Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és diumenge, 15 de setembre de 2019
Joan F. Mira | El Punt Avui | 14/06/2013   Imprimir

Sobiranies, Europa

En un saló municipal de la ciutat de Münster, el visitant pot contemplar amb calma les cares severes dels delegats i ambaixadors que hi van passar llargues setmanes i mesos cavil·lant com arreglarien el mapa d’Europa: veient les cares que fan, i la incomoditat del lloc, els problemes devien ser molt peluts i complexos, atès que els personatges van resistir impàvidament tant de temps asseguts al voltant d’una taula, o en cadires que semblen de cor monacal. A l’Europa de les paus i tractats de Westfàlia, d’això ja fa més de tres segles i mig, els senyors ambaixadors o els sobirans que els enviaven, cansats de tantes guerres per drets dinàstics o per religions o pel que fóra, cansats de seure en aquella sala inhòspita i severa, van decidir que els estats són els estats, les fronteres no es toquen, i cada sobirà és sobirà en la seua sobirania. La idea, el concepte o principi, que era una novetat considerable, es va elaborar sobretot per aclarir la situació de l’Imperi Germànic, però ràpidament esdevingué una doctrina immutable. Quant a l’estabilitat que suposadament garantia el tractat, el fet és que no va durar molt: tres quarts de segle més tard, les paus i tractes d’Utrecht havien de recompondre el mapa una altra volta i redibuixar sobiranies i fronteres.

Tampoc no van durar gaire els efectes d’Utrecht, i un segle després (passat l’horror de Napoleó que, en nom de la France i de la liberté, va provocar més morts i més destrosses que Genguis Khan i la pesta negra junts) el Congrés de Viena hagué d’arreglar-ho tot de nou, sobre la mateixa doctrina i els mateixos conceptes que els negociadors de Münster. El principi semblava seriós i perpetu: hi ha els imperis i els regnes, els principats i ducats, hi ha alguna petita república curiosa (com ara Suïssa), però sobretot hi ha la fe en la intangibilitat de les fronteres, i en la sobirania incondicional de qui l’estiga exercint. Així, Europa serà estable, immutable, i els sobirans seran sempre intocables. És clar que els polonesos es van quedar ben fotuts, repartits entre tres sobirans, i que tampoc no ho veien gens clar, des del principi o progressivament, els alemanys i els italians dividits en petits estats i que volien formar-ne un de sol; i ho veien cada vegada menys clar els països o pobles inclosos en un gran estat però que volien tenir-ne un de propi, com ara el txecs i els hongaresos de l’Imperi Austríac, els finesos, els estonians, letons i lituans de l’Imperi Rus, els romanesos, búlgars, grecs, albanesos i alguns altres pobles més de l’Imperi Turc, i així fins a més de la meitat de les poblacions d’Europa.

Tant se valia: no comptava la gent, ni els pobles, comptava l’estat sobirà, la sacralitat de la frontera, la idea que l’únic mal absolut és canviar el que hi ha (quan el que hi ha és el que convé al sobirà, és a dir a l’estat). Un resultat espectacular d’aquesta doctrina immutable, si em permeten un punt de sarcasme, és que en el curs de les dècades següents, Itàlia i Alemanya es van unificar, les fronteres del sud-est d’Europa van anar cap ací i cap allà (més cap allà que cap ací), i un bon grapat de nous països, començant per la petita Grècia, van eixir a la llum de la independència. Allò que resulta sorprenent és que ara mateix, després d’una llarga història que la contradiu a cada pas, la doctrina establerta en aquell saló de Münster continua immutable: és, per exemple, la que es predica incessantment des de totes les trones, escons, càtedres i diaris d’Espanya per defensar la sobirania indivisible i única de l’Estat constituït. L’Estat és l’únic amo del seu territori, l’únic senyor dels seus habitants. I si la història d’Europa demostra que aquest principi ha sigut repetidament invalidat pels fets, llavors el que cal fer és ignorar la història.

Perquè després dels alemanys, hongaresos, grecs, romanesos, etc. del segle XIX, començaren a remoure’s també els eslovens, els eslovacs, els croats, i a l’altre costat del continent els flamencs, els catalans i els bascos, i alguns altres que s’havien (ens havíem) espavilat massa tard, i a principi del segle XX, un país tan “oriental” com Noruega, es va fer pacíficament independent, i un altre com Irlanda afirmà amb armes i revoltes la seua aspiració a la independència. Per arrodonir l’èxit final de l’Europa intocable de Westfàlia, d’Utrecht i del Congrés de Viena, un segle després d’aquest congrés arribà la Primera Gran Guerra. El resultat de la qual va ser un altre canvi general de fronteres, la desaparició d’antigues sobiranies intocables, un grapat de nous estats independents, des de Finlàndia fins a Polònia o a Txecoslovàquia, i un nou sistema que no funcionava gens bé. I una altra Gran Guerra el 1939-45, i un altre mapa de fronteres i sobiranies que tampoc no es pogué sostenir gaire temps. Amb el resultat que, cinquanta anys més tard, mig Europa començà a fer-se preguntes, i a trobar-hi respostes, tranquil·les o no.

Sempre havia d’existir un estat dit Txecoslovàquia? Iugoslàvia era un estat sòlid i perdurable? Els països bàltics havien de ser sempre part d’un imperi rus, dit ara soviètic? El Caucas i l’Àsia central també? Fins que allò que semblava immutable, va esclatar fet a trossos, incomplint un altre colp el principi de la intangibilitat dels estats sobirans. Els efectes són ben coneguts, com en qualsevol altre temps de la història: pau i prosperitat en alguns llocs, guerra i desastre en uns altres, i noves fronteres i abundants proclamacions d’independència. De tot això, se’n deriva una sola constant: que en els últims tres segles no hi ha res constant en la història d’Europa, i menys que res les fronteres, el nombre i forma dels estats, i la seua estructura territorial. I que si hi ha algú que estiga fora de la història, no són els qui proposen o desitgen alguna forma d’independència per al seu país que no en té, o els qui proposen, redefinicions territorials, sinó els que sostenen com a veritat eterna, i mantenen com a seguretat metafísica, que a Europa els estats constituïts són eterns i intocables, les ratlles immutables, i les sobiranies no divisibles, compartibles o associables per dins. Són aquests, vista la realitat dels darrers segles, els qui estan absolutament fora del curs de la història d’Europa. Cosa que no reconeixeran mai i, per això mateix, els servirà de ben poc per reduir anatemes i amenaces, i menys encara per aclarar-se la vista i les idees. Sobretot perquè Espanya i França no són història, són metafísica i teologia.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS