Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 28 d'abril de 2017
<<  <  [128]  [129]  [130]  [131]  [132]  >  >> 
Joan F. Mira | Avui | 18/10/2008   Imprimir

La vida antiga

A la Fundació Josep Pla, a Palafrugell, hi ha ara mateix una exposició petita i exemplar sota el títol Pla, l'Hermós i companyia, que mereix una contemplació sense pressa, i una mica de meditació. La vam inaugurar fa pocs dies, jo li he dedicat una glossa al catàleg, al costat dels esplèndids textos de Pla, i vam parlar de les vides antigues, d'aquells homes de les fotografies (i una dona, forta i severa) de fa més de mig segle o prop d'un segle, que l'escriptor trobava sobretot “divertits”, és a dir interessants, importants: com a individus, i com a representants o portadors d'unes formes de viure que ell sabia que eren ja en un estadi final. Eren “antics”, i aquesta “antiguitat” tenia els dies comptats enfront d'una modernitat invasora. Eren una classe o espècie d'homes que ja s'acabava, com s'acabava el seu paisatge i el seu sentit del temps: “Aquests homes delicats i ferotges feien una vida antiga, plena de calma [...]”. Eren homes que vivien en un temps que ara no és ja el nostre temps: vivien en un temps lent, no governat pel rellotge, pels minuts mesurats, per la pressa. Podien xerrar o cantar hores i hores (que no eren tampoc hores nostres, de seixanta minuts), podien fer dinars inacabables, sabien el temps del sol, no el del cronòmetre.

La vida antiga es defineix, justament, pel contrast amb la “vida moderna”, sobretot amb la vida urbana, que està feta de velocitat, i de moltes pretensions i aparences: “Vosaltres –afirma l'Hermós– voleu fer el senyor, portar corbata, barret i elàstics i parlar d'una altra manera [...]. Voleu tenir diners i fer el fatxenda [...]. Voleu viure del fum, del no res [...]”. ¿Això ho deia i ho pensava el personatge, o qui ho afirma és un alter ego de Pla, la seua altra meitat? L'escriptor-testimoni està fet d'una meitat d'home modern i d'una altra meitat d'home antic, i amb aquests homes completament “antics” la seua simpatia és immediata: potser voldria ser com ells, viure com ells, però sap que això ja és impossible, i sap que la seua missió és fer-los viure permanentment en la pàgina escrita.

I aquella no era només una cultura d'homes habitant un temps lent i vivint de realitats sòlides i palpables (no “del fum”): era també un cultura d'activitats múltiples i complexes. Era, per tant, una societat d'homes que saben fer moltes coses, no una de sola, i saben fer-les bé. I ací no és possible deixar de pensar en Ulisses, que no és definit per una sola excel·lència com Aquil·les (“el de peus veloços”), sinó com l'home de moltes habilitats. Odisseu polimetis, molt assenyat i també molt expert, com aquells homes de Pla, que eren “encara” homes complets: hàbils en la cuina i en la meteorologia, hàbils en la mar i en la terra, en la barca, en animals i en peixos, en la connexió ràpida entre el coneixement, la intel·ligència i l'acció: “tenien l'enginy a la mà”, els defineix l'escriptor amb una expressió contundent i perfecta. I afegeix: “No hi ha altra cultura que aquesta, en aquest món. La resta és dolor, neguit i cendra”. No hi ha, almenys, una altra cultura com la d'aquells homes antics, que eren homes “importants”. “Era un home important, en el sentit que sabia fer moltes coses i les feia bé”, afirma Pla observador, amb un judici infal·lible. I hauríem d'afegir: ¿de quin home modern i urbà es podria dir això mateix, que sap fer moltes coses i que les fa bé? Perquè la d'aquells homes era una cultura en l'extrem contrari de l'especialització, i la cultura de qui només sap fer bé una cosa, o en sap fer molt poques, és certament més pobra. Això hem perdut, al costat de les coses que hem guanyat: al costat dels béns abundants i del confort que, d'altra banda, al final potser produiran també dolor, neguit i cendra.

Però aquells homes de la costa, que eren antics i potser una mica “primitius” d'aspecte, eren també o sobretot homes pobres. Pla es refereix a uns pescadors amb un elogi apreciatiu: “Són gent antiga del país, la millor gent...”. Però l'Hermós, “antic” de veritat, respon: “Antiga, antiga, què vols que et digui? Són pobres que voldrien menjar i beure bé. També voldrien alguna dona, però les que tenen la cuixa alegre volen un bon llit i un quarto i tota la requincalla i un pa a la post per quan bufa el vent”. Antic, ací, vol dir també elemental: menjar, beure i copular serien l'aspiració rudimentària de qui no pot o no sap aspirar a cap altra cosa “superior”, o no en té els recursos o la capacitat. I en aquesta enumeració de necessitats bàsiques i de satisfacció incerta i precària, precisament les dones volen alguna cosa més: volen seguretat, a canvi de sexe. La pobresa, en efecte, pot tenir aspectes i resultats ben “primitius” i ben universals. Que això fóra del tot real, o només una apreciació de l'Hermós o de Pla, és una altra qüestió.

Pla sabia molt bé que aquells homes eren els últims representats d'una història molt llarga, d'una forma de viure que s'acabava inexorablement. Sabia també, o més aviat creia i pensava, que malgrat tot, els homes no canvien. Que sota aparences diferents i noves, la vida serà la mateixa de sempre. Res no canvia, en el fons i en la substància, pensava Josep Pla. O sí?, ens preguntem nosaltres ara. I qui sap quina és la resposta bona, si n'hi ha.

 

Joan F. Mira | Avui | 20/09/2008   Imprimir

Economia, marxa triomfal

Enllaç original

Parlar d’economia sense saber-ne no és cap delicte públic: ho fan els governants i no els porta ningú als tribunals. Tampoc no són els filòsofs els únics que poden parlar de filosofia, els metges d’higiene i salut, els psiquiatres dels estats emocionals o els meteoròlegs de l’oratge que fa. I els qui, en articles de premsa o en altres papers, escrivim sobre la salut i les emocions, el clima i els diners, sense ser doctes en cada disciplina, en realitat fem poc més que literatura, que ja és prou. Parlar d’allò en què no som experts és el nostre privilegi, que és un privilegi democràtic: només caldria, que només els experts legals pogueren opinar sobre tals qüestions i tantes altres. Faig aquesta introducció innecessària per avisar que no he estudiat les ciències econòmiques (si és que són ciències, cosa d’altra part ben dubtosa, tant com les ciències polítiques o les de la informació, posem per cas), i que això no m’impedeix llegir informacions d’economia a la premsa, observar el carrer amb una certa perplexitat, comentar amb amics més entesos que jo, com ara empresaris i professors del ram, i després fer-me’n una idea, o no fer-me’n cap i persistir en posició perplexa, en el dubte o en la incredulitat.

Era el cas, durant la passada dècada prodigiosa, o dècada i mitja, del suposat camí triomfal de l’economia espanyola, un camí sense obstacles, una direcció lluminosa que ens portava a una més gran felicitat monetària, més creació general de riquesa, més beneficis i més bon repartiment, més volum de serveis i de béns produïts, més solidesa i més seguretat en les bases que farien tan gran progrés possible i durador. Tot això –felicitat, riquesa, beneficis, producció, solidesa– eren coses que es trobaven en estat passablement crític en països com França, Alemanya, Itàlia o el Japó, llocs on hi havia recessions, o com a mínim estancament, aquella lentitud prolongada que afectava les grans economies d’Europa. Sense comptar que la llarga reculada del Japó era efecte, entre altres causes i si no vaig errat, de la inflació immobiliària i de l’excés de crèdits: símptomes i components del mateix mal que ací no podia existir, o era cosa de riure.

Arreu d’Europa occidental el creixement era molt baix, o zero, i després de pocs anys d’alegria alemanya, sembla que torna de nou cap al zero, o sota zero. Però al singular regne d’Espanya el creixement de PIB era molt més alt, es creaven més llocs de treball, el dèficit públic havia desaparegut (però la despesa social era de les més baixes d’Europa, cosa que no alterava l’alegria de l’administració socialista), i els governs successius s’atribuïen sense empatx el mèrit del miracle: érem els millors, l’enveja del continent, el somriure d’orella a orella, l’exemple universal, the Spanish miracle. Molt bé, pensava jo, ens n’alegrem moltíssim. El mal és que el miracle tenia algunes explicacions ben terrenals.

La primera era que els països més rics d’Europa (aquells que estaven sempre “en crisi”, justament) ens pagaven encara, i ens havien pagat llargament, l’alta almoina dels Fons de Cohesió, o com se’n diga, que eren molts milers de milions d’euros. Perfecte, però això no podia durar. La segona, i molt més greu, que el motor i el gruix d’un creixement tan prodigiós era la construcció massiva d’habitatges i l’increment espectacular del seu preu. O siga, Espanya no creixia perquè augmentava la productivitat general (de fet disminuïa, almenys comparativament), ni perquè la manufactura, l’agricultura o els serveis de més valor i qualitat incrementaven sòlidament la riquesa. Fet i fet, la producció industrial pareix que no estava, ni està, en molt bona forma: tèxtil, metall i maquinària, fusta, calcer, química, etcètera, no són motors forts i segurs. Però es construïen moltes cases, moltíssimes: de cada deu habitatges nous a Europa, quatre a Espanya, una cosa increïble, impossible.

En pocs anys els preus es multiplicaven per tres, i mentre que centenars de milers de pisos es quedaven buits, milions de famílies s’hipotecaven, i les immobiliàries continuaven en la glòria. És el més gran balafiament de recursos que ha conegut la història, la més gran bombolla, la més gran bestiesa col·lectiva. Petarà un dia, indefectiblement, pensava jo, ignorant en matèria econòmica, i ningú vol saber què passarà. El govern, mentrestant, tan content, i el país també: no fem fàbriques noves, fem pisos que sobren, però la gent sembla feliç. Què més podíem demanar? Pensar en la balança de pagaments, la més brutalment negativa de cap país del món? No cal: ja tornarem els diners algun dia. Pensar en la productivitat?

Sí, però només per omplir-se’n la boca, perquè ja venien milions d’immigrants que compensaven amb quantitat barata la falta permanent de qualitat. Pensar que tenim un problema profund i molt gros? De cap manera: com hem de tindre un problema, si som els millors? I ara, quan la realitat destrueix per fi la fantasia, la culpa, com sempre, la tenen uns altres. I fa pocs dies el senyor Zapatero afirmava, amb orgull satisfet, que en dos anys Espanya tindrà més quilòmetres de vies d’alta velocitat (espanyola!) que cap país del món. De vies triomfals. Insensats. Els grecs en deien hybris, supèrbia sense seny.

 

Joan F. Mira | El Temps | 00/11/2006   Imprimir

Escòcia lliure

Fa pocs dies, en la constitució del parlament de Catalunya, el president acabat d’elegir tancà el seu discurs, segons diu la premsa, amb la invocació o crit ritual “Visca Catalunya lliure”. No està molt clar què vol dir “lliure”, en aquest cas: si es tracta d’invocar una llibertat abstracta, de recordar una fantasia, d’un eslògan publicitari, o d’un enunciat polític seriós i eficaç. Certament, aquesta última cosa no pareix molt probable: és cert que l’oficiant pertany a un partit dit “independentista”, i que aquest partit té una força considerable al parlament, però és igualment cert que de la independència no se’n parla, ni poc ni molt, com a projecte visible o factible. La idea de fons, la condició condicionant, és que es tracta d’una il·lusió deliciosa, d’una autosatisfacció ideal i emocional, però que la realitat de les coses (la realitat es diu Espanya, i segons alguns Europa) la fa del tot irrealitzable. Per tant, conservem la il·lusió, però dediquem-nos a les coses serioses: així és com va la cosa, i no sembla que cap “independentista” plantege seriosament alguna forma de procés cap a la independència. A Europa occidental, segons és fe general a tot el Regne d’Espanya (i a la República Francesa, i en gairebé tots els països de la Unió), imaginar nous estats independents ja no és possible, ni toca, ni és de cap manera acceptable. A l’Europa central i oriental, fa poc més de quinze anys, tampoc no semblava possible, i després va passar el que va passar. Però allò, se sol dir, era una cosa excepcional, estranya i diferent:  els països d’Europa occidental no ho poden mirar com a exemple ni com a precedent. Per què? Ah, doncs, perquè no. Deu ser una cosa misteriosa, substancial, metafísica: ací els estats són els que són, i això se suposa ontològicament intocable.

Bé, doncs, a Escòcia almenys no ho volen veure així. A Escòcia parlen molt seriosament d’independència. Tranquil·lament, sense fer grans escarafalls, a poc a poc, creixent una elecció darrere de l’altra, creixent en els sondeigs i en l’opinió general. Ara mateix, sembla que ja més del 50% dels escocesos en són clarament partidaris.

En algun lloc he explicat aquella festa a què vaig assistir, ja fa molts anys, prop de la població d’Oban, al nord de Glasgow. Hi havia una petita multitud en uns camps a l’eixida del poble, i cap allà que vam anar, a fer d’espectadors del festival. Un animador amb micròfon anunciava les competicions d’esports tradicionals amb expressions com la següent: “I ara, senyores i senyors, el participant, bon escocés, llançarà un tronc de tant de llarg i tantes lliures de pes, que entre dos anglesos no podrien ni alçar-lo de terra”. I després del tossing the log venien les pedres, que cap anglés tindria força per llançar, o una mena de martells, o el que fóra. La cosa important era que allà només hi havia escocesos ben cepats, que no eren anglesos. S’ho passaven d’allò més bé i aplaudien amb entusiasme tot esment de com són de nyicris i ridículs els anglesos. Era doctrina pública. Llavors hi hagué desfilades de grups i d’associacions diverses, amb molta gaita i molta falda de quadres, bandes marcials amb pells de lleopard (que tant han amenitzat, per cert, les guerres colonials britàniques), i una grans carrossa o remolc en representació del Partit Nacionalista Escocès. La carrossa del partit era plena de joves vestits d’Astèrix i Obèlix, és a dir suposadament amb uniforme de celtes primitius, amb pantalons de quadres, espasa i casc amb banyes. Més purament autèntics i primitius que William Wallace i els herois del Braveheart. Bé, això era Escòcia, a més del whisky, la IBM, Balmoral i el petroli. I ara aquell Partit Nacioanlista Escocés, que fa trenta anys era folklore, és ja la força política majoritària, segurament guanyarà les pròximes eleccions, i assegura que proposarà un referèndum per la independència. Els anglesos, d’altra banda, no pareix que se’n preocupen gens ni mica, ni s’alteren ni s’exciten pel tema. I això, comparat amb Espanya, és una diferència substancial. Per això quan algú crida “Catalunya lliure” ja se sap que és un crit il·lusori, però quan allà criden “Escòcia lliure”, ho diuen de debò. Paciència, que tot ha d’arribar, si és que arriba.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1088 | 19/04/2005   Imprimir

Conclaves

No sé si quan vostès llegiran aquest paper tindrem un papa nou, si haurà eixit ja la fumata bianca i un dels cent disset cardenals s’haurà canviat de roba per aparèixer al balcó i saludar la gentada, com aquell dia del 1958 que jo, per aquelles coses de la vida, era a la plaça de Sant Pere i vaig veure aparèixer el fum blanc –era l’hora foscant– i la figura entranyable d’Angelo Roncalli, papa Joan XXIII, que tant s’assemblava al meu avi llaurador, i que tant estimava ma mare, un papa bo que l’església de Roma encara no ha fet sant. Com que dels afers del conclave d’enguany ja n’ha parlat la premsa fins a la saturació, com que ja se n’han dit i escrit tantes coses de poca substància (els periodistes, pobres, quan parlen del Vaticà van ben desorientats, fins i tot els qui creuen que en saben...), jo miraré només d’oferir-los una lectura entretinguda, a propòsit d’un conclave més antic, el del 1458, exactament cinc segles abans de l’elecció del cardenal Roncalli. Era el cas que s’havia mort el papa Calixt III Borja, un vell malhumorat, independent de tot poder i rigorós. Mort el papa valencià, els cardenals reunits es van trobar amb els problemes de sempre, és a dir amb les interferències polítiques de Venècia, de França, de Nàpols o de Milà, amb el pes de les grans famílies romanes, amb els enfrontaments personals, i fins i tot amb la presència d’alguns cardenals grecs i barbuts, integrats pocs anys abans en l’església llatina. En fi, que l’Esperit Sant ho tenia una mica complicat, o almenys aquesta era la impressió del jove Roderic de Borja, cardenal per obra del seu oncle difunt i amb una posició ben incòmoda a Roma. Aquell va ser el conclave de la famosa confabulació nocturna. Que va anar de la manera següent, segons recordava Roderic Borja, ja papa, en el llibre que jo li vaig dedicar fa alguns anys, després d’entrar durant molts mesos al palaus vaticans per la porta de darrere:

“Aquella mateixa nit em vingué a buscar d’Estouteville al meu cubicle, em cridava a una reunió amb els seus partidaris i jo dic espereu que em pose una camisa i ara vinc, estava despullat al llit per la gran calor, llavors em vaig acostar de puntetes al lloc on estaven reunits, que era la cambra de les latrines, feia una pudor que no es podia suportar, i quan els vaig veure allà dins en rogle, vuit cardenals en camisa i amb fanalets en la mà, em vingueren unes ganes tan grans de riure que tot d’una vaig saber quina era la meua decisió, com havia de posar el meu futur en les mans d’un home [el cardenal d’Estouteville, que representava les pressions del rei de França] que reunia la conjuració nocturna enmig de bacins plens d’aquells líquids i d’aquelles olors? ... Piccolomini m’esperava a la meua cambra, asegut en el tamboret i mirant la flama groga de l’espelma que portava en la mà: jove, potser no ets tan gran ase com jo pensava, espere que aquesta nit hauràs après alguna cosa... Aquella nit anava enrotllat en un llençol a manera de túnica com un savi grec, i tenia els peus inflats per la gota com el meu oncle... llavors Piccolomini estirà el peu més inflat dels dos i digué: jove, fes-me una miqueta de massatge i en acabant vejam si podré descansar un poc, que demà serà un dia molt dur, jo diguí: Enea Silvio, demà jo us faré papa...” I així va ser, Enea Silvio Piccolomini va ser papa Pius II, i el jove cardenal Borja s’assegurà prosperitat i protecció, el seu càrrec a la cúria romana, bons ingressos i el seu propi camí cap al pontificat. Els he dir que, latrines nocturnes a banda, les interferències polítiques als conclaves han arribat fin ben entrat el segle XX, com ara el 1903 amb la carta de l’emperador d’Àustria vetant un cardenal filofrancès, llegida a la mateixa Capella Sixtina, o quan el 1958, i després el 1963, els serveis secrets italians van introduir (potser per sota d’una porta de bronze) documents contra el cardenal Agagianian sospitós de connexions soviètiques. Ara, òbviament, tot és més higènic i suposem que més net i sense cartes d’emperadors ni papers dels espies. Suposem. Però també deu ser més avorrit.

Article reproduït al llibre Europeus (Alzira: Bromera, 2010)

 

Joan F. Mira | El Temps | 00/07/2004   Imprimir

Una frontera

Hem passat uns dies, en companyia de Joan Oliver, a la caseta que tinc davant del Penyagolosa. El meu amic Joan Oliver té una consistència intel·lectual i moral molt respectable, és un professional impressionant, i aquestes i altres qualitats no sembla que siguen ben apreciades, ara mateix, en certs àmbits de poder que depenen del govern de Catalunya. Com en alguns –massa– casos més o menys comparables, és el país qui hi perd, i guanyen la censura i la mediocritat. De manera que hem passat uns dies en aquestes muntanyes del nord valencià, que ni Oliver ni la seua dona sospitaven que eren tan aspres i tan belles. El País Valencià, vist des dels intineraris habituals, litorals, enganya al qui viatja amb tren o amb cotxe: creuen que és pla, quan és durament muntanyenc, més que molts altres països amb més fama de ser-ho. Com en tantes coses, la imatge que projectem els valencians és perfectament falsa, equivocada: fins i tot en un camp tan sòlid i objectiu com és la geografia. Què hi farem. Tot és qüestió de viatjar una mica, d’observar i, per exemple, d’escoltar un masover de Xodos explicant, a finals de juny, que sap racons amagats, per la banda del mas de Gargant, on creixen bolets deliciosos, moixernons, que cull abundantment i els ven a preu caríssim, en ple estiu. Vés qui ho havia de dir. Al mas de Gargant, un mas imponent, abandonat com tots, pasturen vaques i vedells de pèl blanc, gràcies a les subvencions de Brussel·les, i hem d’aventurar-nos una mica pels bancals, coberts d’herba alta abundant i de floretes innombrables, per arribar a la font amb gran placa de pedra grisa, gastada, on hi ha l’any de la construcció, el 1794, pel mateix temps, més o menys, que el botànic Cavanilles recorria aquests paratges. A l’altra banda del Penyagolosa, per la part de mas de la Cambreta, hi ha un gran balcó de roca des del qual el paisatge et pot deixar sense alè: el llom del puig per un costat, el pla de Vistabella per un altre, i al fons les muntanyes de l’Aragó, darrere de la petita vall del Carbo, plena de masos altíssims que des d’ací es veuen a baix. Passem pel santuari de Sant Joan, hi fem una visita per constatar que el sant encara atrau fidels que li deixen trossets de paper, en una taula al costat de l’altar, on escriuen el desig que li demanen: salut, amor, prosperitat, i un que només desitja “que al món tot siga com hauria de ser”. Si el sant concedeix el favor, cosa freqüent, el beneficiari li deixa un exvot. Aquesta és la frontera de la fe, antiga i present, precristiana i cristiana, de vells, de joves i d’adolescents que també hi creuen i escriuen papers.

Dinem al Puerto, Puertomingalvo, que és el primer poble d’Aragó, a l’altra banda de la ratlla. Un poble que degué ser desolat, i que ara el nou turisme restaura de manera indecent, falsament rústica, falsament típica i falsament antiga. Un desastre universal, pel que sembla, que els arquitectes no tallen sinó que patrocinen. És un poble tan diferent de Vistabella (l’últim de la part valenciana), que és com entrar en un altre país: un altre aire als carrers, un altre estil a les cases, un passat d’aristocràcia de pedra rural, que a Vistabella és absent. Vistabella té un petit aire urbà, com Vilafranca en contrast amb la Iglesuela. I a la tornada ens aturem a la ratlla mateixa, al pont sobre el riu Montlleó: baixem a la vora del riu, entre cingles altíssims i pins i vegetació espessa. Hi passa un pam d’aigua claríssima, i ens quedem asseguts una estona: a l’altra banda de l’aigua és el Regne de València, en aquesta és el Regne d’Aragó, i d’això ja fa més de set segles i mig. L’antiga ratlla, el riu, potser no vol dir res, o vol dir molt. Quan pugem a la carretera, a la barana del pont algú ha escrit amb grans lletres “Espanya”, i a la boca d’un túnel que també fa de límit, hi ha pintades amb quatre barres que algú ha completat després amb una franja blava, amb “País Valencià” que algú ha empastifat i ha posat “Regne” al costat.

Després de tanta bellesa, les meues meditacions són més aviat pessimistes. I el meu amic Joan Oliver, que entén tantes coses, aquesta no l’entén.

Reproduït a La condició valenciana (Alzira: Bromera, 2014), pàg. 80-82

 

Joan F. Mira | El Temps | 01/10/2002   Imprimir

Rovellons

No pensen vostés que els he de fer una exhibició de mèrits com a boletaire eventual, no senyor. Tot el contrari: la meua afició a aquesta pràctica, cultura o devoció ritual tan abundant al nostre país, és del tot insuficient, i les meues qualitats o coneixements són, per dir-ho ja d’entrada, insigificants per no dir gairebé inexistents. Aquests dies deu fer dos anys –i no era la primera vegada–, passejava jo pel mercat de Vic un diumenge de matí, i contemplava amb incrèdul embadaliment l’abundor i la varietat de bolets que les parades hi exhibien: tan variats, i tants, que ni la forma o l’aspecte, ni el nom, ni el sabor que deuen tindre a taula, no els puc recordar ni de lluny. Sembla que als països amb muntanyes humides, o bé on plou a finals d’estiu i els freds no són rigorosos abans d’hora, la cultura del bolet té un crèdit extens i provoca reverència i passions. Com a la Catalunya oriental (el Montseny i assimilats, sobretot), al País Basc, o a les comarques del centre i del nord del País Valencià. Ja se sap, doncs, que els bascos són bons boletaires, els catalans humits també, els valencians de secà no tant, i de la resta de gent peninsular no consta l’afició. A la muntanya de Cuenca, quan hi començà a acudir gent valenciana a buscar rovellons, pareix que deien que “estos valencianos” eren visiblement bojos. Ara mateix, però, de rovellons en busca tothom, a tot arreu, a tort i a dret: caravanes de cotxes ixen cada dissabte o diumenge d’aquests mesos de setembre i d’octubre, enfilen carreteres cap a la muntanya, desembarquen famílies senceres, colles d’amics, devastadors del bosc, i passen els matins d’allò més distrets furgant al peu dels pins. Als pobles, se’ls miren amb resignada satisfacció, com es miren els caçadors innombrables, els curiosos i els forasters de tot pèl: molesten, però deixen bona moneda als restaurants i als bars, col·laboren a l’economia local, sempre tan insegura. Que les terres de muntanya patisquen invasions regulars de gent litoral i urbana, és una novetat absoluta en la història: sempre ha estat al contrari, sempre ha sigut més natural baixar que no pujar. Però, ja se sap, l’excés de cotxes i l’abundància d’asfalt, els diners gastadors, l’avorriment, els llargs caps buits de setmana, i altres canvis i alteracions en l’antropologia social, han produït aquesta estranya revolució. Masses urbanes buscant rovellons.

I enguany, que ha estat excepcionalment bo per als bolets (agost plujós, ja se sap), l’optismisme de les masses també és excepcional: hi pugen en processó, i sembla que tothom torna del bosc carregat i content. Fins i tot jo mateix, que cada any comprove repetidament la meua ineptitud en aquest camp, fa uns dies vaig tornar a casa amb una cistelleta plena. No tinc passió muntanyera, ni enyoraments del temps feliç de la natura, ni practique romàntiques emocions boscanes, ni cap d’aquests efectes de la mala literatura. Simplement passa que m’agrada molt, moltíssim, caminar de tant en tant pels boscos d’aquesta muntanya que estime, el Penyagolosa, si pot ser sol o amb molt escassa i estimada companyia, i aquest temps dels rovellons és potser el millor de l’any. Si vaig per racons despoblats, amb algun mas en ruïna, per fondals i costers que pareix que només jo freqüente, per camins i senders que fa tot l’efecte que no ha trepitjat ningú en molts mesos (sembla impossible, però n’hi ha) i on no trobe persona vivent en tot el matí, si m’interne en el bosc ben humit, ben espés, ben ombrívol en un dia de sol i de núvols blancs i grisos, si camine entre troncs i falgueres trepitjant molsa i fulles toves, i si damunt de tot això, entre tantíssims bolets de colors, bolets desconeguts, útils o perillosos que no sé discernir, trobe alguns rovellons comuns i vulgars, modestos, amagats, saborosos, de color carabassa apagat, llavors el gust de la vida coneix unes hores de felicitat quasi perfecta. Els rovellons, vostés ja ho han comprés perfectament, són només un pretext.

 

 

<<  <  [128]  [129]  [130]  [131]  [132]  >  >> 
Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS