Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 29 de març de 2024
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 21/05/2009   Imprimir

El tren que vola

El primer ferrocarril que va conèixer València va ser el que anava al Grau, el 1852, que va quedar immortalitzat amb aquells versos que comencen: “Gloria al Ferro-carril que nos pasa / Desde el Grau a Valensia del Sit; / Del vapor els oits nos traspasa / El chiulit, el chiulit, el chiulit”.  I el xiulit del vapor, que ja és un xiulit de museus sonors, com el vapor és de museus impalpables, va ser per a mi acompanyament d’anys, de llargs viatges nocturns a Barcelona, a conspirar amb amics roigs i separatistes, d’andanes d’estació del Nord, d’estació de França, d’estació d’Austerlitz en matinades fumoses. Aquelles locomotores poderoses, negres, una força immensa i elegant, el foc de les entranyes, el vapor, el xiulit, van inspirar poemes per a la història de la literatura, pintures i dibuixos per a la història de l’art. El primer ferrobús o el primer talgo ja no inspiraven res. I els viatges còmodes i curts tampoc no  formen cap dipòsit en la memòria. El meu més llarg va ser, pels primers anys setanta, entre Szeged i València. Szeged és una ciutat hongaresa, prop de la frontera amb Romania (no em pregunten què hi feia jo, per allà), i el viatge va durar exactament cinquanta-sis hores en segona i sense llit ni llitera. Ara, passats tants anys, el tren que em porta a Barcelona sol ser diürn, més confortable i més ràpid, i amb la xerrameca contínua pels mòbils com a soroll insuportable i continu. No corre encara, ni correrà en molts anys, amb l’alta velocitat espanyola que permet volar a Madrid des de tants llocs i des de tants llocs a Madrid. El meu tren, que no vola, encara ha de fer part del trajecte per una via centenària i única, marginal, perifèrica, fora del gran designi dels successius governs d’Espanya. Potser Camps i Montilla n’han parlat, aprofitant un partit de futbol, i tornarà a quedar tot en una conversa sense efectes, com sempre que parlen els qui no tenen l’únic poder que compta, que és poder de l’estat. Potser haurem de tornar a cantar, com a consol, que “De Castelló a Almassora / hi ha un tren que vola, / i per això li diuen / la Panderola”. Almenys tindrà la gràcia del folklore, i l’emoció de la història. Més val això que no res.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS