Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és diumenge, 17 de novembre de 2019
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1660 | 05/04/2016   Imprimir

‘Allahu akbar’

Deu ser que –tal com passava amb el Déu d’Israel quan els jueus combatien contra filisteus o cananeus fa més de trenta segles, o amb el Déu dels cristians fa nou-cents anys quan començaren les croades– la grandesa d’Al·là creix i es confirma quan els seus seguidors més virulents assassinen bona cosa d’infidels a colps d’espasa, de bales o de bombes. N’hem fetes de tots colors i horrors els uns i els altres, pagans i cristians, jueus, musulmans, hinduistes, budistes, confucians, i seguidors de qualsevol religió imaginable, en nom d’alguna grandesa divina o del prestigi d’algun sant o profeta. Semblava, però, que els disbarats d’aquest tipus ja no encaixaven en la història del món contemporani, i que el seu lloc l’havia ocupat –mentre durà– la bogeria homicida en nom d’una doctrina racial o del futur feliç del proletariat. Fins que ha tornat, recuperat d’uns altres segles i d’un altre temps, el vell crit de la fe que mata i destrueix no solament en nom de Déu sinó pensant que així executa la seua voluntat i que amb aquest acte exalta la glòria de l’Altíssim. “Allahu akbar”, criden aquests joves quan fan esclatar el cinturó explosiu o premen el gallet del kalàixnikov per matar tants infidels com siga possible: “Al·là és el més gran”. Ja sé que aquest marc mental, creença i fe, resulta impossible i estrany per a un pensament mínimament racional –almenys a l’estil de la racionalitat que en solem dir “occidental”–, i per tant ens resulta molt difícil acceptar o simplement entendre que és realment el motor de tants actes individuals i col·lectius com els que d’ençà d’alguns anys ens espanten i alarmen. Llavors, ens entestem a buscar mòbils o justificacions que encaixen en allò que nosaltres suposem que seria –que ha de ser– una raó acceptable. El problema és que (amb una mica de bona fe i una certa superioritat intel·lectual subjacent i inconscient), a l’“Occident” solem pensar que els “nostres” conceptes racionals de caire sociològic, ideològic o polític (com ara l’imperialisme europeu, els mals del capitalisme, la política errònia dels nostres governs, la prepotència dels nord-americans, la marginació dels immigrats, i altres pecats semblants que d’altra banda són ben reals...) són els únics vàlids, i els apliquem també als “altres”: a l’islamisme radical i violent, en aquest cas, i així les “nostres” categories d’anàlisi explicarien els “seus” actes i projectes, des del suïcidi fins al nou Califat.

La realitat, però, és que “ells”, els predicadors, els líders, els organitzadors, els propagandistes, els reclutadors, els militants, i la infinita multitud dels seus amics, simpatitzants i protectors, no apliquen el “nostre” pensament (vull dir, en aquesta matèria, el pensament occidental modern, no el medieval) sinó un altre de ben diferent: el pensament religiós, en la versió més doctrinària i sectària. Les organitzacions com Al Qaida i després l’anomenat ISIS o Daesh, no atrauen i recluten nous membres tan abundants –inclosos tants milers a Europa– promovent el socialisme, l’anticapitalisme o la lluita antiimperialista, sinó proclamant que són musulmans perfectes, deixebles rigorosos del Profeta, i creadors d’un Califat on l’Alcorà ha de ser l’única llei. Aquesta és la voluntat divina, immutable, absoluta, i per tant l’eliminació de tot allò que s’hi opose és un deure piadós del creient. Així, el lluitador fidel en aquesta guerra, en el seu acte suprem de combat, no cridarà “Fora l’imperialisme!” o “Mort al capital!”, sinó Allahu akbar! Pot haver-hi condicions que faciliten la propagació d’una doctrina funesta, com les sancions contra Alemanya després de la I Guerra Mundial, que afavoriren l’ascens del nazisme. Però sense la mala llavor de la doctrina no creixeria la mala planta. “La qüestió, doncs”, recordava jo ací amb motiu de la matança de periodistes de Charlie Hebdo, “no és l’enfrontament est-oest, ni nord-sud, ni explotació postcolonial, ni defensa de la cultura, ni preus del petroli... La qüestió, segons afirmen expressament els interessats, és una matèria de fe, de l’Alcorà, la voluntat de Déu. Exactament com el Déu dels croats i de la Inquisició, el Déu que manava cremar heretges, judaïtzants i bruixes. Érem iguals. Érem, però fa segles que ja no som. La diferència és que en terres ‘cristianes’ aquest Déu ara està fora de la llei, fins i tot a la Ciutat del Vaticà. I per a tots els ISIS, Al Qaida i similars, des de Mauritània fins a Mindanao, aquest Déu és la llei”. Em sap molt greu constatar que tants opinadors il·lustrats, i alguns polítics nostres, encara no han entès una cosa tan simple i tan clara.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS