Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 12/03/2009 
 Això era, fa pocs dies, que vam entrar a sopar, la meua acompanyant i jo, en un restaurant italià, com n’hi ha tants pel món: es deia Verdi, i era a tocar de Bloomsbury Square, que és una de les places més delicioses de Londres, serena i quieta, amb tants ressons literaris, on havíem descansat uns minuts. El cambrer ens col·locà en una taula al costat d’un piano d’aspecte lamentable, li vaig preguntar si hi hauria música i, pensant que la proximitat seria excessiva, vam canviar de lloc. En efecte, a penes encetat l’antipasto, un senyor d’aire absent, ja d’edat avançada, va començar a tocar, sense partitura, suaument, com si la música fóra només cosa seua, ignorant el tràfec del restaurant, dels cambrers, dels clients. Al principi no vaig parar atenció a la música, però passats uns minuts li vaig dir a la meua companya que allò, sense dubte, era Bach, eren les Variacions Goldberg amb certesa. I l’home tocava com ho feia Glenn Gould, inclinat sobre les tecles, encorbat, amb el cap mig enfonsat entre els muscles, aliè a tots nosaltres, distant. El piano no era un instrument de gran concert, el so no era perfecte, però era com si això no li importara tampoc, al pianista, que enllaçava un canon i un altre canon, la fugghetta, l’andante, l’ouverture, i passada prop d’una hora rematà amb l’aria da capo. S’alçà per anar al lavabo, tornà a seure, continuà amb preludis i fugues del “Clavecí ben trempat”, i així fins que redreçà el cos, s’aturà, i tornà a alçar-se per fer un altre descans. Llavors jo també em vaig alçar, em vaig acostar al piano, i li vaig dir al pianista unes paraules amables, li vaig dir que era extraordinari poder escoltar Bach en aquell lloc, que el felicitava molt de cor i li donava les gràcies. Era un senyor d’aire perfectament anglés, de cabells blancs i bigot blanc, amb jaqueta de tweed i amb papallona, de pell fina rosada, d’ulls molt clars, i simplement va respondre “thank you, thanks”, desconcertat o sorprés per les meues paraules. Es va posar l’abric i la bufanda, se’n va anar, i jo no he pogut oblidar aquell pianista, aquella manera de tocar Bach en aquell lloc on, probablement, ningú no sabia quina música acompanyava el sopar. El cambrer em va dir que el trobaven una mica pesat.
|
