Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és diumenge, 18 d'agost de 2019
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1640 | 17/11/2015   Imprimir

Espanyols de llevant

Sabem de manera genèrica quins són els mecanismes amb els quals Espanya-estat ha difós i ha imposat entre els valencians (i una gran part dels catalans...) la idea i la percepció de la seua pertinença a Espanya-nació. Són els que podríem anomenar “procediments habituals”: la monarquia i la figura del rei (o la república, tant se val), els signes de sobirania, les fronteres i el territori, l’exèrcit i la policia, els himnes i les banderes, els llibres i la premsa, l’administració i la justícia, els polítics i els partits, l’escola i la propaganda, l’església, la “història nacional” o, sobretot, l’adhesió ideològica de les oligarquies. I coneixem bé el resultat d’aquest procés: l’hegemonia absoluta d’una sola idea de pertinença bàsica, la nacional espanyola, i la inexistència efectiva, fins ben entrada la segona meitat del segle XX, d’una idea de pertinença alternativa, de base valenciana. Si la immensa majoria dels valencians no podien identificar-se amb cap altra pertinença nacional que no fóra l’espanyola era, entre altres coses, perquè aquesta els ha estat presentada generació rere generació com l’única possible. No solament com la més potent i atractiva, sinó com a única, i per tant necessàriament pròpia. Alerta: no em referisc ací, sobretot, al procés de construcció d’un estat modern a Espanya –més eficaç del que semblava–, o a la “lleialtat política” dels pobles que componen aquest estat, sinó a l’elaboració, projecció i assimilació de la imatge de l’estat-nació, la nació-poble, i el poble únic en història, llengua, cultura i destí. Em referisc al castellanoespanyolisme com a forma i expressió històrica, política, ideològica i cultural d’Espanya-estat convertida en Espanya-nació, i al procés pel qual els valencians han assumit aquest espanyolisme totalitzador (aquest “estar acastellanados”, segons l’exacta definició d’Ortega y Gasset) com a expressió i forma de la pròpia condició nacional. No el producte d’una evolució autònoma de la història pròpia, sinó efecte sobretot de la història expansiva d’uns altres. I em referisc també a les conseqüències: el desarmament i la subalternitat de què parlava Fuster. En efecte, si ser espanyols és l’única condició nacional dels valencians, llavors és també, per inclusió i definició, la condició prioritària i bàsica, allò que som en primer lloc i per damunt de tot: el tot substancial del qual som part accidental.

No es tracta tant de reconèixer o no, i d’acceptar o no,  que formem part d’un mateix àmbit polític i de poder (l’estat al qual realment pertanyem), sinó d’assumir o no la pertinença a una mateixa comunitat nacional, en tant que comunitat moral que compromet i condiciona la nostra identitat bàsica com a societat i la nostra lleialtat més decisiva: es tracta del ser i del deure. Si no solament “som” espanyols, com a part d’un estat i per determinats efectes de la història, sinó que “hem de ser” espanyols com a compromís “moral” subjectivament i col·lectivament assumit, llavors serà sempre subordinat i secundari qualsevol altre “ser”: la sobirania d’aquesta condició significa que amb relació a ella qualsevol altra serà necessàriament subsidiària i no autònoma, marginal i no central, parcial i no suficient. No parle de conceptes abstractes, i no hi ha dubte que el lector en sabria trobar expressions ben concretes en la vida i la política de cada any i de cada dia. Començant, una vegada més, pels dos primers versos de l’himne que les Corts Valencianes, a iniciativa del senyor Joan Lerma, van proclamar ideologia oficial de la “Comunitat”: les lletres dels himnes estan fetes d’idees-força, de metàfores clau, i de síntesis expressives del passat i del projecte de futur. Les Corts mostraren d’aquesta manera de quina ideologia nacional participaven els diputats i els partits: la que marca la insalvable jerarquia entre la nació a la qual són ofrenades les glòries, i la regió que ha d’ofrenar-les. Dit d’una altra manera: si ser espanyols és això (no només compartir el mateix estat amb uns altres pobles, sinó “oferir glòries” a la mateixa nació), vol dir que Espanya és la realitat superior i primera, l’única important, i que ser valencians és secundari, derivat, subordinat i subaltern, per la seua pròpia naturalesa en tant que realitat d’ordre inferior. I això era i és així, i és un principi, explícit o implícit (i per això més eficaç) que alguns han aplicat fins i tot en certes negociacions preelectorals molt recents.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS