Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 15 de novembre de 2019
Joan F. Mira | El Punt Avui | 25/04/2014   Imprimir

Humanitats, divinitats

A la Bolonya del segle XV, ciutat dels Estats de l’Església, convivien en pau inestable tres estaments o repúbliques urbanes principals, la dels universitaris, la dels taverners i la de les putes, i no pareix que la simbiosi o compenetració fóra obstacle a les especulacions més elevades, els comentaris de text més exhaustius i la més prestigiosa especulació jurídica. De manera que va ser allà, o això pareix, on l’estudi dels escrits no sagrats agafà tal volada que esdevingué una especialitat a banda, tan acreditada com la teologia, la medicina o el dret. Al llarg dels segles cristians precedents, l’erudició es concentrava en els textos bíblics, evangèlics, dels pares de l’Església, i altres papers d’equivalent inspiració divina, amb els seus comentaris al marge, comentaris sobre els comentaris, notes i glosses sobre la lectio, i altres variacions que omplien tota una vida docta. No molt diferent de la dedicació al text sagrat que practicaven els talmudistes o els erudits de l’Alcorà, gent del llibre en definitiva, tant com els cristians.

Allò que no feia ningú (i que els musulmans van continuar sense fer) era dedicar el mateix esforç i temps a textos purament humans, no divins, als llibres de simple literatura clàssica, i aconseguir que l’estudi d’aquestes lletres profanes tinguera el mateix crèdit i valor que l’estudi dels escrits sagrats. Va ser així, doncs, que cap a mitjan segle XV aparegué el nom d’humanitats: no per distingir-les de la “ciència”, com dissortadament fem ara, sinó per distingir-les de les divinitats. Hi ha paraules i textos inspirats per Déu i altres només per l’ànima de l’escriptor o per les muses: els primers són el camp de les lletres divines; els segons, el terreny de les lletres humanes. Supose que m’explique: els primers que es van dir expressament “humanistes” empraven aquest nom gairebé com un signe de dedicació professional: ells estudiaven i comentaven Virgili i Ciceró, no les epístoles de sant Pau o les obres de sant Agustí. El seu tema no era la veritat revelada.

El seu tema no era la veritat revelada, el filioque i altres subtilitats trinitàries, l’aplicació dels cànons o la filosofia com a serventa racional de la teologia: el seu tema era la bellesa dels escrits antics, l’elegància de la prosa llatina, les històries dels déus de l’Olimp i les faules d’Ovidi, l’esperit de Plató, la moral dels versos horacians, o els llibres de la ciència natural antiga, els versos lírics o els discursos dels oradors romans. En qualsevol cas, allò que volien subratllar era que ells no s’ocupaven ja de teologia. I que el valor dels escrits que estimaven, antics i moderns, no venia de cap autor diví sinó dels seus autors únicament humans. Lletres humanes, doncs, enfront de lletres divines. En algunes universitats britàniques o nord-americanes (on, curiosament, queden més rituals i noms medievals o renaixentistes que en cap altre lloc) el que ací en diríem Facultat de Teologia es diu Divinity School, i els seus professors i alumnes es dediquen a les “divinitats” sense el mínim problema.

És cert que, ara mateix, aquell humanisme clàssic és ja només un episodi de la història de la cultura europea; i que un llatinista actual dedicat a la sintaxi d’Horaci no és per això més “humanista” que un arquitecte, un sociòleg o un psiquiatre, i no necessàriament més que un economista, un biòleg o un físic, titulars de les ciències d’aquest temps. El problema el tenim els altres, els qui ens ocupem d’“humanitats”, i que hem perdut de vista el fet que totes les ciències i les lletres són humanes. Els únics que veig fora de les humanitats són els programadors d’ordinadors, els informàtics (quin nom!) en general i altres especialistes en tècniques posthumanes, posteriors al llenguatge i al text. Però això deu ser simple recel o ignorància meua: qui sap si també són humans, tot i que ara com ara es creuen diabòlics i divins. En qualsevol cas, i esperant el retorn de la carrera de filosofia i lletres com a remei per a filòlegs analfabets, historiadors illetrats, psicòlegs subignorants i altres exemples de desgràcia, la proposta que faig és deixar de parlar d’humanitats (lloc comú i ple de tòpics gastats), i tornar a una sòlida i clàssica cultura general. Que és aquella per la qual i amb la qual els particulars poden parlar entre ells i saber de què parlen. Pareix antic, però seria el més gran progrés modern. I, justament per això, no em farà cas ningú.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS