Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 15 de desembre de 2017
<<  <  [129]  [130]  [131]  [132]  [133]  [134]  [135]  >  >> 
Joan F. Mira | El Temps | 16/12/2008   Imprimir

La pregària de Mailer

Ara que fa poc més d’un any que es va morir el gran Norman Mailer, escriptor incandescent, jueu de Brooklyn, home de mil baralles, partidari violent de causes justes o injustes, m’han arribat unes ratlles inoblidables d’aquest protagonista incansable del món contemporani, americà essencial, intel·ligent fins al límit, brutal, apassionat, gran bevedor, gran vividor, gran femeller i, estranyament, una miqueta místic. “Amics meus,” demanava, “eviteu pregar per mi.” Perquè l’altra cara de la pregària és que rarament rep cap resposta: generalment, recorda, les pregàries no són escoltades, i quan ho són, es considera una espècie de miracle. Sàvia consideració, la veritat de la qual està a l’abast de tothom: facen vostés una enquesta sumària amb els parents i coneguts. Ja se sap –això ho dic jo, no Mailer– que els predicadors evangèlics, nord-americans o sud-americans, afirmen el contrari: demaneu favors, i els tindreu de seguida, demaneu èxit, diners, salut, i sereu escoltats com a prova del vostre entusiasme. Primer, passeu per caixa. Jo imagine el Senyor, afirma Mailer, quan escolta que li demanem: “Oh, Déu, fes que guanye el meu equip!”, quina cara deu fer. “Si ens hem d’acostar a Déu,” afirma l’escriptor, “trobar un sentit a Déu darrere de les paraules, trobe perfectament concebible que la divinitat de què parle preste atenció a la sinceritat transcendental. De tant en tant, després d’haver treballat en una novel·la, t’arriba una recensió escrita de manera tan intel·ligent i que s’aproxima tant a allò que havies intentat fer o, millor encara, ofereix tals intuïcions a les quals tu mateix no havies arribat, que t’il·lumina a tu mateix la teua obra. Un crític així em dóna més plaer que l’acte mateix d’escriure.” A mi em sembla fascinant que l’escriptor trobe una relació directa entre la sinceritat transcendental i la il·luminació produïda per una crítica intel·ligent: si jo haguera de demanar un favor a l’Esperit Sant, potser seria aquest, més que cap altre. “És per això”, continua Mailer, “que pense que hi ha persones que contemplen l’existència, preguen Déu en profunditat i estan qualificades per a fer-ho. No són mesquines. Allò que deteste de la pregària és que sovint és tan àvida i superficial. La major part de les vegades és per obtindre un avantatge immerescut: jo sóc una mica cretí, Déu, però potser Tu m’ajudaràs perquè jo t’ho demane.”

El cas és que en algunes religions els fidels preguen molt, en altres poc o gens. Els budistes, per exemple, recorda Mailer, en comptes de pregar un déu aspiren al nirvana. Però el nirvana, diu, tant si existeix com si no, no té cap atractiu. Recorda que parlava amb un amic budista, i al cap de poc es va deixar anar a un furor educat: i només després de poques copes, assegura. “Vosaltres, budistes, parleu sempre del no res, de com arribar al no res”, que li va dir. I va afegir: “Com a escriptor, et puc dir que visc amb el no res cada minut que treballe. Estic assegut a la taula d’escriure, i durant la primera mitja hora no hi ha res. És un no res que he de travessar per arribar a alguna idea. Tu no estàs parlant realment del no res. El no res és un estat terrible! Per què no parles d’allò que verdaderament vas buscant, que és l’inefable?” L’amic, com a bon budista, es va limitar a somriure. Precisament ara, diu també, s’està combatent un guerra feroç entre nosaltres i l’Islam. Jo no ho diria així, però Mailer no era gens correcte políticament. I si hi ha un fenomen particular que caracteritza l’Islam, afegeix, és justament el de la pregària col·lectiva cinc vegades al dia. O ara mateix, recordem, que fa pocs dies s’acabà el Ramadà, i milions de pelegrins pregaven alhora a la Meca. “Posen el front en terra”, diu, “alcen les natges cap al cel, i preguen. I nosaltres, occidentals, els mirem amb suficiència. Tendim a considerar aquests gestos una mica exagerats...” Segurament, podem concloure, segurament: poden ser exagerats, però ells preguen cada dia, preguen amb convicció, nosaltres no. No sabem, al final, a quin equip donarà Déu la victòria. O potser la donarà als escriptors, que preguem en el buit, i no sabem a qui.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 11/12/2008   Imprimir

L'home del llibre

El mateix dia que, a la ciutat santa de la Meca, milions de pelegrins vestits de blanc veneraven el lloc sagrat i recitaven i llegien l’Alcorà, a la ciutat no tan santa d’Alacant ens va deixar l’home que dedicà part de la vida a posar al nostre abast el Llibre. Mikel de Epalza, que no era català de naixement, ens ha fet un dels més grans regals que ningú ens podia oferir: posar en les nostres mans, en una llengua meditada i rica, en un text ple de ritmes subtils i de poesia, el llibre sense el qual l’islam no existiria; sense llegir el qual mai no podrem entendre una religió –i una cultura, i un món sencer– que tenim tan a prop i que rarament ens molestem a intentar comprendre. Que en aquest regne i país dels valencians, on tant de temps l’islam va ser l’única fe, i després la religió dels “sarraïns” o mudèjars, i després la fe amagada dels moriscos, que en aquest país no hi haja hagut una sòlida escola d’arabistes, ni una tradició acadèmica d’estudis islàmics, ni res de semblant, és una més de les paradoxes tristes de la ignorància universal en què hem viscut i en gran mesura encara vivim. Ens podríem aplicar, en això i en més camps sense cultivar, el verset de l’Alcorà que diu: “Hi ha una gent que discuteix sobre Al·là, sense tenir coneixement, ni qui els  guie, sense tenir un llibre sant que els il·lumine”, Sura 22, Al-Haj (El pelegrinatge). Això afirma el Déu Únic, el Compassiu, el Misericordiós. Però, si podem meditar sobre aquestes ratlles i sobre totes les altres del Llibre, si ho podem fer en la llengua pròpia i en una versió rigorosa i esplèndida, és per obra del gran Mikel de Epalza que, per alguna raó que no sé, va triar el nostre país i el nostre idioma com a lloc de treball i com a vehicle. Fa pocs anys, jo formava part del jurat del Premio Nacional de Traducción, i a Madrid els il·lustres col·legues no entenien la meua insistència a favor de l’obra magna d’Epalza. Em va costar convéncer-los, ho vaig aconseguir, i el premi va ser seu. Sé que va rebre una alegria molt gran. Sé, també, que les institucions valencianes no reconeixeran mai el treball d’aquest gran home. Com no han reconegut el de l’immens Robert Burns, que també ens ha deixat fa pocs dies. País insensat, ingrat i miserable.

 

Joan F. Mira | El Temps | 09/12/2008   Imprimir

El pare Burns

Fa molts anys, vaig fer unes traduccions d’encàrrec per al meu editor, Eliseu Climent: algú havia de traduir els volums d’història medieval de Robert Burns, i no era fàcil trobar qui. Fet i fet, alguns dels textos que no vaig traduir jo els vaig haver de revisar després, i esmenar errors grossos de comprensió de conceptes i de fets. La història medieval és tan apassionant com fàcil de reduir a factors elementals, tal com fan massa sovint autors de visió limitada, per als quals tot allò que no siga renda feudal, explotació, preus de les collites, impostos i taxes, pareix que no és història. I jo dubte moltíssim que, passats els segles, als historiadors del futur els puguen interessar tant, de la història del nostre present, les mateixes coses que ara estudien molts medievalistes acadèmics. Ara mateix, posem per cas, ¿els impostos municipals o sobre el valor afegit són el factor crucial que defineix la nostra vida?, ¿és l’evolució anual dels preus i dels salaris?, ¿no hi ha altres realitats de caràcter polític, ideològic, religiós, cultural o social que tenen, en el nostre present, més pes que les taules de preus i de taxes? Bé, doncs, quan jo traduïa els volums de Robert Burns, S.I., els nombres hi eren, i ben abundants, i també els impostos, les rendes i les taxes. Però hi havia molt més: hi havia les institucions, hi havia els conceptes, idees, valors, mentalitats, hi havia l’estructura i la cultura, hi havia la història entesa també com a antropologia a distància. Jo, que m’he dedicat tants anys a l’antropologia de proximitat, sentia un plaer especial quan el pare Burns m’explicava que ell havia començat, justament com a antropòleg, estudiant les poblacions índies de l’oest americà, i la formació d’una societat de frontera. I la sorpresa que ell mateix va tindre, encara jove, en comprovar que, a l’Europa medieval, també hi havia hagut territoris de frontera, expansió de tipus colonial, poblacions sotmeses i desarrelades, formació d’una societat nova en un espai nou. El cas del Regne de València n’era un exemple fascinant, la documentació era abundantíssima, i ell s’hi dedicà ja tota la vida. “Un país de frontera al segle XIII”, era el subtítol de l’obra magna El regne croat de València. Amb tota certesa, i ell ho sabia, l’evolució interna de la societat feudal, els seus conflictes, el seu caràcter expansiu, van ser fonamentals en la decisió i en el procés de la conquesta. Però Burns també sabia (i uns altres no volen saber, o ignoren), que aquella societat era profundament religiosa, que la conquesta tingué, conscientment, un caràcter de croada, que l’Església va jugar un paper crucial en la colonització, en la formació d’una societat europea sobre un territori poblat per musulmans. Un xoc de civilitzacions a la manera medieval? Pot ser. En tot cas, la superposició d’aquells dos mons resulta fascinant.

I a més a més, el pare Burns escrivia meravellosament bé. Feia una història plena de documents i de conceptes, d’anàlisis i d’interpretacions, una història de professional incomparable, però també era capaç de fer-nos viure moments crucials amb descripcions com la del primer dia de Sant Dionís, el 9 d’octubre del 1238. “València la gran havia caigut. Els seus defensors musulmans, emparats en cartes de treva, havien fugit. Davant del port de València, a tres quilòmetres de la ciutat, només la flota cristiana trencava la blava monotonia de la Mediterrània. La ciutat mateixa s’havia quedat buida; les seues mesquites i botigues, abandonades, els seus minarets, desolats contra el sol de tardor. Ben alta damunt les seues muralles, sobre una torre massissa, la bandera del rei d’Aragó flamejava, quatre barres vermelles sobre camp d’or... Fora, en la plana verda, multitud de cristians joiosos envoltaven la ciutat conquistada. Des dels seus campaments, s’organitzava una processó bigarrada... Per damunt dels arnesos brillants, dels escuts llampants i del llampegueig de l’acer, ressonava el murmuri de la massa i les trompetes de la victòria. La magnificència del moment devia tenir, també, un aire de solemnitat, una mena d’estupor sagrat.” Una mena d’estupor sagrat tinc jo, també, recordant l’obra immensa d’aquest savi, jesuïta i nord-americà, que s’ha mort fa pocs dies després d’haver-nos dedicat, als valencians, quasi una vida sencera.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 04/12/2008   Imprimir

Eivissa inesperada

La primera vegada que vaig anar a Eivissa, ara deu fer trenta anys, una dona ja gran, tota de negre amb faldes llargues fins a terra, amb mocador al cap i un gran barret de palla, collia ametles amb una canya prop de l’aeroport, sense fer cas dels avions que li passaven molt baixos per damunt. Era una imatge de resistència i de perduració, d’un temps immutable al costat d’un temps accelerat. I en una conferència que vaig donar en un petit local, amb poca gent, hi havia un senyor en primera fila que m’escoltava atentament parlar sobre cultura catalana, i que em van dir que era l’home més important de l’illa, Abel Matutes de nom. Després, acumulant imatges tòpiques sobre turisme massiu, discoteques famoses, festes boges, i altres components que em resultaven dissuasoris, he tardat massa temps a tornar-hi. Fins fa poques setmanes, per parlar davant d’un públic atent i abundant. No hi havia, escoltant-me, cap membre de la família Matutes. No hi havia cap dona de negre collint ametles sota els avions. Però tampoc hi havia motius per al meu recel de tants anys. Els tòpics són els tòpics, vaig concloure després de recórrer amb calma la ciutat i l’illa, però Eivissa és Eivissa. Un petit món ple de verdor i de pins, de valls delicioses amagades i quietes, de belleses insòlites, de marges de pedra que es conserven intactes, de pobles tan petits que no són pobles, d’esglesietes polides i pulcres amb porxes amables. És cert que a la ciutat, i a Sant Antoni, i no tant a Santa Eulària, la lletjor d’un urbanisme miserable ha fet estralls, i que a l’estiu deuen ser llocs insuportables. Però la resta de l’any, i la resta de l’illa, conserven una bellesa intacta. De verdor, de casetes blanques, de pulcritud, de calma, d’una cultura depurada amb el temps i que els nous temps no han arribat a destruir. Sant Miquel de Balansat i després baixar al port entre boscos, Sant Llorenç de Balàfia, Sant Joan de Labritja, Santa Gertrudis, quina delícia inacabable. I quina enveja, des del País Valencià, comprovar que la major part de la costa preserva l’esplendor primigeni, cala Vedella, cala d’Hort, o totes les cales i puntes del nord. Comprenc que tants eivissencs, a pesar d’invasions i de destrosses, conserven un sentiment de beatitud. Comprenc que l’illa siga, malgrat tot, un petit món feliç.

 

Joan F. Mira | El Temps | 02/12/2008   Imprimir

Bad sex

Segons que he llegit en un diari, el 25 de novembre deuen haver atorgat, a Londres, un dels premis més curiosos del món de les lletres, un premi segurament necessari. Va ser idea del senyor Auberon Waugh, fill d’aquell Evelyn Waugh que fou novel·lista famós i del qual per ací ja no se’n recorda ningú. I no el concedeix qualsevol colla de graciosos o d’indocumentats sinó la Literary Review, ben prestigiosa i solemne. Pareix que l’han rebut ja, al llarg de quinze edicions, alguns autors de molt de pes, des de Tom Wolfe fins a Norman Mailer, que el va guanyar l’any passat i que hauria de saber més del bon sexe que del dolent, vista la seua vida i obra. Perquè el premi va dedicat, justament, a les mostres de mal sexe en la literatura, es diu Bad sex, i s’adjudica solemnement a la pitjor descripció, la més insubstancial, la més tòpica o la més poc encertada, d’una escena de sexe en una novel·la. Segons que explica Waugh fill, serveix per “reclamar delicadament l’atenció dels autors i dels editors sobre les escenes de sexe cru, privades de gust, sovint superficials i redundants a les novel·les modernes.” I també, diu, per desanimar l’autor premiat, de manera que ho pense una mica millor abans d’escriure segons què. Però deu ser que els escriptors no es desanimen, i entre els seleccionats d’enguany apareixen també noms importants, des de l’historiador Simon Montefiore a Isabel Fonseca (la dona de Martin Amis) o a Paulo Coelho. Reconec que no sóc lector assidu d’aquests autors, i ni tan sols lector eventual de Coelho, que em provoca una somnolència previsible. Però també, entre els candidats, apareix el senyor Alastair Campbell, que va ser el cèlebre estrateg de Tony Blair en matèria de propaganda i comunicació, un dels pilars del nou laborisme i de la tercera via de l’esquerra europea, si és que encara és esquerra, però això no fa al cas. Ara el bon home s’ha passat a la via narrativa, i publica All in the Mind, “Tot en la ment”, que pareix que a Anglaterra és un esdeveniment literari, per raons del tot extraliteràries, tal com sol passar. El passatge pel qual ha estat seleccionat és impagable. Diu: “He wasn't sure where his penis was in relation to where he wanted it to be, but when her hand curled around it once more, and she pulled him towards her, it felt right...” O siga, més o menys: “No estava segur d’on era el seu penis, amb relació a on ell volia que estiguera, però quan la mà d’ella el va rodejar una altra vegada, i el va atraure cap a ella, va sentir que tot anava bé.” Per un autor que col·laborà en la fantasia de les armes de Saddam, no sembla molt convincent.

N’hi ha de pitjors, com l’escena del paradís de Paulo Coelho: “The moment when Eve was reabsorbed into Adam’s body and the two halves became Creation. At last, she could no longer control the world around her...”. “El moment en què Eva va ser reabsorbida en el cos d’Adam i les dues meitats esdevingueren Creació. Finalment, no podia controlar el món al seu voltant...” I després de “gavines” i de “sabor de sal”, conclou amb “gold light, which grew and grew until it touched the most distant star in the galaxy”, “una llum daurada que creixia i creixia fins que tocà l’estrella més distant de la galàxia”. No es pot demanar més, en un escriptor d’èxit planetari. Continuaria amb algunes citacions més, ridícules o cursis, però acabaré amb un autor de casa nostra, ben famós i triomfant, en l’inici d’una escena llarguíssima de sexe violent, amb molt de semen i molta suor, amb tot de cadenes i d’estiraments de braços i de cames, amb molta sodoma i gomorra i fantasies de marquès de Sade però amb una senyoreta encantada, voluntària i feliç. En l’inici, doncs, el segon individu del primer trio de mascles llogats per a la festa privada de la protagonista, li va agafar el cap (ella és al poltre de la tortura-plaer, encadenada, estirada), “el va incorporar, i li va ficar el membre dins la boca, movent-se rítmicament com és costum en aquests casos.” Llàstima que no siga una novel·la d’enguany, i que no la coneguen els de la Literary Review: “com és costum en aquests casos,” en efecte, mereix premi d’honor.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 27/11/2008   Imprimir

Amos Oz, Piera

Per escriure una novel·la de vuitanta mil paraules cal prendre al voltant d’un quart de milió de decisions: no només pel que fa al desenvolupament de la trama, qui viurà i qui morirà, qui estimarà i qui trairà, qui s’enriquirà o qui enfollirà, quins seran els noms i l’aspecte, els costums i la feina dels personatges, la divisió en capítols i el títol del llibre (aquestes són les decisions més fàcils i menys delicades), i no només quan explicar i quan ocultar, què dir abans i què després, quines coses dir obertament i quines cal només insinuar (aquestes també són decisions poc delicades); també cal prendre una quantitat de subtils decisions, per exemple què posar allà, a la tercera frase, cap el final d’aquell paràgraf, blau o blavós? O potser blau cel? O atzur? O blau fosc? O potser blau gris? Potser aquest blau-gris hauria d’anar al començament de la frase? O val més que es fragmente al final de la frase? O al mig? O fer-ne una frase molt curta, independent, amb un punt al davant i un punt i a part al darrere? No seria millor que aquest blavós es submergira en el corrent d’una frase ondulant i complexa, i amb molts membres i abundoses subordinacions? O potser valdria més escriure allà simplement tres paraules ‘llum del capvespre’ i no acolorir aquesta llum amb cap gris-blau ni cap blau cel cendra? Fins ací una citació sense cometes, una pàgina d’Una història d’amor i de foscor de l’immens Amos Oz, que certament sap què vol dir escriure. I fins ací les ratlles que voldria compartir amb Josep Piera, aquests dies que a Barcelona, a Gandia o a València els seus amics, coneguts i col·legues li dediquen, li dediquem, homenatges i festes. Quaranta anys dedicats a la literatura són molts anys. Una vida sencera ocupada només en la faena infinita de construir i contar històries, de triar les paraules i juntar-les formant versos o paràgrafs de prosa, de traure a la llum de textos bellíssims les memòries i els paisatges més profunds. I de buscar adejctius, si serà blau fosc o blau gris aquell cel sobre el verd de la Drova, si seria millor fer frases llargues per evocar aquesta imatge o aquelles emocions, si no dirà només “llum del capvespre”. Això és escriure, això ha fet admirablement Piera, i a mi no em cal afegir res més.

 

<<  <  [129]  [130]  [131]  [132]  [133]  [134]  [135]  >  >> 
Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS