Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dijous, 28 de març de 2024
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1649 | 19/01/2016   Imprimir

Llengua, infantesa

Un hom de vegades, i més quan comença un any nou, recorda les peripècies de la pròpia vida modesta i no pot separar-les de la biografia col·lectiva del país en què li ha tocat viure-la. Perquè totes les vides, si es considera bé, són vides exemplars: tots podríem passar per alguna “socioanàlisi” personal que ens revelaria tants aspectes confusos de nosaltres mateixos com de la col·lectivitat en què la nostra persona insignificant s’omple d’algun significat. Per exemple, si un hom resulta ser valencià de naixement i repassa la pròpia història lingüística com a part d’una història social. Sobretot quan es tracta d’algú que ha tingut l’estranya pretensió de ser subjecte conscient i no objecte rebotat en aquesta història. Com jo mateix, que vaig passar la infància (començada fa poc més de tres quarts de segle) i la primera adolescència en un barri o districte de València que ni era rural ni era urbà parlant pròpiament, o era alhora una cosa i l’altra, que ni era ciutat ni era del tot poble, i que era quasi rigorosament monolingüe. Monolingüe en valencià, no cal dir-ho, en temps d’estretors de postguerra i de cartilla de racionament, quan el general Franco no era encara un vell malalt i remot. En aquell extrem o barri de València, només es parlava el castellà en dos o tres cases normals, entre elles la meua, en les de mitja dotzena de forasters (llavors se’n deia així, sense implicar cap ofensa: “forasters”, o “castellans”, i ningú no gastava la paraula “immigrats”), i en la família de don Marcelino Alamar. Però aquesta família no era “normal” sinó especial per molts conceptes: eren els únics verdaderament rics, il·lustres en la indústria i el comerç. Tenien diverses fàbriques amb fumerals altíssims, entre elles la que produïa el “Flan Toledo, con azúcar y huevo”, es murmurava que a casa seua hi havia deu quartos de bany, un per cada fill (quan la simple aigua corrent era novetat pràcticament desconeguda al barri), i no se’ls veia mai pel carrer: diu que sempre eixien de casa amb cotxe i xofer. Quant a la meua família, els pares parlaven valencià entre ells, però com que mon pare era molt de dreta i empleat d’Hisenda, degué considerar (com tants altres pares valencians) que, vista la situació imperant i el moviment de la història, era millor que els seus fills es distingiren una mica, si més no per la llengua, de l’entorn popular i més o menys rural. Ho comprenc perfectament. De manera que vaig créixer parlant castellà únicament a casa, amb els pares i els germans, i únicament valencià al carrer, amb la resta de la humanitat. Excepte el llatí de la missa per la meua condició d’escolanet eventual, i el castellà en què calia dirigir-se a donya Josefina a l’escola, on cada vesprada ens acomiadàvem cantant “Adiós, que lo pase bien. Recuerdos para Sunín”. Sunín era la filla de la mestra, i la mestra venia cada dia “de València” amb el tramvia. Vindre “de València” significava els vint minuts de trajecte des del centre de la ciutat: pocs minuts, però potser tot un món de distància.

València no era capaç aquells anys, i des de feia ja més de dos segles, de ser capital ni del seu propi terme municipal: els diumenges anàvem al cine i al “passeig” a Catarroja, que era més lluny que “València”, i tanmateix més prop. Al cine de Catarroja les pel·lícules eren, evidentment, en la mateixa llengua de l’escola, però a ningú se li hauria passat per la imaginació usar aquella llengua en el “passeig”: en una direcció una columna compacta de xiquets i de joves, en l’altra una de xiques, que es miraven, s’arrambaven i es parlaven a cada tomb, esperant el pròxim creuament. Sembla una història bastant propícia a l’esquizofrènia aguda, a dissociar la vida i l’experiència en espais de llengües que es creuen però no es troben, o algun efecte equivalent. Supose, però, que nosaltres no ho sentíem així: era l’estat “natural” de les coses, era una situació òbvia i heretada, com si haguera estat sempre d’aquesta manera i no poguera ser mai de cap altra. Semblava tan immutable com el pas de l’aigua per la séquia i del tramvia pel seu carril: cada cosa al seu lloc i pel seu camí, sense tocar-se. Han passat bastants anys, en aquell barri o poble de la Torre es varen quedar sense tramvia i gairebé sense valencià al carrer, els “forasters” ja no ho són perquè són majoria, i jo no entenc encara com, en matèria de llengües, vaig créixer com una persona passablement equilibrada. Vist, sobretot, que després he dedicat la vida a escriure quasi únicament, del tot naturalment, en l’idioma que llavors només parlava al carrer. Hi ha molta història en aquest país que no l’entén ningú encara. Ni sap ningú quina serà la història dels nens i adolescents que ara mateix, a les nostres ciutats grans i a les perifèries urbanes, al carrer parlen massivament castellà.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS