Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és diumenge, 15 de setembre de 2019
Joan F. Mira | Avui | 09/04/2011   Imprimir

Eco i els italians

Afirma el professor Eco, Umberto Eco, en una entrevista al diari Le Monde, quan li pregunten què significa ser italià en aquest 150 aniversari de la unitat del país: “És pertànyer a una nació jove, immadura, comparada amb vells països europeus com França, Espanya o Anglaterra. Per mi, Itàlia és en primer lloc una llengua. Si un francès fulleja avui dia un llibre de Rabelais en la versió original, tindrà dificultats per comprendre el text. Ídem per a un britànic si recorre una obra de Chaucer. Per contra, un taxista italià pot comprendre fàcilment la Divina Comèdia de Dante. La llengua italiana ha evolucionat poc des de fa mil anys”. El professor Eco sap molt de lingüística i de llengües, sap molt de tot, és cèlebre per moltes savieses, i tanmateix ací no sap molt bé què diu. Primer, cau en el tòpic, poc informat, sobre les “velles” nacions d'Europa, comparades amb les “joves”. Les velles serien normals, les joves no, ja que la “joventut” d'Itàlia sembla un tret singular, al costat de la, diguem-me, normalitat de les altres. O siga, França és un país madur, perquè va fer un estat uniforme fa molts segles. I Espanya igualment, i Anglaterra (o Gran Bretanya, potser, perquè després fa referència a l'hipotètic lector britànic de Chaucer…). Madurs, pel que es desprèn d'altres passatges de l'entrevista, vol dir sobretot cohesionats, units, sense dialectes forts i sense “regionalismes” com a Itàlia, sense una Lega Nord ni coses per un estil. El professor Eco devia dormisquejar, en l'entrevista, si realment suposava que Espanya, país vell i madur, no té els “problemes de joventut” que Itàlia no ha resolt.

I també dormisquejava el savi quan afirmava que “l'italià ha evolucionat poc des de fa mil anys”, i per això un taxista pot comprendre els versos de Dante. Sap de sobres, el professor, que si el taxista entén l'italià de Dante, el toscà de finals del segle XIII i primers del XIV, és probablement perquè l'ha après a l'escola, on certament l'italià oficial i literari no està gaire lluny de la llengua de la Comèdia (no tan lluny com el nostre català literari de la llengua del seu contemporani Ramon Llull, posem per cas). Però no perquè l'italià (quin italià: el de Nàpols, el de Roma, el de Milà…?) no haja canviat gaire durant mil anys. Quines coses arriben a dir, els professors famosos. Perquè després el periodista li recorda que, en el moment de la unitat, els anys del Risorgimento, cap al 1860, a penes una petita minoria d'italians parlava aquesta llengua italiana. Cert, diu Eco, no del tot conscient de la contradicció: “És veritat que en el moment de la unitat italiana l'italià era encara una llengua de lletrats. Aquesta és, d'altra banda, la raó per la qual ha evolucionat poc al llarg dels segles […]. Aquest estat lingüístic ha afavorit la unificació tardana d'Itàlia al llarg dels últims cent cinquanta anys. La llengua italiana va fer els italians. Perquè Itàlia, abans de ser una nació –recordeu-vos que, durant el Congrés de Viena el 1814-1815, Metternich considerava Itàlia com una expressió geogràfica–, és abans que res una cultura portada per una llengua”. És a dir, Itàlia era, sobretot, una llengua literària. Hi ha qui diu que, ara mateix, no és molt més que això, però aquest seria un altre discurs.

Aquella frase que Itàlia era només una expressió geogràfica, en tot cas, ja la va dir Napoleó abans que Metternich. I els mateixos prohoms del Risorgimento sabien molt bé que Itàlia podia ser una altra cosa, un regne unit, per exemple, però que els italians estaven encara per fer: “Ja hem fet Itàlia –deien–, ara hem de fer els italians”. Els van fer, formalment, amb aquell plebiscit d'unitat que recorden plaques de marbre en places i carrers de tot el país, i que ben pocs ciutadans, fa un segle i mig, devien saber de què tractava i què volia dir. Certament, recorda Eco, la unificació d'Itàlia s'inscriu en el moviment de les nacionalitats que agranà tot Europa (Polònia, Hongria, Alemanya, són països joves, o països vells, per tant?), després de la Revolució Francesa i de l'imperi napoleònic. “Però aquesta aspiració a la unitat –afirma– és vehiculada per una llengua comuna a les elits dels estats italians, i es nodreix d'ella. Així, els generals de Garibaldi, a falta de comprendre el poble menut, poden conversar amb els burgesos i els grans propietaris sicilians. Recordeu Il Gattopardo!” Ara, però, justament, els sicilians i els napolitans evoquen aquella història amb ben poc entusiasme: recorden Garibaldi i els piemontesos com uns invasors que no entenien on anaven, i que potser van bloquejar tota una cultura. Hi ha una mena de neoborbonisme, una enyorança d'aquell Regne de Nàpols i Sicília, que segurament era vell i reaccionari, però almenys era seu.

Itàlia, doncs, pareix que era una geografia i una història antiga, i esdevingué un estat unitari, i una hipotètica nació poc o molt unida, amb les guerres del Risorgimento i amb la llengua de Dante. “I com arribà aquesta llengua a ser verdaderament llengua nacional?”, pregunta el periodista. “En tres fases”, respon el professor. “Primer, gràcies a l'escola, al servei militar i, sobretot, a la Primera Guerra Mundial. Cinc milions d'italians van ser mobilitzats. Van aprendre a viure i a morir junts sota l'uniforme italià. La guerra va ser un gresol”. En efecte: l'ensenyament elemental, el servei militar, i la I Guerra Mundial. Exactament com a França, “país vell” i d'unitat antiga: l'escola, la caserna i la trinxera. I doncs, quina és la gran diferència entre Itàlia i França, entre una nació jove i una de vella? I quina seria la diferència amb la “vella” Espanya, si ací l'estat haguera sigut més eficient, més potent, i si en comptes d'una guerra de Cuba, o del Marroc, desastres dissolvents i sense glòria, haguérem tingut una “gran guerra patriòtica” i unificadora d'emocions comunes? Després, afirma Eco, a efectes de la unificació lingüística, vingueren les grans migracions dels anys 1950 i 1960, i finalment… la televisió. Això també ens recorda alguna cosa, en aquest “vell país” d'Espanya.

I la major part dels italians, pregunta el periodista, què pensa de l'epopeia garibaldina? Eco respon que hi mostren un desinterès educat: supose que com els andalusos per Don Pelayo, o els catalans per Hernán Cortés, no sé. Que Garibaldi és intocable, cada poble té un carrer Garibaldi, i l'heroi, simplement, forma part del paisatge. I llavors es lamenta el professor que la unitat nacional no es correspon amb símbols forts i immediats, amb un referent potent. Deu ser que Itàlia, com diu Eco, és un país massa jove encara. I a Espanya, país tan vell, quins deuen ser els referents forts, immediats, potents i compartits, de la “unitat nacional”? Caldria, potser, convidar Eco a fer una mica de turisme comparatiu. I en acabant, no sé què explicaria sobre països joves i països vells.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS