Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dijous, 19 de setembre de 2019
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 623 | 28/02/2013   Imprimir

Vaticanista i atea

La vaig conéixer fa molts anys, moltíssims, devia ser l’estiu del 1966, i la vaig acompanyar en un llarg viatge des de València per tot el sud peninsular, on havia de fer fotografies per a una nova edició de l’Enciclopedia Italiana. Anàvem amb el seu Fiat 500, tan petit que al seient de darrere només cabia el material fotogràfic, i ella s’aturava contínuament davant d’un paisatge, a la plaça d’un poble, davant de qualsevol monument o edifici digne de ser retratat. La comtessa Sebastiana Papa di Martino era militant comunista, havia viscut a Israel en un kibbutz, treballava per al diari L’Unità i publicava llibres esplèndids de fotos de xiquets sicilians, de monges de clausura, de pastors de Sardenya amb gorra i escopeta, meravelles del seu art i de la seua immensa humanitat. Anys més tard, jo la visitava de tant en tant a la seua casa del Borgo Pio, el barri contigu als murs del Vaticà, on a més de velles famílies burgeses o nobles solen residir cardenals i monsenyors de la Cúria. Sebastiana Papa procedia d’una família antiquíssima, del llinatge dels Sciarra, que des dels temps medievals han estat del partit güelf (els guelfi, com sap tothom que ha llegit Dante, eren més aviat defensors del papa, els ghibellini partidaris de l’emperador, per resumir la història), i aquestes lleialtats no es perden mai del tot. De manera que la comtessa comunista havia conegut sempre a casa algun cardenal parent o amic que hi venia a dinar o a prendre xocolate, s’havia criat vivint com a cosa pròpia els ambients vaticans. No podia, per tant, suportar la invasió de polonesos en temps del papa Joan Pau II, que per a ella era només ’sto polacco ignorante; en el parlar romanesc ignorante vol dir algú sense finor ni sensibilitat, algú que, en aquest cas, no coneixia com s’han fet sempre, i com s’han de fer, les coses de l’església romana, del Vaticà i, òbviament, de la política italiana. La comtessa Sebastiana Papa, comunista confessa i convençuda, sentia el Vaticà com a cosa molt familiar i molt pròpia, com una realitat carregada d’història i de cultura, que no es pot deixar en mans de qualsevol. Quan es va definir com a “vaticanista i atea”, la vaig entendre molt bé: m’ho va voler explicar, però no calia. I qui no entén que, a Roma, això és coherent i possible, no entendrà mai alguns fets importants del passat, del present i potser del futur.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS