Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és diumenge, 22 de octubre de 2017
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1702 | 24/01/2017   Imprimir

El pas del temps, el futur

Com que aquesta aportació meua setmanal va començar el 2017 amb una petita reflexió sobre el temps que passa, o més aviat “com” passa, entre segles i anys, em permetran de fer-ne una altra, una mica més llarga, sobre el temps que no ha passat, el temps futur. Tucídides, en la cèlebre “introducció i mètode” a la seua Història, afirma que una de les raons que l’han mogut a escriure-la és que espera que servirà per a les generacions futures, ja que fets i condicions semblants probablement es tornaran a repetir “katà tà anthrópina”, segons “les coses humanes”. I les “coses humanes”, en tot cas, no pareix que caminen cap a la perfecció ni cap a algun final que Algú ha definit: la història no és, per als grecs, una evolució cap a alguna part o punt. No està feta d’acumulacions, etapes i progrés, sinó de repeticions. Com a màxim, quan el present siga vist com a “millor” que el passat, ho serà en termes de poder i d’estabilitat territorial d’aquest poder. Com en l’historiador grec Polibi, contemporani i admirador de l’expansió imperial de la Roma republicana, que defineix precisament la superioritat de la seua narració per ser una “historía katholiké”, de valor universal, en la qual el poder de Roma sobre tota la “terra habitada” és el signe que els temps han arribat a una maduresa abans no coneguda. O siga, el que ara en diríem “el final de la història”: s’arriba a l’ordre universal, punt i final, no es pot avançar més, i el futur ja seria una continuació indefinida del present. Així és com, en certa manera, ho van veure durant molt de temps els romans (i potser també els xinesos, a l’altre extrem del món...): no imaginaven què podia haver-hi després, ni com es podia acabar el present i convertir-se en un futur diferent i nou. Amb l’arribada del cristianisme, però, aquesta perspectiva es capgira del tot. El cristianisme, si bé es mira, no té cap sentit sense el llibre del Gènesi, perquè sense un  acte puntual de creació no hi ha punt zero ni inici dels temps. I sense inici dels temps no hi ha tampoc ni progrés ni final (la idea de “progrés”, estimats lectors, és un invent cristià!). De fet, sense aquesta forma de pensar el passat no hi ha tampoc un futur com a culminació del projecte diví... o d’alguns altres projectes, humans però més o menys divinitzats, de paradisos futurs garantits. És dins d’aquesta visió lineal on es situa la idea de nou començament, d’un esdeveniment fundador i decisiu (la renovació de la història i de la humanitat que significa la vinguda de Crist), que difícilment hauria pogut situar-se en el temps difús i sense perspectiva dels grecs i els romans.

En realitat, eren els jueus els que esperaven l’arribada d’un fet puntual i transcendent, una “vinguda”, en la seua relació amb el Déu etern, i algú va dir: el moment ja ha arribat, i a partir d’aquest punt la història adquireix tota la seua plenitud, i tot el temps posterior serà una maduració progressiva fins a la segona vinguda de Déu a la terra. Quan el Déu creador “descendit de coelo” i s’encarna i es fa home, tal com diu el Credo, tot comença de nou, i aquest  moment esdevé el punt central entre l’inici primer i la consumació final, entre un passat i un futur clarament definits. I això, que òbviament no ho podia pensar ni un grec ni un romà (ni un hindú, un xinès o un budista...), ha esdevingut un dels fonaments de la manera “occidental” de veure el món: un fonament tan substancial com sovint invisible i poc explícit. D’ací, d’una manera o d’una altra, per vies ben curioses, vénen també els nostres mil·lenarismes diversos (recorden els “terrors de l’any 1000”, i les fantasies al voltant del 2000...), els reinicis de la història a partir d’una revolució perfecta com les del 1789 o el 1917: reset, comencem de zero. I alguns abusos importants de vocabulari: com ara que la paraula “apocalipsi”, que originalment significa descobriment o revelació (que en l’evangelista Joan és revelació escatològica: sobre les coses últimes i el final dels temps) haja passat a ser, en el llenguatge més comú, una cosa equivalent a fets terribles i brutals, cataclisme o catàstrofe última. I que “cataclisme” i “catàstrofe”, al seu torn, hagen adquirit un sentit de “destrucció” extensa o completa que no és en absolut el que tenien en la seua forma grega. Katastrophé, per cert, era més o menys l’equivalent a “revolució”: revolutio en llatí, que en realitat vol dir un gir de la roda (la “roda del temps”?), que seria una imatge d’origen grec i oriental inevitablement associada al  final d’un cicle complet i l’inici d’un altre. Curiositats, coincidències, o alguna cosa més? Continuarem especulant un altre dia.

 


 

Si tot això del final del temps i de l’apocalipsi té algun origen i sentit, segurament és perquè allò que imaginaven els profetes jueus (sobretot Isaïes) o que “revela” sant Joan en el seu llibre, no està tan lluny de la visió cíclica i pessimista present entre els babilonis i els perses, i en part del pensament grec. En el somni de Nabucodonosor, interpretat pel profeta Daniel, apareix la cèlebre imatge del gegant que té el cap d’or, el pit de plata, el ventre de bronze, les cames de ferro i els peus de fang... i la pedra miraculosa que colpeja els peus i destrossa el gegant. La imatge és, en el fons, la mateixa de les quatre edats de la humanitat (d’or, de plata, de bronze i de ferro) tal com apareix en Els treballs i els dies d’Hesíode, i després va ser d’ús general. La degradació dels metalls expressa una visió de l’evolució (“involució” en realitat, pessimisme, com el que ara comença a escampar-se: qualsevol temps futur serà pitjor...) des d’un temps primigeni feliç, sense dolor ni fatiga, fins a una edat contemporània plena de violència i de mort. I al final, en Isaïes però no en Hesíode, la destrucció i l’ordre nou. I apareixerà, paral·lelament, la idea dels cicles còsmics i de l’etern retorn, que trobà en la llengua grega el vocabulari que ens resulta més pròxim: el camí “cíclic” o en forma de roda (kúklos), el “període” o recorregut circular dels planetes, el gran “any còsmic” al llarg del qual es produirà el retorn o la restauració de les constel·lacions i el “nou naixement” (palingenesía) o re-producció de tots els éssers i de tots els esdeveniments: tot tornarà a passar, una vegada i una altra. Amb totes aquestes al·legories, mites i paraules, el temps jueu i cristià, progressiu, lineal i limitat, de l’alfa a l’omega, no va arribar a escapar-se (en el vocabulari comú i en l’imaginari popular) de les imatges cícliques i “catastrofistes”, de la roda i tornada a l’origen, de l’etern retorn, l’edat d’or antiga i el futur com a decadència i retrocés. No parle tant del pensament sistemàtic, teològic o filosòfic, com de la visió general, de les metàfores actives, de la poesia, dels usos del llenguatge que revelen el fons de les imatges que expressen: el “futur” no com a ascens cap a la perfecció i el progrés, o com a preparació per al judici i el final dels temps, sinó com a retorn a un temps primigeni o com a catàstrofe regressiva.

La primera visió del futur (un futur sempre llunyà per a la majoria, però per a les sectes que cultiven expectatives imminents) correspon a la visió moderna o la visió cristiana, o a totes dues juntes i combinades: la humanitat avança cap a una condició millor, en aquest món o en l’altre, o en tots dos. La segona visió, tan present a pesar de tot, és la visió “antiga”, premoderna i també precristiana: tot tornarà endarrere, inevitablement, tot progrés és buit i fals i s’ensolsirà un dia no molt remot. Una pel·lícula tan representativa com 2001, Odissea en l’espai, és sobretot una al·legoria del gran cicle de la història humana: el futur brillant, l’expressió més avançada del coneixement i de la tècnica, es resol en una “regressió” a l’estat embrionari i als gestos violents i crits inarticulats dels primers homínids. Però és encara més significativa, potser, l’abundància de films que retraten un futur, pròxim o no molt distant, en què la humanitat simplement ha regressat a una vida de violència extrema i de barbàrie, en societats més o menys orwellianes o simplement bestials: el futur com a retorn a, o caiguda en, alguna forma d’horror primitiu. El fet, en qualsevol cas, és que ara, des de finals del nostre segle XX, i ja ben entrat el XXI, es torna a estendre la percepció d’un temps no lineal (no “temps de salvació” o de progressió cap a un futur desitjable i perfecte), sinó cíclic i retro-spectiu, de mirar endarrere. Com si, en la imaginació o en el projecte, o en alguna forma d’història recent, haguérem estat ja en el futur, i resultà que no era un bon lloc per viure-hi. Hi hagué projectes d’acostar-nos a un “final dels temps” definitivament tancat i feliç: el mil·lenni implacable del nazisme, el “paradís” comunista, o la fe en una imprecisa “modernitat” com a remei eficaç de tots els mals. I els projectes es van resoldre en l’horror, la inhumanitat o la simple decepció. De tal manera que l’única utopia positiva, sense temps ni lloc precís, resulta ser la recuperació dels aspectes més aprofitables i humans del temps passat, o més ben dit, recuperar un ideal d’harmonia i de “vida natural” que se suposa que “abans” existia i que “ara” hem perdut. Una mica, potser, a la manera com pensaven els estoics −i els epicuris− antics, però d’aquella gent tan clàssica i antiga, qui se’n recorda? 

Article publicat originàriament en dues parts a El Temps, números 1.701 (17/02/2017) i 1.702 (24/02/2017)

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS