Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimecres, 21 de febrer de 2018
<<  <  [131]  [132]  [133]  [134]  [135]  [136]  [137]  >  >> 
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1274 | 11/11/2008   Imprimir

Teoria i economia

Ja fa setmanes, o mesos, que els diaris, les ràdios i les televisions van plens de teories que se suposa que expliquen què passa amb les finances planetàries, i per què. Quan semblava que tot anava bé, no n’hi havia tants, de tèorics experts, o experts teòrics: ara, la filosofia econòmica creix com una nova disciplina no sé si acadèmica o simplement de full de diari. Jo, ignorant  infinit en aquesta i en tantes altres matèries, he furgat en papers meus escrits fa exactament deu anys, i resulta que ja hi havia pensat, vés per on, quina casualitat. Saber què és una teoria no té cap secret: la teoria, en principi, és aquell conjunt d’explicacions generals, axiomàtiques o no, que haurien de derivar-se de l’experiència o de la pràctica. És a dir, que primer observem, després comparem, mirem de donar-li algun sentit a tot plegat, i finalment, si és el cas, constatem que el sentit deduït és aplicable. Sol funcionar amb un marge de confiança notable en les ciències dites físiques i naturals, tot i que la física té una tendència creixent a l’ontologia més rigorosament presocràtica: què és l’ens i coses així. Ja no funciona tant en les ciències dites “socials” o “humanes” (i algú arriba a preguntar: si són humanes i socials, com han de ser ciències?), que un servidor ha practicat molts anys per raó de vocació i d’ofici, més que de benefici. No sempre funciona però ajuda, reconforta, i millora les dimensions estètica i moral de l’investigador: això sempre resulta molt agraït. El problema de la teoria econòmica és que, massa sovint, ni és estètica, ni reconforta ni funciona. Arriba a ser tan desagraïda que, de vegades, ni tan sols explica res. I llavors, fa deu anys, jo escrivia: “Aquestes setmanes de turbulències, tempestes, ventades i altres desordres meteorològics en l’atmosfera dels diners, en són un exemple perfecte. No de falta de teoria, sinó d’excés: tantes teories com teòrics en exercici, i cap explicació verdadera. Quant a les previsions i aplicacions, Déu nos en guard.” ¿Vol dir que fa deu anys ja hi havia tanta turbulència i tempesta, o també que les explicacions dels suposats experts i savis, l’any 1998, eren tan insubstancials com ara? Perquè el problema de la teoria econòmica, em fa l’efecte, és la perfecta desconnexió amb la realitat material, empírica, palpable. Aristòtil i Sant Tomàs d’Aquino, Descartes o Hume, no haurien acceptat de cap manera que aquesta desconnexió fóra admissible. Això, en tot cas, era lògic en l’economia marxista-leninista i en el socialisme científic (no rigueu, es deia així): hom elaborava els principis, i si la realitat s’entestava a no col·laborar-hi, pitjor per a la realitat. Mai no s’ha vist un idealisme platònic tan extrem, disfressat de materialisme.

Ja no és tan clar, però, que la mateixa falta de connexió aparega en l’economia capitalista, que no se sap sobre quins principis reposa, i a mi em costa d’imaginar l’existència d’un “capitalisme científic” construït sobre la combinació entre el mètode experimental i les “idees clares i distintes” que volia el senyor René Descartes. Perquè el mètode experimental, cosa ben curiosa en una ciència, hi falla de manera regular i estrepitosa. I les idees són qualsevol cosa excepte “clares i distintes”. Per exemple: un hipotètic capitalisme científic hauria de tindre el fonament més sòlid en els conceptes de preu, valor i renda, i altres de semblants, i no diré que tals conceptes no hagen estat abundantment definits, glossats i estudiats. Segurament han donat més d’un premi Nobel i més de dos, i són objecte incessant de tesis doctorals i de cursos, manuals, i volums acadèmics. Dic que no són ni tan clars ni tan distints com pretenia Descartes. Si foren clars, sabríem què valen, “científicament”, les accions de la borsa, els habitatges construïts i no venuts, el petroli, les participacions en hedge funds, els grans bancs d’inversions, i altres factors sotmesos, hipotèticament, a l’anàlisi dels especialistes del ram. Ho hauríem de saber, i no ho sabem, i per tant acabem acudint a la bola de vidre, a la psicologia recreativa, o —amb fonament més cert— a les idees antigues de vici i de virtut, que sí que són ben clares: excés d’avarícia, de supèrbia o d’enveja, falta de prudència, de temperança i de justícia. I per a això, sobraven teories. En tot cas, en la teoria econòmica, la relació dels principis amb el mètode experimental és tan incerta com en la teologia. Però deu ser (és, sense dubte) que jo sóc molt ignorant. I sobretot, que tinc molt poca fe. Fa deu anys no en tenia, ara tampoc.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1273 | 04/11/2008   Imprimir

Gorgona

Tornem als grecs, una altra setmana, i espere que no serà l’última. Tornem als mites, a la història, al pensament. Perquè pensem encara una mica com els grecs, tot i que no ho sabem. Que fem per convertir-nos en filòsofs?, per exemple. Llegim els grecs, després Descartes i Spinoza, però hi ha una continuïtat. Llegim els grecs, no els filòsofs de la Xina o de l’Índia. Tal com els llegien fins i tot els filòsofs medievals, inclosos els àrabs Avicenna i Averrois, i Maimònides el jueu: pensar és, encara, pensar com Aristòtil i Plató. I en el camp de l’estètica és més veritat encara: la pintura del Renaixement troba els seus models en els escultors grecs, i l’arquitectura en els ordres clàssics, i les nostres ciutats, incloses les d’Amèrica del Nord, estan plenes d’edificis amb columnes i timpans, i això no és un temps remot, és ben present. I allò que entenem per teatre, la tragèdia o la comèdia, és la mateixa cosa: un invent grec. I la nostra poesia ve d’Homer, i la novel·la ve d’Alexandria. Però a part de l’herència, ens hem allunyat dels nostres avis grecs, com qui oblida d’on ve, o ja no li importa. Grècia, per tant, cal redescobrir-la una altra vegada i una altra. Llegint les memòries de Marguerite Yourcenar, aquest estiu, hi era present aquella educació, d’ella mateixa, i del del pare, dels oncles i dels avis, on traduir els clàssics grecs formava part de la vida escolar i domèstica, era un fet natural. Ara és el contrari: a poc a poc, els països d’Occident han assassinat l’ensenyament del grec. Voluntàriament, amb plena consciència, com si fóra una necessitat per deixar pas a uns altres coneixements suposadament més útils. Abans, els qui anomenem l’elit (magistrats, advocats, metges, arquitectes, polítics o poetes), tenien els dos peus en la cultura grega: jo trobava en un tren un arquitecte alemany, i podíem parlar de Demòstenes. Avui, les elits se’n foten: les elits són els agents de borsa, els financers, els milionaris nous de la informàtica, per què han de pensar en els grecs? Però en tot cas no és casual que, quan Freud crea una nova disciplina, va a buscar Èdip i Antígona, tot i que no els va entendre bé: era massa burgès, massa de gran ciutat. I no és casual que els astrònoms quan descobreixen una nova constel·lació, tac, li donen un nom grec. Ni deu ser casual l’èxit de pel·lícules sobre la guerra de Troia, sobre Alexandre, sobre les Termòpiles, amb indumentària adequada o inventada: són els herois de Grècia, són els nostres. I cada quatre anys, fem Jocs Olímpics.

Res de precís, evidentment, només un sentiment ambigu, alhora familiar i llunyà. I també és cert que, per a qui no és “religiós”, és a dir per a qui pensa que el món és allò que és i que és en aquest món on hi ha aquella experiència que va més enllà del quotidià, Grècia compta, o hauria de comptar, Grècia és molt útil. Perquè és una civilització construïda essencialment sobre el món tal com és, sobre una acceptació i sobre una transmutació d’aquest món en valors de bellesa, d’intel·ligibilitat, d’afecte, d’amor, de riure. Tan grega com la tragèdia és la comèdia, i tan intel·ligent. I també l’art, perquè de tota manera cal que les coses tinguen un sentit, i no és fàcil donar-los-en un, si no és amb la bellesa i amb el mite. No és una societat –com la cristiana, com la islàmica– per a la qual la vida no té sentit si no és amb relació a una altra vida, a un més enllà. En absolut. És la vida, amb el seu costat tràgic. Ja que, fem el que fem, la mort és radicalment inintel·ligible, i això és el que copsen els grecs quan inventen el cap de la Gorgona, que us transforma en pedra: és a dir, en el contrari d’un ésser humà. Expliquen que aquesta Gorgona, que no es pot ni descriure, ni pintar, ni expressar amb paraules, és l’incomprensible, l’absurd total; i després d’haver dit això, l’exposen pertot i no deixen de parlar-ne. És la paradoxa de la Gorgona: fer veure allò que no pot ser vist, dir allò que no pot ser dit, figurar l’infigurable. És un dels components de la nostra condició d’homes. Però els grecs sabien quin és el perill de gosar contemplar l’horror que s’amaga darrere d’una imatge inhumana, i pareix que nosaltres no ho sabem. Per això hem tornat a inventar la Gorgona, amb nom de mercat financer. Per això el monstre ens pot tornar a la pedra. I els déus, a l’Olimp, no poden fer res per nosaltres.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 30/10/2008   Imprimir

Un pensament

Un pensament per als morts, almenys una vegada l’any, i un pensament per a la mort, moltes vegades. Quina cosa angoixa els homes, des de sempre? La resposta és ben simple: la mort. Ho sabien ja els egipcis, els babilonis i els hebreus, ho van comprendre magníficament els grecs, i a Roma Lucreci va explicar les conseqüències d’aquesta por. Però potser l’angoixa i la por la provocava, sobretot, aquella mort que no deixa una possibilitat de salvació, i per això, també, totes les societats humanes de tots els temps han imaginat una altra vida: estarem fets de fum, o de carn eterna, o de matèria de fantasmes, però no tornarem al no res. Perquè el no res és inimaginable: ens envolta, però no pot ser real. El ser és, i el no-ser no és, ja ho va dir Parmènides: i ja que estem fets de la substància del somni, i la nostra vida breu és també un somni, tal com va escriure Shakespeare, més val que pensem que aquest somni no es mor, que és perdurable. En l’alba de la saviesa grega, que hauria de ser la nostra, hom va buscar un llenguatge que no poguera ser desmentit ni pels homes ni pels déus, i menys encara pels canvis d’època, per les catàstrofes o per les alteracions de l’ànima. Heràclit, sis segles abans de la nostra era, recomanava que no l’escoltàrem a ell, sinó al logos, aquella raó que cal buscar més enllà de totes les opinions. I el logos, la paraula eterna, diu que els homes han d’imaginar alguna forma de supervivència. Com les “minetes”, o animetes, que eren la flama de la llàntia d’oli que ma mare encenia el dia de Tots Sants i el de les Ànimes, i que posava en un racó fosc de la casa a manera de presència real del més enllà. A mi em feien una impressió de misteri. I després, mon pare em portava al cementeri magnífic de València, a contemplar les tombes i els panteons, amb àngels de pedra que proclamaven que tot no són els ossos i la cendra. Que també compten les flors i la memòria, i un pensament per als qui van viure amb nosaltres. Aquest cap de setmana recordarem els morts, i pensar-hi és l’arrel del pensament humà, i de la possibilitat de somriure.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1272 | 28/10/2008   Imprimir

Hermes i Prometeu

La ciutat, o la comunitat, o la pólis com a espai de la ciutadania, com vostès voldran, va ser un invent grec, potser el més gran de tots, del qual vivim encara. En algun moment, en un lloc del Mediterrani, un petit poble insignificant (¿què eren aquells mariners pobres, pagesos de terra eixuta, artesans, al costat de Babilònia, de Pèrsia o d’Egipte?), va decidir dotar-se d’assemblees on el debat seria obert i lliure, on hi hauria discursos i posicions contràries, i el vot que ho resoldria. Cosa ben perillosa, un principi destructiu, si no hi ha al mateix temps la convicció de formar entre tots una comunitat, un cos polític, i si no hi ha un sentiment de philia, d’amistat, un principi tan clàssic, tan hel·lènic i tan oblidat. És cert que uns eren més “iguals” que uns altres, que les dones, els forasters i els esclaus no podien parlar a l’assemblea, ni votaven, ni eren part de l’estat. Però la idea ja estava inventada, funcionava, i això és el que compta per damunt de tot: era el nostre futur. D’altra banda, els europeus de la il·lustració i de la revolució francesa tampoc no són exemplars en aquest camp: hi ha conquestes de la democràcia tan recents, que hem oblidat que ho són. I sobretot hem oblidat que, per als grecs de la pólis, l’essencial de la vida d’un home –d’un ciutadà lliure, evidentment– no era el treball ni els diners, ni la borsa ni els bancs ni l’empresa, sinó la vida política: un home es mesurava amb els altres a la plaça, pels debats a les assemblees, per la conversa als banquets. Això vol dir que tot l’interès de la vida, el que fa la dignitat del ciutadà, és justament allò que no és utilitari. També per als romans, almenys per als del bon temps republicà, comptava més l’otium que el negotium. En qualsevol cas, els romans van fer molts més negocis que els grecs: un ric a Roma era un ric de debò, sovint fastuosament ric. Un ric a Atenes feia una vida modesta, en una casa poc decorada i quasi sense mobles. És una diferència, i sovint pense que, en això, som més romans que atenesos, o almenys ho volem ser. Per al grec de la pólis lliure, el treball no era el fonament dels lligams socials, ni l’empresa ni la producció, i en això sí que tenien una idea ben diferent de la nostra. Un romà segurament hauria entès una mica tot això que ara tothom comenta i discuteix i que anomem crisi econòmica. Un grec no hi hauria entès res.

Per als grecs, explicava Jean-Pierre Vernant (un dels tres o quatre hel·lenistes més intel·ligents del segle XX, mort aviat farà dos anys), el fet que cada artesà siga especialitzat, que un faça sabates, un altre escuts i un altre àmfores i gerres, demostra precisament que la divisió del treball no pot ser el fonament d’una societat. Perquè el fonament de la societat és allò que els homes tenen de semblant, no la diferència. Per tant, allò que ha d’unir els homes és el que mostra Protàgores, en el diàleg de Plató, quan explica el que va passar en el moment de la creació de les espècies. Prometeu, i el seu germà Epimeteu, es van encarregar de donar a cada espècie animal la forma, les qualitats i les forces que l’han de caracteritzar. Cal procurar que aquestes qualitats s’equilibren: si donaven a un animal força i grandària no li donaven velocitat, si era més fràgil seria també més veloç per poder escapar i subsistir. Al final van formar els homes, i ja no els quedaven prou qualitats i prou força per repartir.  L’home quedà desemparat, i per tal d’evitar que l’espècie humana desaparega a causa de la seua fragilitat, calia donar a cadascú un saber tècnic per compensar les deficiències. L’home és sensible al fred: farem filadors i teixidors. Té els peus delicats: crearem sabaters. Pateix la intempèrie: farem fusters i obrers de vila. I així, intercanviant els seus productes, formaran una societat. Però no funcionaria, perquè cadascú s’ocuparà dels seus afers, disputaran, es barallaran, aniran a la ruïna. Zeus s’adona del desastre, i per posar remei a la catàstrofe envia Hermes com a remei i salvació. Hermes portarà als homes el sentit de l’honor i de la justícia, i a partir d’això els homes podran constituir la ciutat: no perquè posseeixen els sabers tècnics, sinó perquè tenen la mateixa idea del que és just i honorable. Però amb els pas dels segles, pareix que l’han perduda. I així ens trobem ara mateix, esperant que Hermes torne. 

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 23/10/2008   Imprimir

Barack Hussein

Ja se sap que, segons la doctrina habitual, els nord-americans són racistes, insensibles i bàrbars, enemics de Darwin i de la humanitat, i sense un pèl de sensibilitat i de cultura. Qualsevol fet que contradiga aquesta visió ha de ser qualificat de menyspreable o insignificant: que publiquen més treballs erudits sobre els clàssics grecs que cap altre país de la terra, que tinguen vuit de les deu millors universitats del món (una de les quals conec molt bé), o que hagen inventat el jazz i el rock and roll, els hippies, la ciutat de Nova York i el fascinant estat de Califòrnia, llocs on recomane una llarga visita. Deu ser que, a més de reaccionaris i racistes (no com els europeus, que no ho som gens!) són també incomprensibles. I per això han inventat Barack Obama. Barack Hussein Obama és allà un nom tan exòtic i estrany com podria ser-ho a Alemanya, a Anglaterra o a França. Fill de pare africà, mig negre i per tant negre. Com el general Colin Powell, fill d’un jornaler jamaicà, que va ser cap de la junta de caps d’estat major i, per desgràcia seua, secretari d’estat de Bush fill, el qual, per cert, va substituir Colin Powell per Condoleeza Rice, exdegana a Harvard, negra, pianista excel·lent. Coses estranyes, d’aquell país estrany. A qualsevol país d’Europa, on no tenim prejudicis, ja saben vostès que és molt normal que el fill d’un immigrant senegalès siga cap dels exèrcits, que una professora negra siga ministra d’exteriors, i que un fill d’africà, de nom Barack Hussein, siga candidat a president i moga fervors i entusiasmes massius. Però no sóc capaç d’imaginar –i d’imaginació en tinc molta– un polític a Europa, amb l’origen i el nom del senador Obama, portat en triomf d’extrem a extrem del seu país. No l’imagine  a Itàlia, ni a Polònia ni a Espanya, ni a Gran Bretanya, ni a Bèlgica. Ni alçant passions al congrés del Partit Popular a València, ni aclamat com a líder al congrés del PSOE o PSPV. He llegit que a Rotterdam han nomenat alcalde el senyor Ahmed Aboutaleb, d’origen marroquí, però no per elecció popular sinó en conclave tancat. Ja és un avanç. Ací, encara ens falta ser una mica més holandesos, o més (horror!) nord-americans, abans d’elegir un Ahmed o un Barack Hussein. No sé quan serà això.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1271 | 21/10/2008   Imprimir

Bretanya, Le Clézio

Fa quinze anys, explica el periodista que el visita, que Jean-Marie Le Clézio, sense dir-ho a ningú per tal de preservar la soledat, passa els estius a la badia de Douarnenez, i es refugia en aquest extrem de landa eixuta on creixen el bruc i la ginesta. Hi van trobar una casa, s’hi van quedar, i ara hi vénen també per Nadal. L’escriptor llorejat, amb fama de ser estrany i esquerp, afirma que és un bon lloc per a escriure, de cara a la mar. Viu a l’antiga, no escolta la ràdio, no llegeix els diaris. Jo, col·lega modest i distant, no sé com es pot viure rodant pel món, refugiant-se després en un lloc aspre i remot, i no llegir els diaris: jo sóc un viciós de la informació quotidiana, passe l’estiu a la vora de la mar com Le Clézio, no tindré mai un premi Nobel, i no escriuré mai com aquest jove perpetu, impressionant, que ha passat tota la vida volent saber qui és, i d’on és. Els diaris, que ell no llegeix, han explicat aquests dies que Le Clézio ha viscut als llocs més distants i impensats, de l’illa Maurici a Corea, a Amèrica Central, a Nou Mèxic. Ara, sembla que té la intenció de deixar Alburquerque, enmig o prop d’aquells deserts amb cactus, i tornar a instal·lar-se a Bretanya. Perquè, reconeix l’autor de Le procès-verbal (la novel·la increïble que el va fer famós als vint-i-pocs anys, i que em fa l’efecte que no està publicada en català, i potser cap altra seua tampoc: quin país d’edicions tan estrany, que publica milers de llibres banals i ruïnosos, i que ignora tants llibres necessaris...), tal com va passant el temps, el passat “puja a la superfície dels dies”, i l’escriptor que ha tingut l’experiència de tots els oceans i tots els continents, totes les terres i totes les mars, accepta cedir a la malenconia. “Envege el qui tenen una terra natal, un lloc on lligar-se. Jo, jo no tinc arrels, excepte arrels imaginàries. Només em lliguen els records”. I els records, afirma el periodista visitant, desborden amb onades ininterropudes. Cal dir que la visita i l’entrevista són de poques setmanes abans del premi, no resultat de la fama inflada del Nobel. L’escriptor ja era qui era sense el premi, i em sembla que ací només ho sabíem jo mateix i, supose, tres o quatre lectors més. Le Clézio, probablement, o almenys això assegura, pagarà alguns deutes amb els diners benvinguts, i continuarà fent la seua vida. No s’ha immutat. Fa l’efecte que no s’ha immutat mai.

Ara té seixanta-vuit anys, és alt i prim i ros, i camina amb un aire de viatger etern que s’ha passat la vida mirant la mar, els núvols i el desert. Recorda una infantesa feliç en aquest país verd i gris mineral de Bretanya, del qual afirma que estima la llum, els secrets, la lentitud de la gent. Quan tenia deu anys, hi arribava els estius amb el pare, la mare i el germà amb un 2CV, visitaven els museus d’arqueologia, travessaven pobles de granit que portaven el seu nom, “els tancats”, que això vol dir Le Clézio en bretó, i passaven les llargues vacances al petit port de Sainte-Marine. Allà, recorda el novel·lista, “Jo m’estirava damunt l’herba, enmig dels cards, i passava els dies sencers mirant el cel. Els núvols anaven tan ràpids com les gavines i els mascarells. El moviment de les ones els acompanyava. Jo tenia vertigen. El cel bretó és el més bell dels viatges, va ser la meua primera aventura. La nit, com que tenia insomni, caminava tot sol per la landa, i sentia al meu voltant com una presència màgica, sobrenatural.” L’escriptor rodamón, l’autor del Livre des fuites, ha viscut sota els vuit vents del món, a Panamà, a Michoacán, Haití, Marroc, i sobretot a l’illa Maurici, on arribà el seu rebesavai bretó a finals del segle XVIII i on ell mateix té la nacionalitat. Ha explorat l’Àfrica, on son pare va ser metge de leprosos i palúdics. I ha tornat a la Bretanya dels avantpassats. A la primera aventura de mirar les gavines, els núvols i les ones, que és l’aventura que compta, la que fa un escriptor. La resta és accessori.

Aquest article forma part del llibre Europeus, de Joan F. Mira (Alzira: Bromera, 2010) 

 

<<  <  [131]  [132]  [133]  [134]  [135]  [136]  [137]  >  >> 
Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS