Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dilluns, 16 de setembre de 2019
Joan F. Mira | El Punt Avui | 19/06/2015   Imprimir

Patriotes

Em produeix una certa fatiga –almenys fatiga mental, fatiga de la intel·ligència– llegir i escoltar una vegada i una altra tota mena de recels, reticències, o condemnes morals i piadoses, contra allò que se'n sol dir nacionalisme o patriotisme, com si es tractara de conceptes o sentiments profundament reaccionaris, bàrbars i perillosos, ancorats en ideologies hostils i destructives. I malgrat tot, pàtria i nació, i els seus derivats conceptuals o afectius, són idees que han format, més que cap altra, el món contemporani. Per bé i per mal, com la resta d'idees. Quan escoltem La marsellesa, que comença “Allons, enfants de la patrie, le jour de glorie est arrivé”, ens podem emocionar una mica pensant que això ve de la remota revolució, i que era un himne de llibertat i contra la tirania. Però és també un himne de patriotisme virulent, amb versos feroços que exhorten a amerar els solcs de la pàtria amb la sang impura dels enemics: “qu'un sang impur abreuve vos sillons”. Cosa fina i republicana: Els segadors, al costat d'això, és una cançoneta cordial i pacífica. Quan la bona gent de Cuba, assistint a una parada militar de pur estil soviètic, repeteix animosa allò de “Patria o muerte: venceremos”, no se sap bé quina victòria esperen encara després de més de cinquanta anys i dirigits per militars decrèpits, però la supremacia mística de la pàtria queda clara, claríssima. Com quan cantàvem allò tan bonic: “Ay, Che, camino: patria o muerte es mi destino…” I quan Hugo Chávez cridava, i els seus successors repeteixen cada dia, que Veneçuela defensarà gelosament la independència nacional i que els enemics del règim són traïdors a la pàtria, el pensament (pseudo) progressista universal admira incondicionalment el discurs del líder màxim.

La pàtria, la nació, la independència, són presentades com a valors permanents i suprems per les velles o noves “revolucions” de tota mena i pels seus líders de tot pèl i ploma, inclosos els senyors Ortega de Nicaragua, Correa de l'Equador i Morales de Bolívia, o per dictadors criminals com Mugabe de Zimbàbue, i ningú hi troba res res a dir, des de la ideologia “no nacionalista” de tantes esquerres nostres. Mentrestant al Regne d'Espanya, un tímid i moderadíssim patriotisme català, posem per cas, és atacat sovint, des de l'esquerra més rància o més nova, com a idea passada de moda, antipàtica i de dreta, i sempre trobareu algun dels seus líders per afirmar que val més oblidar-se'n, d'aquestes coses, que deixem l'obsessió nacional i fem que funcionen millor els hospitals i les escoles (com si una cosa excloguera l'altra!). A Cuba, a Veneçuela, a Bolívia, tot és nacional i patriòtic, obsessivament, incessantment, i per això mateix molt revolucionari: no sé si deu ser cosa del clima, i qui sap si “patria o muerte” no deu ser un producte tropical. És un crit que m'ha fet sempre angúnia (jo cridaria amb molt de gust “pàtria i vida!”), però el fet és que no he vist mai que les esquerres europees o espanyoles, o de casa nostra, critiquen aquest eslògan de patriotisme radical, molt pitjor que el “Todo por la patria” de les casernes de la Guàrdia Civil.

En realitat es tracta d'una cosa molt antiga, i els romans de temps republicans ja deien allò de “dulce et decorum est pro patria mori”. És evident, però, que si a Catalunya o al País Valencià, posem per cas, algú aplicara a la pàtria pròpia un eslògan d'aquell estil, de senador romà o de polític hispanoamericà, seria objecte de burla i sarcasme. Per fortuna, el nostre patriotisme, poc o molt abrandat, no ha tingut mai aquelles connotacions macabres. Com a metàfora potent, hi ha aquelles paraules de l'himne segons les quals, “quan convé seguem cadenes”. Ja se sap, però, que segar cadenes amb una falç pot ser molt laboriós i lent: tant com serrar barrons d'una presó amb una llima d'ungles. I així anem fent. Els patriotes de casa nostra (paraula que es gasta poc i amb poca contundència, i no sé per què), fins i tot si afirmem que la pàtria no mereix una mort, pròpia o aliena, però sí una mica d'esforç per garantir-ne la supervivència, serem acusats d'obsessius o de coses pitjors. Entenc l'anterior papa de Roma quan es queixava de les misèries del relativisme. Perquè hi ha un punt de cinisme, de mala fe i mala bava, quan segons quins patriotismes, obsessions, himnes, o eslògans, banderes solemnes, són considerats admirables, progressistes, d'esquerra i fins i tot revolucionaris, i segons quins són vistos com a arnats, passats, superats i de dreta. No sé si aquest defecte de la vista té solució, o si és una malaltia crònica.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS