Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimecres, 20 de setembre de 2017
<<  <  [131]  [132]  [133]  [134]  [135]  >  >> 
Joan F. Mira | El Temps | 00/07/2004   Imprimir

Una frontera

Hem passat uns dies, en companyia de Joan Oliver, a la caseta que tinc davant del Penyagolosa. El meu amic Joan Oliver té una consistència intel·lectual i moral molt respectable, és un professional impressionant, i aquestes i altres qualitats no sembla que siguen ben apreciades, ara mateix, en certs àmbits de poder que depenen del govern de Catalunya. Com en alguns –massa– casos més o menys comparables, és el país qui hi perd, i guanyen la censura i la mediocritat. De manera que hem passat uns dies en aquestes muntanyes del nord valencià, que ni Oliver ni la seua dona sospitaven que eren tan aspres i tan belles. El País Valencià, vist des dels intineraris habituals, litorals, enganya al qui viatja amb tren o amb cotxe: creuen que és pla, quan és durament muntanyenc, més que molts altres països amb més fama de ser-ho. Com en tantes coses, la imatge que projectem els valencians és perfectament falsa, equivocada: fins i tot en un camp tan sòlid i objectiu com és la geografia. Què hi farem. Tot és qüestió de viatjar una mica, d’observar i, per exemple, d’escoltar un masover de Xodos explicant, a finals de juny, que sap racons amagats, per la banda del mas de Gargant, on creixen bolets deliciosos, moixernons, que cull abundantment i els ven a preu caríssim, en ple estiu. Vés qui ho havia de dir. Al mas de Gargant, un mas imponent, abandonat com tots, pasturen vaques i vedells de pèl blanc, gràcies a les subvencions de Brussel·les, i hem d’aventurar-nos una mica pels bancals, coberts d’herba alta abundant i de floretes innombrables, per arribar a la font amb gran placa de pedra grisa, gastada, on hi ha l’any de la construcció, el 1794, pel mateix temps, més o menys, que el botànic Cavanilles recorria aquests paratges. A l’altra banda del Penyagolosa, per la part de mas de la Cambreta, hi ha un gran balcó de roca des del qual el paisatge et pot deixar sense alè: el llom del puig per un costat, el pla de Vistabella per un altre, i al fons les muntanyes de l’Aragó, darrere de la petita vall del Carbo, plena de masos altíssims que des d’ací es veuen a baix. Passem pel santuari de Sant Joan, hi fem una visita per constatar que el sant encara atrau fidels que li deixen trossets de paper, en una taula al costat de l’altar, on escriuen el desig que li demanen: salut, amor, prosperitat, i un que només desitja “que al món tot siga com hauria de ser”. Si el sant concedeix el favor, cosa freqüent, el beneficiari li deixa un exvot. Aquesta és la frontera de la fe, antiga i present, precristiana i cristiana, de vells, de joves i d’adolescents que també hi creuen i escriuen papers.

Dinem al Puerto, Puertomingalvo, que és el primer poble d’Aragó, a l’altra banda de la ratlla. Un poble que degué ser desolat, i que ara el nou turisme restaura de manera indecent, falsament rústica, falsament típica i falsament antiga. Un desastre universal, pel que sembla, que els arquitectes no tallen sinó que patrocinen. És un poble tan diferent de Vistabella (l’últim de la part valenciana), que és com entrar en un altre país: un altre aire als carrers, un altre estil a les cases, un passat d’aristocràcia de pedra rural, que a Vistabella és absent. Vistabella té un petit aire urbà, com Vilafranca en contrast amb la Iglesuela. I a la tornada ens aturem a la ratlla mateixa, al pont sobre el riu Montlleó: baixem a la vora del riu, entre cingles altíssims i pins i vegetació espessa. Hi passa un pam d’aigua claríssima, i ens quedem asseguts una estona: a l’altra banda de l’aigua és el Regne de València, en aquesta és el Regne d’Aragó, i d’això ja fa més de set segles i mig. L’antiga ratlla, el riu, potser no vol dir res, o vol dir molt. Quan pugem a la carretera, a la barana del pont algú ha escrit amb grans lletres “Espanya”, i a la boca d’un túnel que també fa de límit, hi ha pintades amb quatre barres que algú ha completat després amb una franja blava, amb “País Valencià” que algú ha empastifat i ha posat “Regne” al costat.

Després de tanta bellesa, les meues meditacions són més aviat pessimistes. I el meu amic Joan Oliver, que entén tantes coses, aquesta no l’entén.

Reproduït a La condició valenciana (Alzira: Bromera, 2014), pàg. 80-82

 

Joan F. Mira | El Temps | 01/10/2002   Imprimir

Rovellons

No pensen vostés que els he de fer una exhibició de mèrits com a boletaire eventual, no senyor. Tot el contrari: la meua afició a aquesta pràctica, cultura o devoció ritual tan abundant al nostre país, és del tot insuficient, i les meues qualitats o coneixements són, per dir-ho ja d’entrada, insigificants per no dir gairebé inexistents. Aquests dies deu fer dos anys –i no era la primera vegada–, passejava jo pel mercat de Vic un diumenge de matí, i contemplava amb incrèdul embadaliment l’abundor i la varietat de bolets que les parades hi exhibien: tan variats, i tants, que ni la forma o l’aspecte, ni el nom, ni el sabor que deuen tindre a taula, no els puc recordar ni de lluny. Sembla que als països amb muntanyes humides, o bé on plou a finals d’estiu i els freds no són rigorosos abans d’hora, la cultura del bolet té un crèdit extens i provoca reverència i passions. Com a la Catalunya oriental (el Montseny i assimilats, sobretot), al País Basc, o a les comarques del centre i del nord del País Valencià. Ja se sap, doncs, que els bascos són bons boletaires, els catalans humits també, els valencians de secà no tant, i de la resta de gent peninsular no consta l’afició. A la muntanya de Cuenca, quan hi començà a acudir gent valenciana a buscar rovellons, pareix que deien que “estos valencianos” eren visiblement bojos. Ara mateix, però, de rovellons en busca tothom, a tot arreu, a tort i a dret: caravanes de cotxes ixen cada dissabte o diumenge d’aquests mesos de setembre i d’octubre, enfilen carreteres cap a la muntanya, desembarquen famílies senceres, colles d’amics, devastadors del bosc, i passen els matins d’allò més distrets furgant al peu dels pins. Als pobles, se’ls miren amb resignada satisfacció, com es miren els caçadors innombrables, els curiosos i els forasters de tot pèl: molesten, però deixen bona moneda als restaurants i als bars, col·laboren a l’economia local, sempre tan insegura. Que les terres de muntanya patisquen invasions regulars de gent litoral i urbana, és una novetat absoluta en la història: sempre ha estat al contrari, sempre ha sigut més natural baixar que no pujar. Però, ja se sap, l’excés de cotxes i l’abundància d’asfalt, els diners gastadors, l’avorriment, els llargs caps buits de setmana, i altres canvis i alteracions en l’antropologia social, han produït aquesta estranya revolució. Masses urbanes buscant rovellons.

I enguany, que ha estat excepcionalment bo per als bolets (agost plujós, ja se sap), l’optismisme de les masses també és excepcional: hi pugen en processó, i sembla que tothom torna del bosc carregat i content. Fins i tot jo mateix, que cada any comprove repetidament la meua ineptitud en aquest camp, fa uns dies vaig tornar a casa amb una cistelleta plena. No tinc passió muntanyera, ni enyoraments del temps feliç de la natura, ni practique romàntiques emocions boscanes, ni cap d’aquests efectes de la mala literatura. Simplement passa que m’agrada molt, moltíssim, caminar de tant en tant pels boscos d’aquesta muntanya que estime, el Penyagolosa, si pot ser sol o amb molt escassa i estimada companyia, i aquest temps dels rovellons és potser el millor de l’any. Si vaig per racons despoblats, amb algun mas en ruïna, per fondals i costers que pareix que només jo freqüente, per camins i senders que fa tot l’efecte que no ha trepitjat ningú en molts mesos (sembla impossible, però n’hi ha) i on no trobe persona vivent en tot el matí, si m’interne en el bosc ben humit, ben espés, ben ombrívol en un dia de sol i de núvols blancs i grisos, si camine entre troncs i falgueres trepitjant molsa i fulles toves, i si damunt de tot això, entre tantíssims bolets de colors, bolets desconeguts, útils o perillosos que no sé discernir, trobe alguns rovellons comuns i vulgars, modestos, amagats, saborosos, de color carabassa apagat, llavors el gust de la vida coneix unes hores de felicitat quasi perfecta. Els rovellons, vostés ja ho han comprés perfectament, són només un pretext.

 

 

Joan F. Mira | El Temps | 17/09/2002   Imprimir

Muixeranga

Suposem que avui mateix, el dia que escric aquest paper, fa exactament un any del més gran i espectacular atemptat terrorista de la història, sempre que no considerem terrorisme els atemptats que són obra dels estats. Com ara el terror que instal·là al nostre país el senyor rei Felip V, catàstrofe de la qual, a Catalunya, es commemoren el mateix dia 11 de setembre els 288 anys, si no em fallen els comptes (al País Valencià, el terror començà set anys abans: el 2007 no sé què commemorarem). Parlava jo del tema de les nacions, del món tal com va, de commemoracions setembrines i d’altres matèries adients, en una important ciutat del Principat de Catalunya, convidat per l’Ajuntament a fer la conferència institucional amb motiu de l’11 de setembre, i quan vaig fer algun comentari raonat, no insolent, sobre el nacionalisme espanyol feliçment regnant, el senyor regidor del PP, present en la presidència de l’acte amb els altres representats dels grups municipals, es va alçar de la cadira i se’n va anar. Ja veuen quines molèsties ideològiques ens toca provocar i patir. Dos dies més tard, gràcies a la Mare de Déu de la Salut i al calendari, em trobava, també convidat per l’Ajuntament, compartint amb la gent d’Algemesí la “processoneta” del matí de la festa, la muixeranga, les danses, i l’entrada de la imatge a l’església. Afortunadament, la bona gent d’Algemesí no pareixien afectats pels esdeveniments més o menys tràgics de la història nacional o universal: el món pot rodar cap a la catàstrofe general (cosa no gens clara, d’altra banda: les catàstrofes, de moment, són limitades), les televisions i la premsa en general poden omplir-se fins a la saturació d’imatges i comentaris dels fets de fa un any a Nova York o dels possiblement imminents (no n’estic gens segur, malgrat tot) a l’Irak i en altres llocs, el casament de la filla d’Aznar pot ocupar la imaginació –crítica o embadalida– de tot el regne d’Espanya, tant se val: quan arriba la Festa, als pobles i a les ciutats amb seny només hi ha festa, i més si va acompanayada de densitat històrica, amb memòria, intel·ligència i voluntat dedicades a celebrar la pròpia existència, que és la cosa més important que tenim, si no l’única.

Per tant, a Algemesí fan processons com cal, amb les portes de les cases obertes de bat a bat, com ha estat sempre: la casa endreçada i a la vista de tothom que passa per davant, la família i els amics i coneguts asseguts a la vorera, o mirant per finestres i balcons endomassats, i així hores i hores.  Els convidats també desfilem pel centre del carrer, com les colles de dansants, el consistori, el clero (poc: residual) i la imatge sagrada: desfilem, desordenadament, en direcció contrària a la processó, en una casa ens conviden a figues fresques i a un nuvolet o palometa, i jo em trobe uns amables senyors de Vilanova (i la Geltrú), i uns altres de Vilafranca (del Penedès), que també formen part de la comitiva: són experts en música de dolçaina, que allà en diuen gralla,  i en la festa o institució dels castells, que com hauria de saber tothom fa segles eren “balls de valencians”, abans de ser el que ara són. També m’hi trobe polítics en exercici –guanyar vots és pesat, cal fer-se veure: el secretari general del PSOE valencià hi arriba amb un gran cotxe negre, de ministre, amb xofer, a pesar que és diumenge i que se suposa que la visita és privada: el poder, passat, present o imaginari, té aquestes conseqüències–, però  això no té cap importància. La importància la tenen les antigues danses, l’aparició de la Mare de Déu el 1247, els tornejants –guerrers innocents, en homenatge ritual i desarmat–, les incomptables parelles elegants ballant un bolero pausat amb gestos cortesans, els xiquets i xiquetes, i les colles que van alçant una vegada i una altra les torres de la muixeranga. “Cada vegada m’aborrone”, li vaig sentir a un veí. I cada vegada són centenars de vegades, des de fa centenars d’anys. Contra això, confiem, no han de prevaldre mai les forces fosques de la història.

Reproduït a La condició valenciana (Alzira: Bromera, 2014), pàg. 54-56

 

Joan F. Mira | El Temps | 00/01/2001   Imprimir

Russos

He llegit aquests dies, per curiositat i amb una certa dosi de paciència, un llibre recent d’Aleksandr Soljenitsin, La Russie sous l’avalanche, que és tot ell un tractat de desgràcies. Pobres russos, que els ha tocat patir els pitjors mals de la història: tsars moderns massa tendres o massa cruels i en tot cas massa poc russos i massa amants d’Occident, els estralls del capitalisme enemic, la catàstrofe del comunisme bolxevic que –qui ho diria, vist des d’ací– era tan rigorosament hostil a tot el que fóra rus, i després l’horrible perestroika, la llibertat de premsa, els partits polítics i el retorn agreujat del funest esperit liberal. Soljenitsin descriu –i les descripcions posen els cabells de punta– la degradació, la misèria material i moral, l’endarreriment progressiu, les condicions de la pobra vida russa dels últims deu o dotze anys: un buidament de substància, un descens a l’infern de la pobresa i la mentida i la humiliació, la pèrdua d’un imperi i fins i tot del sentit de la pròpia nació. I la corrupció –antiga i renovada– com un càncer funest, les noves màfies, l’exhibició obscena dels nous rics, el robatori en massa, la dissolució de tot allò que bé o malament funcionava, i els dirigents –Ieltsin i tota la colla– pitjors que gàngsters insensibles. En fi, les coses que hem anat llegint dia a dia, tants anys (i que en aquest setmanari Llibert Ferri ha explicat tan exemplarment), i tan sovint que ja no ens fan cap efecte. Però la culpa de tanta dissort no la tenen els russos sinó sempre uns pocs governants indesitjables, uns pocs intel·lectuals podrits, una poca gent que no és russa de debò, que no és russa de cor, i els estrangers i les seues idees antirusses. El poble rus és boníssim, exemplar, eternament igual a si mateix, esperant l’hora eterna de la redempció. Se suposa que llegint Dostoievski i encenent ciris a les esglésies antigues.

Els russos, afirma el profeta Soljenitsin, tenen i han tingut sempre al llarg dels segles un seguit de característiques pròpies, «que salten als ulls», de tan evidents com són: una actitud d’humil confiança davant del destí, i per això els sants russos són contemplatius humils i dolços, i als russos els encanten els pacífics i els folls de Crist; la compassió, les ganes d’ajudar els altres i de compartir el necessari; l’esperit de renúncia i sacrifici; el gust per l’autoacusació, la penitència i l’exageració de les pròpies faltes; la fe –ortodoxa, evidentment– com a principal punt de suport del caràcter; la lleugeresa davant de la mort, la calma èpica en l’acceptació de la mort; i no buscar en la vida l’èxit exterior, ni la riquesa. A més d’aquestes virtuts, tan relacionades amb la fe, n’hi ha d’altres del tot naturals, innates a l’ànima russa, originals: l’esperit d’obertura, la franquesa, l’espontaneïtat, la simplicitat del comportament, l’absència d’agitació, el sentit de l’humor, la magnanimitat, la companyonia i la facilitat per les relacions humanes, el do de la simpatia i l’aptitud per comprendre, «l’envergadura de les capacitats» –som excel·lents en tot–, un caràcter generós, i l’«amplària en les decisions», com es demostra en la dita: «Abans que viure en llàgrimes, val més morir cantant». Si vostès han arribat fins ací, cosa gens fàcil, ja veuen que no hi ha poble del món tan perfecte, exemplar, virtuós i capaç. També hauran comprovat que, si aquestes idees, com és ben probable, són compartides per una bona part dels russos, tenen molt mala peça al teler. Soljenitsin, a més de ser un enorme escriptor, és un reaccionari fabulós, honest, místic, fidel ortodox, que enyora els tsars antics, els bons nobles, el bon poble rural, el bon encens d’església. La conclusió és que Rússia, com una certa Catalunya, serà cristiana o no serà. Amén, i molt d’encens i molts ciris. I els popes, això sí, que tornen a beneir l’Exèrcit Roig, l’artilleria i l’armament nuclear, sense els quals, pensa també Soljenitsin, els russos serien ara mateix ben poca cosa.

 

Joan F. Mira | El Temps | 14/04/1997   Imprimir

Dins d’un núvol

He dedicat alguns dies d’aquests dies de Setmana Santa i Pasqua a caminar llargament per la muntanya. Quan les festes i el calendari tenien algun sentit (un sentit històric i litúrgic, quin si no?), els dies sants eren una cosa i els dies de menjar-se la mona n’eren una altra del tot diferent, perquè la diferència entre el dolor i l’alegria, entre la mort i la resurrecció, és la diferència més gran que hi pot haver. Ara tot és igual, Divendres Sant i Diumenge de Pasqua, i gran part del personal no sap què és una cosa o l’altra, ni en quins dies ens trobem, ni per quina raó fem aquestes breus vacances de primavera. Això hem guanyat, amb tants esforços: la quasi perfecta ignorància, el despenjament de la història, la indiferència, viure en el temps com en un núvol de boira o en un núvol errant, uns dies de color blau i uns altres de color rosa.

De manera que jo caminava, prop del Penyagolosa, per un d’aquells camins que van pujant per la vora d’un torrent i que entren en un bosc que primer és de carrasques o alzines i després es barreja amb pins, que enguany tenen molta processionària en alguns paratges. Després el camí pujava decididament entre els arbres, es feia i es desfeia, s’aprimava i sovint semblava que es perdia del tot. Sol passar en moltes senderes, que es van esfumant i perdent. Jo caminava sense més equipament que un barret moll i un bastó improvisat, i no estava molt segur si era Divendres Sant o dia de Pasqua. És a dir, havia de pensar-ho per a saber-ho, perquè al bosc passa, des de sempre, com passa des de fa poc a ciutat, que la indiferència al calendari litúrgic és absoluta. Vaig decidir que era dissabte, dia que queda en suspens, entre la mort i la glòria, esperant la resurrecció del Senyor i de totes les fulles i les flors, Persèfone que puja cada any dels inferns i ens torna la vida. Quan jo anava encara per la part més baixa i més plana del camí, em vaig trobar tres o quatre excursionistes ben equipats amb tot el que cal per a acampar uns dies a la muntanya, grans motxilles, sacs de dormir, estoretes enrotllades i tota la impedimenta. Més endavant, van passar dos individus corrent amb un pas entre trot i galop, amb motxilletes menudes i un uniforme com si fóra de ciclista modern, arrapat al cos. Corrien per la muntanya, vestits de ciclista de colors llampants, no sé si a manera d’entrenament per convertir-se en «homes 10», per al concurs d’Ironman, per al decatló, o vés a saber per què. Això, es complica, vaig dir-me, el perill ja no són només els cotxes tot terreny i les motos, els caçadors inexperts, les masses que arrasen el bosc buscant rovellons on no n’hi ha. Ara circulen també corredors a tal velocitat que a penes poden dir bon dia sense perdre l’alè. Vaig tirar, doncs, cap a dins del bosc, per altres caminets que ja ni són camins, i primer pujava trepitjant un herbassar alt i humit, després havia de buscar pas entre masses d’argelaga florida, d’aquell groc tan intens i persistent, i més amunt començava la molsa, les falgueres i la terra tova i mullada sota l’espessor dels pins. Res de nou, així són alguns boscos alts per on no corren motos ni ironmen. I llavors començà a pujar el núvol.

Pujava de llevant, compacte, estenent-se i canviant de blanc a gris tal com s’acostava, superava les moles, avançava i es deixava caure cap al fons dels barrancs. L’última vegada que vaig mirar enfora del bosc, des d’un lloc en altura, ja no vaig veure res. Vaig caminar més encara i el núvol entrà també dins del bosc, primer com petits destacaments de boira que avançaven dispersament entre els troncs, s’arrossegaven sobre l’herba per ocupar terreny, s’alçaven i creixien. Després, ja era tot ocupat i cobert, i jo, que no sóc ni massa agosarat ni massa expert, simplement vaig perdre tot indici de camí. Ni sabia per on podia continuar ni per on podia tornar sense caure en algun lloc de pas impossible, cingle o roquissar. Perfectament perdut. Dins d’un núvol espès, sense camí, sense abric, i sense vista més enllà de tres o quatre passes. Pocs centenars de metres més avall ja no hi ha núvol, vaig pensar, hi ha camí conegut, hi ha excursionistes i corredors vestits de ciclista. Però com puc baixar fins allà, i no parar en algun barranc desconegut. Més valia no moure’s, no caminar a les palpentes per la boira, esperar. Més valia deixar passar el temps, pensar en la confusió universal de les formes i coses, sentir la irrealitat de tot, la llunyania, la soledat perfecta, el silenci palpable, aquesta mena de metafísiques que sovint formen la matèria dels somnis. Quedar-se perdut dins d’un núvol és una oportunitat que un hom, quan se la troba, ha de saber aprofitar. No es presenta cada dia.

 

Joan F. Mira | El Temps | 00/03/1997   Imprimir

Una biblioteca en el desert

El poblet de Tamgrut és al sud de Zagora, que vol dir alguns centenars de quilòmetres més avall de Marràqueix, i allà mateix la vall del riu Draa es tanca i deixa una porta estreta, la porta del gran desert, per on arribaven els tuaregs i les caravanes de Timbuctú. «A Timbuctú 52 dies», diu el senyal de trànsit, de trànsit de camell, on es fan la foto els molt escassos turistes d’hivern. Fora del centre de la vall, per on passa el riu i creixen oasis i palmeres, és ja tot una extensió infinita de terra dura i hostil, de pedra i roca. El desert, en realitat, comença en baixar les muntanyes de l’Atlas, que era aquell gegant que sostenia el món sobre els muscles, amb qui lluità Hèrcules, en el viatge a les terres de ponent, per furtar-li les pomes d’or. El mateix gegant còsmic, no cal dir-ho, que va donar nom a la mar Atlàntica. Aquest, per tant, és un dels llocs on s’acabava al món, a l’entrada de la infinita mar d’arena, entre les muntanyes nevades i l’oceà. I ací justament és on el senyor Ben Nassir, o Bennasser, va reunir una increïble biblioteca.

Cal deixar el cotxe a la vora de la carretera, pujar per un carreró entre murs de tapial, fang amb palla cremat pel sol, que es desintegra lentament, i arribar a una porta una mica més gran que les portes dels corrals i les cases. Allà esperen un parell de xicots, estudiants de teologia islàmica, estudis alcorànics o cosa semblant, que eventualment expliquen el lloc i la biblioteca. Hi ha un pati amb un hortet més que jardí, amb plantes de cotó, alguna palmera, i bancalets pobres acabats de regar. I al fons, en una sala gran i bastant trista, hi ha els prestatges amb els milers de llibres. Ara n’hi ha uns cinc mil, però sembla que n’hi havia més, que se’ls han endut a Marràqueix i a Fes. En unes vitrines exposen els exemplars més il·lustres, oberts, per apreciar-ne la bellesa i la cal·ligrafia. Hi ha còpies de l’Alcorà, explica l’estudiant, algunes de molt antigues, del segle XII, escrites sobre pell de gasela, hi ha llibres de poemes, i tractats de les matèries més diverses, medicina, dret, astronomia, matemàtiques, història, totes les ciències d’un món clàssic que ací va trobar un dels racons de repòs més extrems i tardans. Als prestatges, els milers de volums tenen un llom uniforme, i contenen una part considerable del coneixement humà que es podia reunir fa dos o tres segles entre el desert de vora l’Atlàntic i les ciutats de Pèrsia i de l’Àsia central.

El senyor Ben Nassir, segons m’expliquen, devia ser un home de recursos, no sé si comerciant o propietari, que en el viatge reglamentari a la Meca es va dedicar a comprar llibres al Caire i a Damasc, li va entrar la febre bibliòfila; i va anar repetint viatges, carregant camells amb paquets de llibres, i encomanant més compres cada any a mercaders i pelegrins. Fins que va reunir la més gran biblioteca privada de què es té notícia en aquestes parts del món i de la història. Això era a primeries del segle XVIII de la nostra era, els llibres eren tots manuscrits, i dubte molt que a l’Europa d’aquells anys algú arribara a reunir una biblioteca equivalent a aquesta de Tamgrut a les portes del desert. No sé quants volums va reunir el senyor Maians a Oliva uns anys més tard, ni quants en comprà Voltaire, o Diderot, o qualsevol dels nostres il.lustrats, que d’altra banda van viure un temps d’esplendor de la impremta i tenien accés a un comerç editorial ben abundant. El senyor Ben Nassir ho tenia més difícil: comprava manuscrits en ciutats remotíssimes, arribaven després de mesos de viatge, i formava una biblioteca impressionant en un poblet de cases de fang, entre els hortets de l’oasi, les palmeres, i un gran obrador de terrissa que hi ha al costat mateix i que encara funciona, amb forns de llenya i palla, exactament igual que fa tres segles.

El senyor Ben Nassir, entre el desert de pedra i les primeres dunes d’arena, deu ser un dels exemples extrems que ha donat la passió humana per la paraula escrita. Anotava comentaris, amb una lletra menuda i elegant, al marge de molts dels llibres que comprava, n’encomanava més i més als mercaders i supose que els esperava amb ànsia. Els guardava en armaris, els fullejava, els llegia a la fresca de l’hort, i no sé quin sentit li devia trobar a tot plegat, o per què ho feia. Però la passió pels llibres ha estat sempre un misteri inescrutable, una passió fosca, com la de Fuster acumulant-ne a Sueca desenes de milers. La diferència és que el senyor Ben Nassir és ara com un sant popular, té una confraria religiosa amb el seu nom, i costat de la biblioteca té una tomba o capella, un morabit, on els fidels fan cada any festa i romeria. Perquè hi ha deserts de moltes classes, i els de roca i arena no són sempre els pitjors.

 

<<  <  [131]  [132]  [133]  [134]  [135]  >  >> 
Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS