Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimarts, 17 de setembre de 2019
Joan F. Mira | El Punt Avui | 12/07/2013   Imprimir

La Via Augusta: contemplació

Hi ha moltes maneres de contemplar o evocar el pas remot de la història, contemplació tan necessària en aquest temps de present ignorant i agitat. Per exemple, recordant, reinventant o refent aquells dies de la meua infantesa en què no anava a escola perquè estava una mica malalt, prou per no eixir però no per fer llit, i podia passar-me les hores només contemplant el carrer. El mur exterior de ma casa tenia més de dos pams de gruix, i per tant l’espai interior de la finestra de la saleta d’estar, una finestra enreixada i gran, formava un buit on quedava una mena de banc elevat, com aquells bancs de pedra als finestrals dels palaus medievals o reinaixentistes on les dames cosien o brodaven, conversaven i observaven el pas dels vianants. Allà dins seia jo, fullejava un tebeo o llegia algun llibre il·lustrat, i sovint em quedava mirant com passaven els núvols, observant com plovia molt o poc, com s’omplien ràpidament d’aigua els intersticis de les llambordes del carrer que quan estaven mullades brillaven amb reflexos blavosos o negres, com s’estenien bassals d’aigua bruta i de fang líquid entre els carrils del tramvia i com, en les hores de gran pluja, es formaven reguers que anaven omplint la claveguera estreta descoberta, que corria entre la via i la vorera de ciment.

I des de l’observatori mirava passar, de matí i de vesprada, el trànsit intermitent dels vehicles, cotxes, camions i carros, i sobretot esperava el pas més o menys regular dels tramvies, anunciat pel soroll estrident de metalls i el grinyol de les rodes, que era un pas de finestres quadrades i grogues de fusta que semblava veloç justament perquè es produïa molt prop de la meua finestra, i de perfils de cares mig esborrades pels vidres bruts de pols o banyats, un pas com d’imatges de cinematògraf. De vianants, per davant de ma casa en passaven molt pocs, ja que aquell era l’extrem del barri de La Torre, la ratlla o límit meridional del terme de València passava prop del nostre petit veïnat, i fins als pobles propers hi havia ben bé un quilòmetre o més de camí despoblat, sense vorera, només séquia i canyars entre els camps i el tramvia. Jo contemplava, doncs, el trànsit de la carretera, camí reial de Xàtiva, camí de Madrid per Almansa, oficialment Carretera Nacional 340 de Cadis a la frontera de França, i molts segles abans Via Augusta de l’Imperi, de Roma o a Roma.

Contemplava el trànsit del meu carrer o carretera (un carrer que jo veia tan llarg i tan recte que es perdia en l’horitzó del nord, cap al centre de la ciutat, o en l’horitzó de migjorn, cap als pobles de l’Horta), tal com algun altre xiquet degué mirar més de dos mil anys abans, assegut a la vora d’aquell mateix camí o a la porta de la seua cabana, el pas de persones i de bèsties de càrrega. Per davant d’aquells ulls meus dels dies contemplatius a la finestra, podia haver transitat tota la història d’un país de ponent de la Mar Nostra i de llevant d’aquest extrem meridional i occidental d’Europa que en diuen península Ibèrica. Ibèrica pels ibers, que fa vint-i-cinc segles ja passaven per davant de ma casa. ¿Per on havien de passar els edetans o els contestans, quan viatjaven amunt i avall del litoral, sinó per aquest mateix camí no encara imperial ni reial, que llavors devia ser a penes una senda una mica més dreta i més ampla que les altres, que pocs segles més tard seria anomenat Via Augusta i pel qual mentrestant passarien les tropes d’Anníbal amb els seus elefants, marxant lentament cap a Itàlia i deixant al seu pas –el pas de tants milers de cavalls, desenes de milers d’homes i centenars de carros, i el pes dels dotze paquiderms– un camí ben batut, i eixamplat?

Passaren per ací, per on també marxaven poc més tard les legions d’Escipió venint de Tarragona, i els veterans de les guerres de Viriat, tant si eren legionaris llicenciats com si eren lusitans exiliats a la força, vinguts a poblar la nova ciutat de Valentia, l’eix nord-sud de la qual, després de travessar-la per lloc mateix on ara hi ha la catedral i abans la mesquita i abans un temple de Júpiter, continuava pel carrer que ara en diem de Sant Vicent, eixia cap a Saetabis que ara és Xàtiva, i passava, no com a camí reial sinó com a via imperial, tot just per davant de ma casa, llavors com vint segles després. La qual via rebé el nom pompós de Via Augusta perquè sembla que fou Octavi August qui n’ordenà la reforma i pavimentació amb les llambordes grans que es poden veure encara a la plaça de l’Almoina de València, precursores de les petites que jo contemplava, i va ser coneguda també amb el nom de Via Hercúlia perquè arribava fins a Cadis, prop de l’indret “dov’Ercule segnò li suoi riguardi”, les columnes com a senyals més enllà de les quals començava el misteri, tal com recorda Dante en el cant XXVI de l’Inferno.

Via que, anant cap a Roma, enllaçava a Narbona amb la Via Domitia, la qual al seu torn era continuació de la Via Aurelia, que eixia de l’Urbs per la porta del mateix nom, Porta Aurelia, que jo travessava també molts i molts anys després (quaranta) cada matí de bona hora, eixint de l’Acadèmia Espanyola, al capdamunt del Gianicolo, fent un colp d’ull a la millor vista sobre la ciutat, passant per davant del templet de Bramante i d’un altre templet de marbre blanc mussolinià que deia “Roma o Morte”, i baixant per la part exterior de la muralla, igualment dita Via delle Mura Aurelie, amb els vells murs romans a la dreta i a l’esquerra la vista sencera del Vaticà des de l’altura, fins arribar a la plaça de Sant Pere, enmig de la qual en aquella hora matinera hi havia sempre un home agenollat amb els braços oberts, un d’aquells bojos innocents de Roma, que demanava a grans crits perdó pels seus pecats, i llavors jo entrava per la porta de darrere als patis i a la biblioteca, a buscar llibres, papers i notícies sobre els nostres compatriotes de la família Borja, vinguts des de Saetabis/Xàtiva a construir aquests espais vaticans interiors que porten el seu nom, Cortile Borgia, Appartamenti Borgia, Torre Borgia. I sovint, al llarg d’aquells mesos de tardor i d’hivern, imaginava que, si des del Gianicolo seguia la via cap al nord, si no la deixava i després de Gènova tombava a ponent i després cap al sud, si feia el recorregut de l’Aurelia, la Domitia i l’Augusta, podia arribar caminant, sense perdre’m, fins a la porta mateixa de casa, fins on havia nascut i havia sigut infant i adolescent, des d’on havia contemplat un trànsit tan antic. I això és també la història d’un nen contemplatiu i d’un país.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS