Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dijous, 17 de octubre de 2019
Joan F. Mira | El País | 04/10/2015   Imprimir

La devaluació del present

Sembla que en aquest Regne d’Espanya i en la major part d’Europa, una imatge o sensació de desastre domina els humors públics i privats: desastre de les finances, inèpcia dels polítics, humors pèssims, tanta gent abocada a una nova pobresa, i tot això que comentem cada dia i que és llarg d’enumerar. I malgrat tot, és un desastre limitat, no una catàstrofe còsmica, no el pitjor temps de la història: perquè els segles passats —inclòs el segle XX amb l’excepció de poques dècades— han estat molt pitjors que els inicis d’aquest. Han estat plens de tiranies diverses, imperis opressors, dictadures, abundància de guerres, destruccions, explotació sense misericòrdia, fams i misèries sense fi, vellesa sense seguretat, salut sense protecció, educació sense recursos.

Fet i fet, el passat, inclòs un passat ben recent, ha estat ple de tot allò que, d’ençà de mig segle o poc més, considerem el contrari de l’estat natural de les coses. Però sovint mirem el temps present com si l’abundància de béns, el menjar barat, el transport fàcil, la comoditat domèstica, les diverses formes de seguretat social, foren adquisicions molt antigues de la història i no conquestes de fa quatre dies. Com si fóra una forma de vida guanyada per sempre i com qui diu ja natural i segura. Com si el progrés hagués de ser indefinit i etern.

I així ens hem adaptat, en un estrany procés evolutiu, a la convicció que posseïm un dret natural inalienable a l’augment permanent del benestar. On queda, doncs, la memòria d’uns temps recents (només quaranta anys, o cinquanta o seixanta) més modestos, quan els primers electrodomèstics, el primer piset propi, el primer Seat 600 o equivalent, omplien de felicitat milions i milions de persones? I què se n’ha fet, en aquest país nostre, d’aquells primers anys de democràcia, quan cada elecció era una festa, i els líders polítics semblaven tan dignes d’admiració i de lloança?

Deixant les preguntes retòriques, i deixant de banda la mediocritat general i creixent dels polítics, deixant els abusos innobles del món financer, la irresponsabilitat dels governants, la inèpcia i rapinya, i algunes coses més, deixant de banda tot això (que no és poc i no es pot deixar de banda), la darrera pregunta seria: era assenyada i raonable la nostra fe en la prosperitat eterna, segura i creixent? I al costat i afegida: era raonable la confiança pública en una “classe política” (expressió abominable, a més d’incerta) composta només de persones honestes al servei del bé comú, persones intel·ligents, capaces de reproduir-se amb nous membres més intel·ligents encara, més ben preparats i més honestos?

I dit això, estimats lectors, ja que vostès i jo som gent assenyada, mirem de no deixar-nos arrossegar per aquest estúpid catastrofisme ambiental que ens volen encomanar els insensats.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS