jean-Pierre Vernant, a l’Occident hem viscut amb la idea que el passat i el present no tenien altre sentit sinó el de preparar un futur que portaria totes les solucions i trencaria els egoismes nacionals i les injustícies socials. Però ja no crec en el progrés, afegia en una entrevista poc abans de morir. Hi va creure en un moment donat de la seua joventut, com hi crèiem tots, sobretot en una certa imatge de progrés, segons la qual la felicitat universal, el socialisme i la bondat eren qüestió de poc temps, de projectes clars i d’una mica de revolució. Allò que ens seduïa en el marxisme com a doctrina o teoria, afirma Vernant, no era únicament que ens feia intel·ligibles les injustícies xocants, sinó que ens mostrava els mecanismes socials, econòmics i tècnics que havien produït aquesta situació. Així, els camins de la lluita estaven fonamentats en la raó. El futur, pensàvem els hereus distants de la Il·lustració, ha de respondre a una anàlisi racional de la realitat, i a uns projectes i uns plans derivats d’aquesta anàlisi: en algun temps, això rebia el nom de “socialisme científic”, o alguna cosa així. De la mateixa manera que els avanços de les ciències físiques i químiques proporcionaven el control i l’aprofitament de la natura, el creixement de la sociologia podia portar-nos un cert control de l’evolució social: si coneixem els mecanismes de la societat, els podrem reparar o renovar per tal de conduir-la en la millor direcció. Amb la creença que, en el camp de l’economia, es podia planificar per endavant, reemplaçar per la previsió les incerteses del mercat lliure, de les relacions de força i dels efectes dels avanços tècnics. La idea era clara, diàfana i aparentment inatacable: com més control i planificació racional de l’economia, més eficaç serà el seu funcionament. Elemental: com una maquinària, a càrrec dels enginyers i dels mecànics. Llavors, si la màquina funciona, ben planejada i controlada, els efectes seran benèfics per tothom: hi haurà de tot, ben repartit, s’acabarà la desigualtat, la por i la incertesa. Hom podia doncs imaginar una humanitat on l’home seria lliure, recorda Vernant evocant les il·lusions juvenils: passaríem (seguint una fórmula de Marx), del “regne de la necessitat” (on som conduïts per les condicions materials), al “regne de la llibertat” (on és l’home qui condueix i controla aquesta necessitat). Jo hi vaig creure, diu el gran hel·lenista, i ara ja no hi crec en absolut. El savi Vernant ja no hi creia perquè s’adonava que, en aquesta fantasia doctrinal, faltava un element capital: la imprevisibilitat.

Després de tot, la física contemporània ja no creu en la causalitat mecànica: no es pot preveure ni tan sols l’itinerari d’una partícula mínima. I menys encara es pot preveure amb rigor “científic” el comportament de les persones, una a una o en grup: l’economia, posem per cas, com a ciència capaç de preveure el futur, és una pura il·lusió, repetidament fracassada. Mirem, si no, què preveia fa deu anys, o cinc o quatre. El 1961 el bon Nikita Khruixtxov assegurava que, en vint anys, la Unió Soviètica superaria els Estats Units en renda per càpita i en prosperitat: el mercat és irracional, la planificació socialista és científica, per tant el resultat havia de ser inevitable. No pensava que en el camp de la vida social (i per tant en el comportament econòmic), hi ha un factor d’imprevisibilitat irreductible a la “ciència”. Però si bé es mira, això és precisament el que ens salva com a humanitat. I el futur és més interessant com més imprevisible. És a dir, que ens sorprenem sempre per allò que passa, i que l’explicació del fet sempre es produeix a posteriori. Ens adonem, per exemple, que les tècniques que hem desenvolupat, les formes d’energia que hem descobert, poden tindre conseqüències que els seus descobridors no imaginaven de cap manera. Ens adonem que el present, tal com és, no l’havia previst ningú, i això podria ser una benedicció. Hi ha el Prometeu de Marx, que en nom del progrés vol canviar el món (i acaba adoptant la forma de tirania inhumana). Però aquest no era el Prometeu grec, afirma Vernant: el progrés és una idea grega en la mesura que hom passa de l’estadi de barbàrie o de vida quasi animal a la vida civilitzada, humanitzada, lliure del capritx d’un déu tirànic. I amb això, ara com ara, ja podríem anar fent.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS