Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimecres, 21 de febrer de 2018
<<  <  [132]  [133]  [134]  [135]  [136]  [137]  >  >> 
Joan F. Mira | Avui | 18/10/2008   Imprimir

La vida antiga

A la Fundació Josep Pla, a Palafrugell, hi ha ara mateix una exposició petita i exemplar sota el títol Pla, l'Hermós i companyia, que mereix una contemplació sense pressa, i una mica de meditació. La vam inaugurar fa pocs dies, jo li he dedicat una glossa al catàleg, al costat dels esplèndids textos de Pla, i vam parlar de les vides antigues, d'aquells homes de les fotografies (i una dona, forta i severa) de fa més de mig segle o prop d'un segle, que l'escriptor trobava sobretot “divertits”, és a dir interessants, importants: com a individus, i com a representants o portadors d'unes formes de viure que ell sabia que eren ja en un estadi final. Eren “antics”, i aquesta “antiguitat” tenia els dies comptats enfront d'una modernitat invasora. Eren una classe o espècie d'homes que ja s'acabava, com s'acabava el seu paisatge i el seu sentit del temps: “Aquests homes delicats i ferotges feien una vida antiga, plena de calma [...]”. Eren homes que vivien en un temps que ara no és ja el nostre temps: vivien en un temps lent, no governat pel rellotge, pels minuts mesurats, per la pressa. Podien xerrar o cantar hores i hores (que no eren tampoc hores nostres, de seixanta minuts), podien fer dinars inacabables, sabien el temps del sol, no el del cronòmetre.

La vida antiga es defineix, justament, pel contrast amb la “vida moderna”, sobretot amb la vida urbana, que està feta de velocitat, i de moltes pretensions i aparences: “Vosaltres –afirma l'Hermós– voleu fer el senyor, portar corbata, barret i elàstics i parlar d'una altra manera [...]. Voleu tenir diners i fer el fatxenda [...]. Voleu viure del fum, del no res [...]”. ¿Això ho deia i ho pensava el personatge, o qui ho afirma és un alter ego de Pla, la seua altra meitat? L'escriptor-testimoni està fet d'una meitat d'home modern i d'una altra meitat d'home antic, i amb aquests homes completament “antics” la seua simpatia és immediata: potser voldria ser com ells, viure com ells, però sap que això ja és impossible, i sap que la seua missió és fer-los viure permanentment en la pàgina escrita.

I aquella no era només una cultura d'homes habitant un temps lent i vivint de realitats sòlides i palpables (no “del fum”): era també un cultura d'activitats múltiples i complexes. Era, per tant, una societat d'homes que saben fer moltes coses, no una de sola, i saben fer-les bé. I ací no és possible deixar de pensar en Ulisses, que no és definit per una sola excel·lència com Aquil·les (“el de peus veloços”), sinó com l'home de moltes habilitats. Odisseu polimetis, molt assenyat i també molt expert, com aquells homes de Pla, que eren “encara” homes complets: hàbils en la cuina i en la meteorologia, hàbils en la mar i en la terra, en la barca, en animals i en peixos, en la connexió ràpida entre el coneixement, la intel·ligència i l'acció: “tenien l'enginy a la mà”, els defineix l'escriptor amb una expressió contundent i perfecta. I afegeix: “No hi ha altra cultura que aquesta, en aquest món. La resta és dolor, neguit i cendra”. No hi ha, almenys, una altra cultura com la d'aquells homes antics, que eren homes “importants”. “Era un home important, en el sentit que sabia fer moltes coses i les feia bé”, afirma Pla observador, amb un judici infal·lible. I hauríem d'afegir: ¿de quin home modern i urbà es podria dir això mateix, que sap fer moltes coses i que les fa bé? Perquè la d'aquells homes era una cultura en l'extrem contrari de l'especialització, i la cultura de qui només sap fer bé una cosa, o en sap fer molt poques, és certament més pobra. Això hem perdut, al costat de les coses que hem guanyat: al costat dels béns abundants i del confort que, d'altra banda, al final potser produiran també dolor, neguit i cendra.

Però aquells homes de la costa, que eren antics i potser una mica “primitius” d'aspecte, eren també o sobretot homes pobres. Pla es refereix a uns pescadors amb un elogi apreciatiu: “Són gent antiga del país, la millor gent...”. Però l'Hermós, “antic” de veritat, respon: “Antiga, antiga, què vols que et digui? Són pobres que voldrien menjar i beure bé. També voldrien alguna dona, però les que tenen la cuixa alegre volen un bon llit i un quarto i tota la requincalla i un pa a la post per quan bufa el vent”. Antic, ací, vol dir també elemental: menjar, beure i copular serien l'aspiració rudimentària de qui no pot o no sap aspirar a cap altra cosa “superior”, o no en té els recursos o la capacitat. I en aquesta enumeració de necessitats bàsiques i de satisfacció incerta i precària, precisament les dones volen alguna cosa més: volen seguretat, a canvi de sexe. La pobresa, en efecte, pot tenir aspectes i resultats ben “primitius” i ben universals. Que això fóra del tot real, o només una apreciació de l'Hermós o de Pla, és una altra qüestió.

Pla sabia molt bé que aquells homes eren els últims representats d'una història molt llarga, d'una forma de viure que s'acabava inexorablement. Sabia també, o més aviat creia i pensava, que malgrat tot, els homes no canvien. Que sota aparences diferents i noves, la vida serà la mateixa de sempre. Res no canvia, en el fons i en la substància, pensava Josep Pla. O sí?, ens preguntem nosaltres ara. I qui sap quina és la resposta bona, si n'hi ha.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 16/10/2008   Imprimir

Atestat

“Una vegada hi havia, durant la canícula, un paio que estava assegut davant d’una finestra oberta; era un xicot desmesurat, una mica encorbat, i es deia Adam; Adam Pollo. Tenia el posat d’un captaire, sempre buscant les clapes de sol, assegut hores i hores, bellugant-se a penes, als racons dels murs. Mai no sabia què fer amb els seus braços, i generalment els deixava ballar al llarg del cos, tocant-lo el menys possible. Era com aquells animals malalts que, conscients, van a arraulir-se a un refugi i estan alerta al perill, al que ve ran de terra, i s’amaguen dins de la seua pell fins a confondre-s’hi. Estava estirat en una butaca davant de la finestra oberta, amb el tors nu, el cap nu, els peus nus, en la diagonal del cel.” He llegit, com a membre de jurats literaris innombrables i habitualment inútils, centenars d’originals de joves que es creuen novel·listes pel sol fet d’omplir paper, joves que pensen que només escrivint fulls i fulls ja fan literatura. Mai no he llegit una primera pàgina d’un primer llibre d’un jove aspirant a escriptor que es puga comparar amb la que acabe de traduir del meu exemplar ja esgrogueït de Le procès-verbal, que Jean-Marie Le Clézio va escriure als vint-i-dos o vint-i-tres anys, que la van rebutjar alguns editors, i que Gallimard, molt més intel·ligent, va publicar i esdevingué un èxit mundial instantani. “L’atestat”, seria el títol en català, però em fa l’efecte que no està traduïda, ni cap altra obra del Premi Nobel d’enguany. Una desgràcia, perquè és un dels grans dels darrers cinquanta anys. L’escriptor joveníssim enviava una carta als editors on, entre altres consideracions, afirmava: “En la meua opinió, escriure i comunicar és ser capaç de fer creure a qualsevol qualsevol cosa. I només amb un seguit continu d’indiscrecions es pot arribar a somoure la muralla d’indiferència del públic.” I demana a l’editor hipotètic que el perdone si hi ha faltes de mecanografia en el manuscrit, que ha escrit amb un dit de cada mà: la indiscreció aparentment ingènua. Prop de quaranta anys després, el segon capítol de Coeur brûlé començava: “Havia fet calor aquell estiu a Provença, una calor tirànica, amenaçadora.” I això només, ací atestat, ja mereix un premi gros.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1270 | 14/10/2008   Imprimir

Mites fundacionals

Els vuit segles del naixement del rei en Jaume, i el 9 d’octubre d’enguany que sembla que s’ha de celebrar amb molta festa, són una ocasió excel·lent per a reflexionar sobre faules i fundacions. Que els nostres “avantpassats” o antecessors foren els ibers, els fenicis, els àrabs o els romans, i la imatge que això puga projectar, no és cap altra cosa que el resultat de la historiografia relativament recent, romàntica i postromàntica, i de la seua difusió pels mitjans habituals (no crec que Viciana, amb el rei Túbal i altres fantasies, tinguera cap impacte apreciable sobre la visió popular). En primer lloc, doncs, hi havia els ibers, com demostren tants poblats i excavacions, que eren una gent ja mediterrània i agrícola, pacífics però també valents, i que ens deixaren figures com la Dama d’Elx o el Guerrer de Moixent, emblemàticament nostres no solament pel lloc on s’han trobat (territori valencià), sinó perquè la gent que les va produir ja era llavors una gent nostra. La Dama, fins i tot, porta un pentinat amb rodets que és clarament semblant o precursor del de la “llauradora valenciana”. Els ibers eren laboriosos, artistes i cultes i, segons alguna versió peculiar, segurament ja parlaven valencià. El mateix valencià que, amb lleugeres aportacions del llatí, l’àrab, el català (poc) i l’aragonés, ha arribat fins a nosaltres com a llengua tan autòctona com la gent que el parlava: l’ancestralisme continuïsta té en els ibers el fonament més visible. I no és cap broma, si hom repassa la propaganda i els escrits que ha segregat l’anticatalanisme doctrinal, de vegades amb precioses aportacions de l’arqueologia acadèmica: en un llibret del professor SanValero, de santa memòria, quedava justificada la continuïtat ancestral amb la forma corbada d’una falç antiga, semblant a les modernes, i amb la fulla d’una aixada, igualment pareguda a les actuals. La faula mostra... allò que havia de mostrar: que els valencians no venim dels catalans, sinó que som molt més antics, autòctons, ancestrals. “Nos ancêtres les ibères”, per dir-ho a la francesa. Ja se sap que al costat dels ibers hi ha els fenicis (ací no compten els celtíbers “castellans”), però això és sobretot una imatge importada. Vist des de “Madrid”, els catalans són fenicis, que eren amants del negoci i dels guanys, i els valencians també ho hem de ser una mica. Però pocs valencians han incorporat un component fenici a la llegenda dels orígens. Els fenicis són un tòpic, no un mite.

Quant als romans, tenen més pes en la història real que en la seua projecció narrativa: són mirats com una “altra” gent, un imperi que va vindre de fora, conquistadors, no avantpassats. Que la ciutat de València mateixa siga una fundació romana, a la gent no li fa ni fred ni calent. La romanitat no ha arribat a convertir-se (com a Tarragona o Barcelona, per exemple), en un component de l’imaginari general. I els visigots, evidentment, no compten res en aquesta matèria. Qui sí que compta, i molt, són els àrabs, els moros. Dubte, però, que els valencians de camp o de ciutat, del segle XIV o XV, del XVII o el XVIII, tingueren cap propensió a considerar-se hereus de moros o continuadors de moros, en cap sentit i de cap manera. Fins que arribà, també en gran part importada, la “morofília” del segle XIX: l’evocació de l’exotisme i de l’“africanisme” meridional, i altres fantasies literàries. En virtut de les quals, per exemple, un viatger francès podia al·ludir a la Llonja de València com a palau d’un rei moro. La mitificació d’uns àrabs valencians rics i civilitzats, nets i ben rentats, en oposició als cristians medievals semibàrbars, fanàtics i bruts, és resultat d’una certa historiografia romàntica. Blasco Ibàñez n’és un representant de primera fila: els llauradors de l’Horta són primitius, bàrbars, africans i moros; els àrabs medievals eren cultes i refinats, i ens va conquistar un rei Jaume fanàtic i brut. El resultat de tants anys de difusió d’un tòpic insubstancial, ha acabat convertint-lo en un mite extensament acceptat: en una narració segons la qual els valencians, alternativament, “som moros” o “venim dels moros”, i en la qual la imatge de l’àrab –sensual, refinat, tolerant– desperta més adhesió i simpatia que la del bàrbar cristià conquistador.

Compatible amb el mite arabòfil, hi ha faula de la mediterraneïtat: la reinvenció d’una imaginària “cultura” mediterrània que reuniria en un espai comú l’orient i l’occident, el nord d’Àfrica i el sud d’Europa, els grecs i els àrabs, marcant l’oposició i la distància respecte al bloc central de la cultura europea. No se sap, ni es pot saber, què vol dir ara mateix ser “mediterrani”, què tenen en comú un turc i un català, un provençal i un egipci, però tant se val: la narració inclou la idea d’una comunitat cultural antiga i preservada, d’una continuïtat temporal i espacial i altres suposades realitats que existeixen només en la imaginació de qui les elabora i les projecta. Dir “som mediterranis” no té cap contingut definible, però ha arribat a semblar que ho defineix i ho explica tot: som diferents dels altres europeus, som alegres, oberts, lluminosos, sabem disfrutar de la vida, i ens agrada la festa, el soroll i la pólvora. La banalitat dels tòpics no ha impedit que es combinen fins a formar una narració ben eficaç. Coherent, això sí, amb la idea i la imatge de la barreja feliç, la “graciosa mixtura” que segons l’ideòleg Ombuena, franquista i anticatalà, era el caràcter particular dels valencians: des dels orígens, doncs, som una mica de tot, una barreja acumulada, sense un factor o element majoritari que ens podria identificar o definir (excepte l’espanyolitat feliçment compartida, no cal dir-ho), és a dir que ser valencià no és ser res en concret, i això ja ve des dels orígens. En qualsevol cas, la faula de la continuïtat ancestral ha tingut una difusió considerable. Segons aquest relat, els valencians procedim en línia recta d’un poble autòcton i originari, els ibers, que successivament, i superficialment, és romanitza, islamitza o cristianitza, però que continua sent essencialment el mateix. L’afirmació substancial és que a pesar de les conquestes, invasions, i barreges, des de temps immemorial, hem estat sempre el mateix poble, amb la mateixa cultura, i fins i tot amb la mateixa llengua. Recordem, a tall d’exemple grotesc, la difusió que va tindre aquella falsificació barroera d’unes inscripcions, suposadament del segle VIII,  segons les quals a Xàtiva, en temps no sé si encara visigòtics, ja hi havia una escola episcopal “de valencià”. 

La devaluació de la conquesta cristiana medieval, la minimització del component català, i fins i tot la reducció de la figura de Jaume I, formen part indissoluble d’aquesta narració. A pesar de la qual, la personalitat fundacional del rei Jaume ha mantingut un paper impossible de substituir, a cavall entre la història i la llegenda. Una certa memòria general i difusa, almenys entre la gent amb una mica d’instrucció escolar, va ser reforçada a partir del segle XIX per la historiografia oficial, per l’ideari de la Renaixença, i per commemoracions i homenatges, monuments noms de carrers i de places i carrers, dedicats al monarca fundador, que han tingut una eficància indubtable i extensa. Jaume I era majestuós, victoriós, paternal, i és l’heroi insubstituïble d’una narració difícilment compatible amb el mite de la continuïtat. Perquè, en definitiva, i si en una narració els valencians venim dels conquistadors, en l’altra procedim dels conquistats (no hi fa res que, en la realitat, els conquistats foren musulmans arabòfons, primer marginats i finalment expulsats). Simptomàticament, en el relat oficial que té com a protagonista el rei Jaume, la seua figura queda alhora exaltada i aïllada: és ell només, i no els “pares fundadors” que el seguiren, qui monopolitza aquesta història. El rei és conquistador, pare i legislador, etcètera, però el context de la formació d’un país nou amb un gent nova, i qui era aquesta gent, queda del tot amagat o ignorat en l’imaginari popular. Dubte, per tant, que abans de l’establiment del 9 d’octubre com a festa oficial del la comunitat autònoma –abans país, abans regió, abans regne–, hi hagués una visió popular compartida del significat històric de la data. I ara mateix, per  a la major part de la població, és  el “dia de la Comunitat”, més que la data que representa la fundació del seu país. Però la història real, en aquest cas, és més potent que la seua pròpia força com a mite. Més que els tedèums, que els castells de foc i que les desfilades pseudohistòriques d’un vuitè centenari.

Article publicat originàriament en dues parts a El Temps, números 1.269 (07/10/2008) i 1.270 (14/10/2008)

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1268 | 30/09/2008   Imprimir

La diabòlica mania

L’entrevistador intel·ligent, Joan J. Isern, vol saber com ho faig, això d’escriure: “En la seva obra la llengua té una dimensió que va més enllà del simple recurs expressiu...” Podia haver donat explicacions menys avorrides, però vaig dir: “Crec que l’escriptor s’ha de prendre la seua activitat seriosament, sense mitges tintes. Com el pintor la pintura i el músic la música. No es tracta, per tant, de definir només què vols dir: el com ho dius és tant o més important. Tornem a la pintura: davant del Goya dels afusellaments del 3 de maig a Madrid, no veiem únicament una escena colpidora o la il·lustració d’uns fets històrics: hi veiem una gran pintura, una esplèndida obra d’art. És a dir, un cúmul de sensacions, impressions, emocions que salten del quadre i s’endinsen en qui el contempla. Jo, amb la literatura intente fer una cosa equivalent: transmetre aquelles percepcions i efectes que són impalpables precisament perquè pertanyen al món de l’estètica, de l’art. I açò no es pot fer amb cap altra eina que la que els escriptors tenim a l’abast, que és el llenguatge. La història de la pintura és plena d’obres que retraten personatges o escenes que per elles mateixes no tenen cap interès i que, no obstant, són obres mestres: ho són per la qualitat de la pintura, i prou. De manera semblant, a través de l’estructura del text, del llenguatge, del vocabulari, de l’adjectivació, de la manera d’enllaçar les frases, dels ritmes interns és com l’escriptor practica i aplica el seu art. Si agafem l’Ulysses –i si tenim a més a més la fortuna de poder llegir-lo sense problemes en anglès– veurem que el vuitanta per cent de les coses que en aquest llibre s’expliquen no tenen el més mínim interès per elles mateixes, començant pel cèlebre contingut d’un esmorzar. Però quin llenguatge!, quantes sensacions impalpables és capaç de transmetre el senyor Joyce!...” Les preguntes de l’entrevistador no s’acaben, i l’escriptura torna encara, la teoria o la pràctica: “Tampoc no es tracta”, dic, “d’allò que se’n sol dir riquesa del llenguatge: de fet, la utilització d’un vocabulari extens o poc habitual pot ser deguda a l’ús d’un bon diccionari de sinònims, cosa que es veu molt clara en alguns  autors. Jo em referisc a una altra cosa: saber crear o no aquella sensació indefinible de bellesa a través del llenguatge, de la puntuació, de les comes, de la combinació adequada de paraules més llargues i més curtes, amb la ressonància material de la frase...”

Torna a insistir, i jo hi torne també: “Tot açò ho compare amb la pintura i amb la música. Un quadre i una simfonia estan plens de detalls que l’autor hi ha anat posant de manera meditada, de notes i variacions, de pinzellades concretes. I quan ens plantem davant de l’obra és difícil que en copsem tots els matisos, però sí que captem el resultat i açò és el que compta, perquè o ens arriba molt a dins o ens deixa indiferents i freds. I no vull dir indiferència emocional, sinó mental, que és molt pitjor.” I així passem el temps, els escriptors, així és la nostra vida. Si la vida, llavors, és un pretext per a l’escriptura, i si aquesta, en paraules de Josep Pla, és “una activitat diabòlica i sanguinària”, i un “ofici prou desgraciat”, el resultat pot arribar a ser poc saludable per a l’equilibri i el benestar de l’esperit. Tan poc saludable com l’expressa el mateix Pla en El quadern gris: “És objectivament desagradable no sentir cap il·lusió –ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d’arribar a ser alguna cosa en la vida–, només sentir aquesta secreta i diabòlica mania d’escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho sacrifico tot, a la qual probablement ho sacrificaré tot en la vida”. El titular d’aquest “ofici prou desgraciat”, ja diu Pla que li ho sacrifica tot, i en primer lloc l’experiència de la pròpia vida. Ja sé que tot això, en aquests temps de comoditat com a dret comú i de banalitat com a mercaderia, no és un bon exemple per als nens, però així és com és, o com hauria de ser. Vostés dispensen aquestes citacions i confessions tan inoportunes, però és que fa pocs dies que he acabat una novel·la, i de vegades tinc la temptació de canviar d’ofici i dedicar-me a coses més simples i més útils, com ara la política, la filologia recreativa, o el conreu del meu hort, que ja són hores.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 25/09/2008   Imprimir

Economia, fantasia

En la geografia del batxillerat, fa molts anys, ens explicaven que un país era ric, almenys ric en potència, quan tenia minerals i terra fèrtil. En segon lloc venia la producció d’objectes, màquines i aparells, cotxes, teixits, productes químics: un país ric de fet, no en potència, era un país industrial. I només en tercer lloc venia el sector sense substància material,  dit vagament de “serveis”, que no sabíem molt bé si era només faena d’oficinistes i de cambrers, però en tot cas semblava una mica paràsit dels altres. Passats els anys, els entesos en la disciplina (?) econòmica explicaven, amb gran còpia de teoria, que això era cosa del passat: que justament la immaterialitat era el secret de la prosperitat il·limitada. Que una economia moderna havia de dedicar-se massivament a la producció d’èter sense matèria, a transaccions abstractes, a intercanviar-se informacions sobre el no res, a les finances impalpables. Al Regne d’Espanya, aquest entusiasme es combinava amb l’amor immoderat a la construcció d’habitatges, cada any més cars i per tant prova d’una prosperitat perpètua que omplia d’orgull els ministres, els presidents del govern i els ciutadans, i omplia de milions els constructors i els venedors. Érem feliços. Però això no s’aguanta, dèiem alguns, perquè a l’univers hi ha coses immutables, com ara alguns principis cosmològics: només Déu Nostre Senyor pot crear realitat del no res, i encara així només una vegada i amb moltes dificultats. I perquè l’il·lusionisme, la fantasia financera, la fascinació dels polítics, no poden eliminar  totalment la naturalesa de les coses. No està gens clar, vam dir per tant els antics. I ens deien els moderns: no enteneu res, la riquesa futura és aire i flatus vocis, no és matèria sinó derivats financers, circulació aèria del crèdit, coses així. Fins que s’ha vist la trampa: eren simplement una estafa, en el millor dels casos, i en el pitjor eren una fe destructiva. Eren el paradís entre núvols: ara, per a molts, si no són ja l’infern són un malson i un purgatori. Tot per no recordar que oikonomía, en grec, vol dir bona administració de la casa. I fantasia vol dir pura aparença. Qui oblida el grec va a la catàstrofe, que vol dir capgirament, gran rebolcada.

 

Joan F. Mira | Avui | 20/09/2008   Imprimir

Economia, marxa triomfal

Enllaç original

Parlar d’economia sense saber-ne no és cap delicte públic: ho fan els governants i no els porta ningú als tribunals. Tampoc no són els filòsofs els únics que poden parlar de filosofia, els metges d’higiene i salut, els psiquiatres dels estats emocionals o els meteoròlegs de l’oratge que fa. I els qui, en articles de premsa o en altres papers, escrivim sobre la salut i les emocions, el clima i els diners, sense ser doctes en cada disciplina, en realitat fem poc més que literatura, que ja és prou. Parlar d’allò en què no som experts és el nostre privilegi, que és un privilegi democràtic: només caldria, que només els experts legals pogueren opinar sobre tals qüestions i tantes altres. Faig aquesta introducció innecessària per avisar que no he estudiat les ciències econòmiques (si és que són ciències, cosa d’altra part ben dubtosa, tant com les ciències polítiques o les de la informació, posem per cas), i que això no m’impedeix llegir informacions d’economia a la premsa, observar el carrer amb una certa perplexitat, comentar amb amics més entesos que jo, com ara empresaris i professors del ram, i després fer-me’n una idea, o no fer-me’n cap i persistir en posició perplexa, en el dubte o en la incredulitat.

Era el cas, durant la passada dècada prodigiosa, o dècada i mitja, del suposat camí triomfal de l’economia espanyola, un camí sense obstacles, una direcció lluminosa que ens portava a una més gran felicitat monetària, més creació general de riquesa, més beneficis i més bon repartiment, més volum de serveis i de béns produïts, més solidesa i més seguretat en les bases que farien tan gran progrés possible i durador. Tot això –felicitat, riquesa, beneficis, producció, solidesa– eren coses que es trobaven en estat passablement crític en països com França, Alemanya, Itàlia o el Japó, llocs on hi havia recessions, o com a mínim estancament, aquella lentitud prolongada que afectava les grans economies d’Europa. Sense comptar que la llarga reculada del Japó era efecte, entre altres causes i si no vaig errat, de la inflació immobiliària i de l’excés de crèdits: símptomes i components del mateix mal que ací no podia existir, o era cosa de riure.

Arreu d’Europa occidental el creixement era molt baix, o zero, i després de pocs anys d’alegria alemanya, sembla que torna de nou cap al zero, o sota zero. Però al singular regne d’Espanya el creixement de PIB era molt més alt, es creaven més llocs de treball, el dèficit públic havia desaparegut (però la despesa social era de les més baixes d’Europa, cosa que no alterava l’alegria de l’administració socialista), i els governs successius s’atribuïen sense empatx el mèrit del miracle: érem els millors, l’enveja del continent, el somriure d’orella a orella, l’exemple universal, the Spanish miracle. Molt bé, pensava jo, ens n’alegrem moltíssim. El mal és que el miracle tenia algunes explicacions ben terrenals.

La primera era que els països més rics d’Europa (aquells que estaven sempre “en crisi”, justament) ens pagaven encara, i ens havien pagat llargament, l’alta almoina dels Fons de Cohesió, o com se’n diga, que eren molts milers de milions d’euros. Perfecte, però això no podia durar. La segona, i molt més greu, que el motor i el gruix d’un creixement tan prodigiós era la construcció massiva d’habitatges i l’increment espectacular del seu preu. O siga, Espanya no creixia perquè augmentava la productivitat general (de fet disminuïa, almenys comparativament), ni perquè la manufactura, l’agricultura o els serveis de més valor i qualitat incrementaven sòlidament la riquesa. Fet i fet, la producció industrial pareix que no estava, ni està, en molt bona forma: tèxtil, metall i maquinària, fusta, calcer, química, etcètera, no són motors forts i segurs. Però es construïen moltes cases, moltíssimes: de cada deu habitatges nous a Europa, quatre a Espanya, una cosa increïble, impossible.

En pocs anys els preus es multiplicaven per tres, i mentre que centenars de milers de pisos es quedaven buits, milions de famílies s’hipotecaven, i les immobiliàries continuaven en la glòria. És el més gran balafiament de recursos que ha conegut la història, la més gran bombolla, la més gran bestiesa col·lectiva. Petarà un dia, indefectiblement, pensava jo, ignorant en matèria econòmica, i ningú vol saber què passarà. El govern, mentrestant, tan content, i el país també: no fem fàbriques noves, fem pisos que sobren, però la gent sembla feliç. Què més podíem demanar? Pensar en la balança de pagaments, la més brutalment negativa de cap país del món? No cal: ja tornarem els diners algun dia. Pensar en la productivitat?

Sí, però només per omplir-se’n la boca, perquè ja venien milions d’immigrants que compensaven amb quantitat barata la falta permanent de qualitat. Pensar que tenim un problema profund i molt gros? De cap manera: com hem de tindre un problema, si som els millors? I ara, quan la realitat destrueix per fi la fantasia, la culpa, com sempre, la tenen uns altres. I fa pocs dies el senyor Zapatero afirmava, amb orgull satisfet, que en dos anys Espanya tindrà més quilòmetres de vies d’alta velocitat (espanyola!) que cap país del món. De vies triomfals. Insensats. Els grecs en deien hybris, supèrbia sense seny.

 

<<  <  [132]  [133]  [134]  [135]  [136]  [137]  >  >> 
Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS