Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dijous, 28 de març de 2024
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1675 | 19/07/2016   Imprimir

“Bequetase!”

“I quines han estat les claus de l’èxit del secessionisme lingüístic...?”, em preguntà l’entrevistador, fa alguns anys. “Perquè el PP sembla que ha assumit alguns postulats del secessionisme i de l’anticatalanisme, no?”. L’entrevista era per a una revista seriosa, que tracta d’història i de temes semblants, i l’entrevistador volia saber què en pensava jo, de tot plegat: del País Valencià i dels seus habitants, de la llengua, dels Països Catalans, i una mica també del futur que ens espera. El periodista, com tanta gent, devia pensar que això del “secessionisme lingüístic” era una invenció molt perversa i moderna, i que a més havia triomfat clarament. Però aquesta doble suposició era justament la que fallava, ja que el secessionisme lingüístic valencià ni és un invent contemporani, ni ha tingut l’èxit que tanta gent suposava o temia. “Jo ho diria al revés,” vaig respondre per tant. “És a dir, quines han estat les claus tan estranyes i tan increïbles que expliquen que el secessionisme no haja triomfat en aquest país?”. Perquè en la societat valenciana fa cent cinquanta anys, o cent anys, o seixanta, ningú –a banda d’una mínima minoria il·lustrada– no pensava que el català i el valencià eren la mateixa llengua. I jo mateix recorde perfectament que, en la meua infantesa, el català era percebut com una cosa potser pròxima, però estranya i diferent.

A la parròquia del barri de la Torre, municipi de València, funcionava un teatret rudimentari en un local annex que era com un magatzem a mig fer. Una colla de joves, membres més o menys actius d’Acció Catòlica o de les Filles de Maria (de què podien ser membres, si no?), i representaven obretes populars, comèdies i sainets, sovint en valencià, sense més substància que la distracció pròpia i dels espectadors locals. En un d’aquells sainets valencians, no recorde quin ni de quin autor, apareixia un personatge clarament caracteritzat com a català, i en un moment de l’escena deia una frase que a mi em sonava així: “Home, bequetase!”. Jo, infant innocent, d’aquesta frase entenia “home”, i això volia dir que aquell català parlava en part com nosaltres, però “bequetase” era incomprensible, i per tant devia ser una llengua diferent. Pocs anys més tard, ja amb una mica d’instrucció, vaig comprendre que el personatge volia dir “Home, bé que ets ase!”, i que la llengua sí que era la mateixa, però amb algunes formes i expressions que els valencians no gastem. Descobriment adolescent, fàcil d’entendre i d’assimilar. Però descobriment d’una cosa –la unitat de la llengua– que jo llavors no sabia ni pensava.

Amb tot això vull dir que, ateses les condicions històriques, i la percepció popular d’una “llengua valenciana, no catalana”, l’any 1900 o el 1930 o el 1960 no era gens previsible l’èxit de la idea d’unitat, fora d’alguns petits cercles lírics o erudits. En casos com aquest, l’èxit de la filologia universitària sol ser del tot incert, però en cas valencià ha estat espectacular. Qui pense que, en aquesta matèria del “valencià” i el “català”, veníem d’un passat de llengua sempre percebuda i vista com a una i la mateixa, i que només la maldat dels enemics va desfer aquesta unió en temps moderns, vol dir que ignora el curs històric, o que en té una visió perfectament il·lusòria. La llengua ha estat sempre una, certament, des de la seua arribada al regne i país dels valencians. Però feia segles que la massa de la gent ja ho havia oblidat, ja no ho sabia, o pensava decididament el contrari. Precisament si oblidem aquest fet, si l’ignorem, és quan no podrem entendre la meravella de la unitat recuperada. Si jo fóra “blavero”, els assegure que em sentiria bastant desesperat (i més, després d’alguns esdeveniments recents, més o menys “acadèmics”...).

Mentrestant, vostès deuen recordar que, fa pocs anys, el Govern de la Generalitat Valenciana, per boca de la portaveu Sánchez de León, va qualificar d’“intolerable i injustificable” que el senyor José Montilla (feroç imperialista pancatalà, com sap tothom), haguera afirmat en públic que la llengua que es parla al País Valencià és català, que els valencians tenim tot el dret d’anomenar-la valencià, i que no per això es trenca la unitat de l’idioma. La consellera exigia “una immediata rectificació de les declaracions efectuades”, ofensa greu als valencians. Reacció ben grotesca, sobretot venint d’una portaveu i d’uns polítics que, de la llengua, i de l’honor valencians, se’n fotien quotidianament, fora de la retòrica. Com si no hagueren descobert encara allò que jo vaig descobrir quan era encara un adolescent ingenu. Pensant-ho bé, “bequetase”, en valencià ben popular, en realitat es diu “m’a que eres burro!” I la burrera té mal remei: és la bêtise, l’estupidesa, resistent a qualsevol tractament mèdic.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS