Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 600 | 21/06/2012 
 Al viatger, de tant en tant, li agrada visitar com a turista aquells llocs que els turistes no visiten. Com ara una ciutat on li han dit que no hi ha res d’interessant per veure, tan nova que no té ni una miqueta d’història. El viatger, per tant, agafa un tren a l’estació Amsterdam-Central, i al cap de quinze o vint minuts penetra en els espais gairebé abstractes que fa poc més de mig segle eren encara sota l’aigua del Zuiderzee, el mar interior d’Holanda que a poc a poc es redueix amb la creació de nous pòlders. Gairebé tota la província de Flevoland és terra nova, d’aspecte una mica desolat, on el parc d’Oostvaardenplassen és una plana infinita amb pocs arbres esparsos secs i torts, on pasturen cavalls, cervos i ovelles. I a l’estació de Lelystad, capital provincial, em diuen, en efecte, que allà no hi ha res digne de veure, que no tenen un plànol urbà, que no hi ha oficina de turisme, i que l’única cosa que puc fer és passejar al meu aire. Passege, doncs, prop de dos hores, per carrers que no semblen carrers, per places amb edificis públics d’arquitectura que pretén ser espectacular i a mi em sembla brutal i forçada. Lelystad aparegué enmig del no-res, el 1967, i els polítics, urbanistes i arquitectes la pensaren com una ciutat ideal i perfecta, la fantasia aplicada de la correcció urbana: sectors delimitats per als diversos usos, un centre pensat per a comprar i passejar, moltíssims espais verds (bé, això, allà, no té gaire mèrit), carrers amb porxes que volen ser amables, moltes placetes i places, molts serveis públics, biblioteques, escoles, i tot allò que es puga demanar o imaginar. El resultat és una fredor general dels carrers i les places, dels edificis públics i privats, de la ciutat sencera. Tot és net i correcte, perfecte, polit, impecable. Tot és calculat i estudiat pensant, supose, en la més gran felicitat ciutadana: una idea feta realitat perquè es podia començar de zero. I jo no viuria en aquesta ciutat per res del món: no sé quines satisfaccions hi tindria el cos, però és segur que se’m congelaria l’ànima. A la plaça central, hi ha un gran cartell que diu Utopolis. I al meu antic barri de La Torre, enmig de l’horta, també volen fer una cosa perfecta i abstracta, amb el nom –impossible– de Sociòpolis. Que el Déu els perdone: jo no.
|
