Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és diumenge, 15 de setembre de 2019
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 620 | 07/02/2013   Imprimir

La maldat

La maldat humana (que és l’única existent i l’única possible) no és únicament un concepte abstracte, sobre el qual el pensament occidental ha produït especulacions infinites, redundants i que mai no han conduït enlloc: és una realitat, un fet, i té un atractiu pervers. Per això són tan populars els contes i les llegendes amb crims i desgràcies i víctimes innocents, amb bruixes dolentes, amb monstres i ogres i esperits malèfics: fins i tot són més atractius per als infants, que s’avorreixen amb les versions edulcorades o sense dolenteria. Provoquen la fascinació de la maldat, il brivido que en diuen els italians, le frisson dels francesos, aquell estremiment on es barregen la repugnància i l’angoixa amb un petit plaer sota la pell, inconfessable: és horrible que això els passe als altres, sovint és gairebé inconcebible, però no em passa a mi, ni em passarà, i potser per això em complau secretament saber-ho. És l’oculta complicitat amb la maldat: si haguéssem de triar per força ser víctima o botxí, torturador o torturat, estem segurs de saber què triaríem? Hi ha hagut i hi ha maldat en tots els pobles i en tots els continents, i n’hi havia entre els nens que, en la meua infantesa, trobaven un plaer pervers torturant llargament animals, fent patir les bestioles del camp. I entre els joves que, a les nostres ciutats, de tant en tant apallissen o cremen ancians desvalguts o captaires borratxos. El Mal és abstracte, la maldat existeix: no és genètica, ni “producte social” excusable, ni malaltia. És saber que hom fa mal, i fer-ho: la voluntat de fer mal. I si voleu, per acabar, hi ha també formes menys visibles i més toves de maldat, entre les quals jo inclouria la petita o gran maldat d’aquells polítics que saben que allò que fan, promouen o consenten és immoral, és injust, propaga la mentida, afavoreix només els poderosos, destrossa el patrimoni o el paisatge, destrueix una llengua, atia l’odi. Sabent que fan un mal, el fan, i val més que ho deixem estar en aquest punt. Estic llegint per segona vegada (de la primera ja fa molts anys) l’impressionant Voyage au bout de la nuit, de Céline, escriptor prodigiós, pronazi i antisemita repugnant (a França encara cueja el debat pel cinquantenari de la seua mort), i potser aquesta lectura nocturna em fa veure els humans amb colors tenebrosos. O la lectura dels diaris, qui sap.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS