Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dijous, 22 d'agost de 2019
Joan F. Mira | El Punt Avui | 20/04/2012   Imprimir

Darwin a Roma

El cos em demanava, aquesta setmana, comentar llargament la carta que el senyor Duran i Lleida ha escrit als militants del seu partit, en la qual afirma de manera contundent que només Catalunya, Euskadi, Navarra i Galícia haurien de tenir una autonomia de debò, i la resta només una simple descentralizació. El País Valencià i les Illes, per tant, no mereixen un estatut polític diferent de Múrcia o la Rioja, posem per cas: deu ser que no tenim ni història, ni llengua ni res. Deixem-ho córrer, i confiem que la llum de l’esperit (sant) il·lumine el cervell del gran polític. Perquè la confusió completa i la foscor sembla, segons del llibre del Gènesi, que era l’estat original de l’univers, i no sabem si també en serà l’estat final. Tot era, en l’inici, una massa confusa i difusa, era una boira sense llum, sense matèria concreta, sense aigua ni terra, i el Déu etern va decidir donar forma i existència a les coses, per etapes. I d’això volia parlar, no d’en Duran.

El tercer dia de la creació, quan el món ja quedava una mica ordenat, quan ja hi havia mars i continents i sol i lluna, i fins i tot arbres i plantes, Déu va dir: “Que les aigües produesquen éssers vius que s’hi moguen, i animals alats que volen entre la terra i la volta del cel.” I així va ser, inclosos els monstres marins, i Déu veié que tot això era bo, i els manà que es multiplicaren i ompliren les aigües i el cel. El sisé dia, Déu digué: “Que la terra produesca éssers vius de tota classe: bestioles i tota espècie d’animals domèstics i feréstecs.” I així va ser, i la terra es va omplir d’animals, inclosos, diu la Bíblia, tota mena de cucs i de bestioles. Però llavors, el Creador degué pensar que no n’hi havia prou, que faltava alguna cosa, potser la més important, i per això va dir: “Fem l’home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeta els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s’hi arrosseguen.” Ací és on, probablement, va cometre un error.

Produir l’home a imatge seua, ja era una idea agosarada, que no solien tenir els déus dels altres mites. Sotmetre-li tota la terra, els peixos, els ocells i les bestioles, era una imprudència excessiva. Aquesta criatura singular, capaç de distingir el bé i el mal, i de triar el mal, s’havia de creure, al llarg de molts mil·lennis i fins ara, que era el rei de la terra, que tot s’havia fet per a ell: que, si el creador no hagués pensat en l’home, la resta no existiria ni tindria sentit. El relat bíblic, entre els altres relats dels orígens produïts per altres pobles i altres creences, és dels més coherents, dels més ordenats i entenedors, i sobretot dels que més afalaguen l’orgull dels humans. Som el cim i la glòria de l’univers, des dels inicis tot s’ha fet pensant en nosaltres, som els amos del món, som imatge i semblança del creador. I aquesta fe no es pot tocar, perquè si es toca, si no som això, què seríem?

Sabent que és paraula divina, pensant que Déu havia creat la terra i el cel i les mars, i les aus i els peixos i els altres animals ja perfectes i tal com havien de ser, i que aquesta creació era bona, sabent que al final ens havia creat a nosaltres i ens havia donat l’alé diví, en una classe de ciències naturals em van parlar de Darwin. Això era en cinqué curs del batxillerat antic, jo tenia catorze anys, i el professor era un pare escolapi –podia haver sigut jesuïta si jo haguera anat a un col·legi de rics– elegant, sempre ben pentinat i sempre amb bona olor de colònia. Estudiàvem el llibre de Salustio Alvarado, que era un manual complet i magnífic, amb paper setinat i il·lustracions en colors, i sabíem molta més botànica, entomologia i mineralogia del que un adolescent actual pot ni tan sols sospitar.

Però el dia que tocava parlar de l’evolució de les espècies, el professor va fer allò que no havia fet mai: va perdre l’elegància. Pujà a la tarima, va cobrir Charles Darwin d’injúries, va riure amb sarcasme, i digué allò tan vulgar de l’home descendint dels micos i els micos descendint dels arbres. Va imitar els ximpanzés rascant-se les aixelles, va fer uns grunys de simi, i aquell dia, cosa excepcional en una classe que era dura i seriosa, tots ens vam divertir molt. Passat més de mig segle, rellegint el relat bíblic bellíssim, recordant aquella escena escolar i grotesca, em torna el dubte si Déu, quan acabà la primera gran setmana, va fer ben fet de descansar el dia seté. Li quedava molta faena per fer, i no s’ha acabat encara. Tampoc els fidels cristians han acabat la faena de distingir la llum de la foscor, tot i que l’Església Romana ha fet passos sorprenents.

Vaig tornar a visitar, no fa gaire, la meua antiga i solemne Universitat Gregoriana, on vaig passar un temps breu de joventut i on vaig rebre el meu primer títol acadèmic. És una visita que faig, alguna vegada, en les meues passejades habituals per la ciutat de Roma, que no s’acaba mai. La Gregoriana, dirigida pels jesuïtes, és com l’Oxford i Cambridge i Harvard de les universitats de l’Església, i els bons pares de la Companyia hi solen enviar com a professors els seus membres més eminents en qualsevol camp, i sense manies. Jo, quan hi estudiava, vaig tindre un professor de filosofia marxista (sí, això mateix) que feia tota la cara de Lenin, calb i amb barbeta. En sabien tot el que calia saber. Ara, el vell edifici de la Piazza della Pilotta (pilotta, tal qual, no és paraula italiana: hi ha qui diu que en aquella plaça es jugava al trinquet en temps dels Borja), al costat mateix la de Fontana di Trevi, ja no està ple de sotanes, sinó de professors amb jersei o jaqueta i de xics i xiques de diversos colors, que deuen ser mongetes i seminaristes però que no ho semblen.

I en la revista de la institució vaig llegir que hi havien celebrat un congrés important sobre darwinisme i evolució, per commemorar els 150 anys de L’origen de les espècies. Amb patrocini dels monsenyors corresponents, i amb assistència de figures ben conegudes d’arreu del món científic i d’especialistes de tota mena d’ideologies i tendències. I tots van quedar tan amics, científics escèptics, filòsofs, teòlegs i jesuïtes. Inclòs el professor Jacques Arnould, que presentà una anàlisi crítica del cèlebre disseny intel·ligent, i el teòleg i físic protestant Robert Russell. Això diu el paper gregorià, i la santa casa n’estava molt contenta i pagada. Darwin, si hi haguera estat present, s’hauria quedat bastant sorprés en veure amb quin respecte el tractaven. El món, doncs, que començà amb tenebres, pot acabar amb clara llum racional. Però ja es veu que no és un final assegurat.

Enllaç original

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS