Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dissabte, 16 de novembre de 2019
Joan F. Mira | El País | 23/03/2016   Imprimir

Desconnexió

Això era, fa pocs anys, una sessió de la Secció de Filosofia i Ciències Socials —que és la meua— de l’Institut d’Estudis Catalans. Salvador Giner parlà d’això que no s’acaba mai, de la nació, la societat, la llengua, i de coses que ni la seua autoritat de gran sociòleg pot fer entendre als de “Madrid” o Espanya. Llavors, el filòsof Rubert de Ventós contà una petita història: havia convidat Javier Solana al mas familiar de l’Empordà, i sentint parlar els nens de la família, exclamà sorprès Solana: “Pero... ¿a los niños también les habláis en catalán?”. O siga, comentà el filòsof, que ni tan sols un home tan cultivat, liberal i cosmopolita podia entendre res.

I això era, també, que jo dinava a Madrid amb Carmelo Lisón Tolosana, grandíssim antropòleg, doctor per Oxford, membre de la Real Academia de Ciencias Morales y Políticas, amic meu, i amic al seu torn d’eminències acadèmiques d’arreu del món. Em pregunta com veig les coses de Catalunya, li ho explique i no sé si ho arriba a entendre. Li conte un dinar en un mas prop de Banyoles, un mas d’aquells de fa mil anys, del segle XI, on els amos reuneixen cada estiu cent o cent cinquanta convidats, i conviden també algú que parle d’un tema elegit. En aquella ocasió els parlants érem jo mateix i el filòsof Josep Maria Terricabras, catedràtic a Girona, traductor i comentador de Wittgenstein, poca broma. I el tema era la cosa de la independència, de la reacció i del futur dels catalans, després de la trista sentència d’aquell altíssim tribunal que va tallar nas, orelles i parts genitals a l’Estatut de Catalunya ja votat, com el porquer i el bover d’Ulisses li’ls tallaren a Ítaca al cabrer traïdor. Bé, doncs, del centenar i mig de convidats, gent de respecte tots ells, gent ben vestida, a ningú preocupaven les coses de Madrid i d’Espanya, excepte per buscar la manera d’escapar-se’n com més aviat millor.

Catalunya és el seu país, a tots els efectes, i Europa, el seu marc de referència. Espanya simplement no els interessa, no és cosa seua: ells ja són, moralment i emocionalment, independents. La independència política, pensen, arribarà més prompte o més tard, però això no els preocupa gaire, perquè la independència moral ja és cosa feta. Cosa tranquil·la, sense escarafalls, tan certa i tan real que ni se’n parla com a problema. Li ho explique al meu amic de Madrid, home de vasta cultura i que roda per l’ample món, i no diu res: només expressa una perplexitat infinita. No entén això: que s’han cansat d’aquesta Espanya, i que se’n van. I que la desconnexió institucional pot ser pròxima o remota, però l’altra, la profunda, ja forma part del present.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS