Joan F. Mira | Avui | 07/02/2009 
Enllaç original
Els papers periòdics, i els aparadors de les llibreries, fa temps que van plens de títols i de titulars sobre la crisi i el descrèdit de la democràcia, i sobre el desinterès general que suscita. A mi, però, em fa l’efecte que no es tracta d’un descrèdit o d’un desinterès gaire superior al d’altres èpoques. Almenys des que existeix realment una vida civil i política que, per aproximació, en puguem dir democràtica, vull dir des que a Europa hi ha un sistema de votacions populars, de representació parlamentària, de partits polítics, de dret a vot més o menys universal. Vist així (i no sé de quina altra manera es pot veure), la democràcia és un fenomen recent, que a penes començava a funcionar a mitjan segle XIX. Abans d’això, els sistemes de participació i representació eren molt limitats o inexistents, i a més els temes d’interès polític no arribaven a la gent, perquè no hi havia mitjans per difondre’ls: d’entrada, no hi havia premsa, ni escolarització universal. El que entenem per democràcia –llibertat d’expressió, partits, sistema de representació, participació popular, parlamentarisme, votacions regulars...– és una cosa que, en conjunt, de manera efectiva, no té gaire més de cent anys. Excepte als Estats Units d’Amèrica, on té més de dos segles, i això es nota. Com també es nota a Gran Bretanya. A la França del 1848 o del 1880, posem per cas, es podia fer una campanya electoral, però estava interferida per tota mena de notables locals, i fins i tot per la gendarmeria.
 Fins que no s’expandeix la premsa i apareixen la ràdio i la televisió, no es pot parlar realment de participació popular, i, per tant d’un interès comú i universal pels temes polítics. Ara podem seguir cada dia de prop els debats de política, i dels pressupostos, i de les lleis que es fan, però l’any 1920 o el 1930, quanta gent se n’assabentava? Quants ciutadans sabien què significa la paraula pressupost? Per tant, comparar amb altres moments de la història s’ha de fer aferrant-se a la realitat, no tenint en compte els articles dels politòlegs en premsa ni les opinions dels pessimistes professionals. En un Regne d’Espanya que havia passat en poques generacions del caciquisme i el pucherazo a la dictadura de Primo de Rivera, a la República fugaç, a la guerra civil i a la dictadura llarguíssima, pensar que ara (a diferència d’algun abans?) la democràcia està en crisi o desacreditada, és tindre una perspectiva ben curta.
I a l’Europa de l’Est, fins a l’any 1989, tampoc no sabien què era un sistema de representació democràtica, o l’havien perdut feia mig segle. Alguns que tenien una certa tradició antiga de civilitat, com ara els txecs o els hongaresos o els eslovens, l’han poguda recuperar. Però, i els russos, o els ucraïnesos? De quin model real, no ideal, partim per poder comparar? Quin és el model de tal país on, en tal època, els ciutadans han tingut interès, confiança en els partits, ganes de participació positiva i massiva? No tenim aquest element de comparació. O, idealitzant una miqueta, podríem posar d’exemple els països nòrdics, amb llarga història de benestar exemplar... Però encara a principis del segle XX, els suecs emigraven en massa als EUA, perquè es morien de gana! Demanar-li a la gent un civisme massiu, una participació activa i permanent, és una pura fantasia. De fet, la major part dels ciutadans, en raó de què voten una cosa o una altra? En què es basen? Influïts per quin tipus de propaganda, d’actituds cerebrals o viscerals, de premsa infecta o infectada?
És molt fàcil per a un diguem-ne intel·lectual muntar-se un ideal a partir d’allò que és ell mateix i del que són els seus col·legues: com que els polítics ho fan molt malament, i no són coherents amb el que diuen, llavors el poble s’allunya de la vida democràtica, però jo, que sóc l’intel·lectual, sóc coherent i sí que faig un esforç per continuar-hi interessat, tot i que aquesta democràcia és tan defectuosa i pobra, etcètera. Però utilitzar el mètode científic bàsic, que és observar la realitat i l’experiència i comparar, i a partir de la comparació traure algunes conclusions, no es fa gaire sovint. Molt bé: vosté pensa que la democràcia va malament, però, malament comparada amb què? Amb un ideal mai no aplicat? O amb altres llocs o temps en millors condicions, en què era més perfecta?
Jo no tinc massa gust ni ganes ni interés a especular des d’aquest punt de vista, però puc constatar que ara i ací (potser també abans i allà) la pràctica de la demagògia és molt rendible, que és fàcil influir en l’opinió pública de manera perversa, que és fàcil malinformar la gent i fer-li creure coses que no són. Llavors, els intel·lectuals pensem que la gent s’equivoca, que no tenen criteri, que els resultats d’això són un perill i un desastre. En el cas que més m’afecta, si més del 50% dels valencians voten fermament el PP i, de moment, pareix que el votaran passe el que passe, ¿vol dir que són uns ignorants, que no volen saber, que són tots uns reaccionaris i que els hem d’acumular els insults? Ja sé que és un mal exemple, perniciós. Però pitjor és que els altres, el PSOE (mal dit PSPV), vulguen ara imitar els vicis de la dreta triomfant, mirant si així triomfaran una mica ells també. I si ací la democràcia ja era incerta, ho serà més encara.
|
