Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimarts, 24 d'abril de 2018
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 16/10/2008   Imprimir

Atestat

“Una vegada hi havia, durant la canícula, un paio que estava assegut davant d’una finestra oberta; era un xicot desmesurat, una mica encorbat, i es deia Adam; Adam Pollo. Tenia el posat d’un captaire, sempre buscant les clapes de sol, assegut hores i hores, bellugant-se a penes, als racons dels murs. Mai no sabia què fer amb els seus braços, i generalment els deixava ballar al llarg del cos, tocant-lo el menys possible. Era com aquells animals malalts que, conscients, van a arraulir-se a un refugi i estan alerta al perill, al que ve ran de terra, i s’amaguen dins de la seua pell fins a confondre-s’hi. Estava estirat en una butaca davant de la finestra oberta, amb el tors nu, el cap nu, els peus nus, en la diagonal del cel.” He llegit, com a membre de jurats literaris innombrables i habitualment inútils, centenars d’originals de joves que es creuen novel·listes pel sol fet d’omplir paper, joves que pensen que només escrivint fulls i fulls ja fan literatura. Mai no he llegit una primera pàgina d’un primer llibre d’un jove aspirant a escriptor que es puga comparar amb la que acabe de traduir del meu exemplar ja esgrogueït de Le procès-verbal, que Jean-Marie Le Clézio va escriure als vint-i-dos o vint-i-tres anys, que la van rebutjar alguns editors, i que Gallimard, molt més intel·ligent, va publicar i esdevingué un èxit mundial instantani. “L’atestat”, seria el títol en català, però em fa l’efecte que no està traduïda, ni cap altra obra del Premi Nobel d’enguany. Una desgràcia, perquè és un dels grans dels darrers cinquanta anys. L’escriptor joveníssim enviava una carta als editors on, entre altres consideracions, afirmava: “En la meua opinió, escriure i comunicar és ser capaç de fer creure a qualsevol qualsevol cosa. I només amb un seguit continu d’indiscrecions es pot arribar a somoure la muralla d’indiferència del públic.” I demana a l’editor hipotètic que el perdone si hi ha faltes de mecanografia en el manuscrit, que ha escrit amb un dit de cada mà: la indiscreció aparentment ingènua. Prop de quaranta anys després, el segon capítol de Coeur brûlé començava: “Havia fet calor aquell estiu a Provença, una calor tirànica, amenaçadora.” I això només, ací atestat, ja mereix un premi gros.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS