Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 11/06/2009   

Europeus

Parla quatre paraules d’anglés, cinc d’espanyol, i no he pogut aclarir quina faena tenia o havia perdut al seu país. Només vol treballar, del que siga, tindre papers, i cridar la dona i el fill. Ha treballat uns dies al jardí dels meus veïns, netejant brosses velles i malesa. Després uns dies més al meu jardí, fent faenes del tot elementals perquè l’home no és jardiner i, al nostre país i lluny del seu, en realitat no és res. És un europeu de pell molt clara, com els seus compatriotes de Khàrkov, d’Ucraïna. És ros i d’ulls blaus, i potser no m’entenia quan jo li recordava que el nostre sol d’estiu és perillós. Ara té la pell uniformement torrada, ja no troba més faena, i no sap què farà. La Geni és una amable senyora romanesa, que acompanya i ajuda en les faenes de casa una persona anciana de la meua família. Les dues dones s’entenen perfectament, i quan falla la llengua no falla la gentilesa d’un costat i de l’altre. La senyora romanesa viu en un pis amb la filla, el promés de la filla, alguns parents i amics més, i una altra dona amb una criatura de bolquers, que pareix que no tenia on aclamar-se. Al seu país ha deixat el marit, ferroviari no he entés si actiu o semiactiu, i una altra filla, que estudia informàtica, això diu. A Castelló i comarca desenes de milers de romanesos, el nombre no el sap ningú, ocupen lentament barris que eren o són encara obrers, que també lentament abandonen els immigrats peninsulars de fa vint o quaranta anys. Geni estalvia per fer-se una caseta amb hortet al seu poble, on vol passar la resta de la vida criant gallines, porcs, una vaca i totes les verdures que vulga donar la terra. De tant en tant fa macarrons dolços com a postres, i col en forma de choucroute o sauerkraut: la col és de les poques hortalisses que dóna l’Europa de l’est, i això forma un solatge que uneix més que les llengües. Però la Geni afirma que el pobre ucraïnés que s’ha instal·lat a cal veí té la vida difícil: ell no parla llengua llatina, diu amb un somriure convençut, i els romanesos sí. Russos i ucraïnesos, problema: no llengua llatina. Romanesos, llengua llatina: no problema. I així va fent-se Europa i van refent-se els europeus, una altra vegada i d’una altra manera. I, amb eleccions o sense, aquesta no serà la darrera.

Joan F. Mira | El Temps | 09/06/2009   

Barça

Diguem que faré aquest article per una certa (certa no en el sentit d’indubtable o segura, sinó en el sentit d’indeterminada, o siga incerta) responsabilitat professional. Que no siga dit, en el temps present i en els temps futurs, que no he dedicat ni un comentari públic ni una ratlla al més gran esdeveniment de la primera dècada del segle i del mil·lenni, i qui sap si de moltes més dècades. Que l’equip de futbol que estén per l’univers sencer el nom de la capital de Catalunya ha guanyat en poc temps tres campionats, dos d’espanyols i un d’europeu, i això és un triomf insigne, una victòria històrica, que cap comentarista o columnista de premsa no pot deixar passar sense dedicar-li la glossa del cas. Ho faré, doncs, sense entusiasme, només per veure cap a on em porta la matèria mateixa de l’article. Si la matèria fóra només el futbol, no em portaria lluny ni enlloc. Comprenc que és un joc que té mèrit, tant com el bàsquet, el rugbi, l’handbol, o qualsevol altre en què dos equips es disputen una sola pilota. Una vegada, ja fa molts anys, vaig entrar amb un amic en un bar, a la tele hi havia un partit de futbol important, i l’amic jo vam començar a preguntar-nos en veu alta per què els jugadors tenien només una pilota, per què no els en donaven quatre o cinc i el joc podria ser més divertit. No cal dir que haguérem d’eixir veloçment del bar, abans que els renecs i les mirades dels parroquians passaren a les mans i als fets. Sóc capaç d’apreciar una bona jugada, els pocs minuts de bellesa que pot haver-hi en un partit, però generalment m’avorreix, no aguante l’hora i mitja sencera davant de la pantalla. Supose que aguantaria els noranta minuts si la meua passió per un club o per l’altre fóra forta i profunda. Però en aquesta matèria, els meus principis es redueixen a dos, o a dos i mig: que perda el Madrid, que guanyen el Barcelona i el València, i quan s’enfronten aquests dos, que guanye el meu, si pot ser (és a dir el de la meua infantesa i de la meua ciutat, que són criteris superiors a qualsevol ideologia). Em costen d’entendre les adhesions apassionades a clubs remots, i alguns ressorts que desconec deuen explicar, posem per cas, que a Corea, al Japó o a la Xina, a Austràlia o a Sud-àfrica, hi ha seguidors del Barça tan fanàtics com els del Baix Llobregat. En una ciutat de Nigèria, la nit de la victòria romana, hi hagué un avalot tant gros entre barcelonistes i manchesterians, que un d’aquests va envestir amb una furgoneta contra una colla dels altres i va fer tres o quatre morts. I d’altra banda, no sé quants amants suposats del futbol com a esport, seguidors fidels del Barça, són també espectadors habituals de partits entre equips poc coneguts o distants, diguem que de ciutats coreanes o xilenes.

Dubte molt, i molt raonadament, que la passió pel futbol siga amor desinteressat a un esport: potser sí que és amor, però un amor basat en l’interés. En l’interés suprem que és veure guanyar els nostres. Qui són els nostres, i per què, ja és una altra qüestió. Que pot ser fins i tot, quan correspon, una qüestió d’estat. Una llotja presidencial amb un príncep britànic i un rei espanyol, amb Zapateros, Berlusconis, Montillas, i tota autoritat que faça falta. Esperant que els jugadors propis (propis de club, de ciutat, de país o d’estat) juguen millor que els altres, però esperant sobretot que, passe el que passe, facen un gol més que els adversaris. Encara que siga de xamba, immerescut, en el darrer minut, de la manera que siga. Que guanyen els nostres, que és el principi suprem, el fonament de la moral, l’arrel de patriotisme, la base de la felicitat. Si a més a més han jugat bé, n’estarem molt pagats. I si no, tant se val, perquè l’èxit, el triomf, la victòria, és l’única cosa que compta. Després, quan veig, tal com he vist, la multitud enfervorida immensa als carrers i a les places de Barcelona rebent els triomfadors, i al gran estadi fent una festa de pura exaltació massiva, la meua perplexitat es consolida. És una forma de patriotisme, possiblement (la pàtria és molt elàstica), però veient el fervor desbordat, em permetran un dubte: no crec que siga tan gran ni tan fort ni tan efervescent el dia que es proclame la independència de Catalunya. Potser que Catalunya és menys que un club, al contrari que el Barça, qui sap.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 04/06/2009   

Banderes

En el curs d’una vida ja llarga de valencià en actiu he contemplat, i en alguns casos he seguit, les banderes següents, sempre sobre camp groc i amb quatre pals de gules, o siga barres roges: amb quatre pals sense més ornament, amb corona reial sobre blau cel, amb una franja blava més o menys ampla en un extrem, amb franja blava i una llista roja entre el blau i les barres, amb un una estrella roja o blanca sobre triangle blau, amb estrella roja sobre triangle groc, amb estrella blanca sobre franja blava, i potser me’n deixe alguna. No compte les variants municipals, com ara la de Castelló amb franja verda. Compte només les banderes que recorde haver vist en manifestacions de diferent signe, en aplecs, mítings, protestes, celebracions, sopars literaris i altres llocs i ocasions on els ciutadans d’aquest país hem exhibit o esgrimit senyeres com a mostra diàfana de claredat històrica, de coherència, consciència, amor a la pàtria i fe en el nostre futur. Amb molta fe, cadascú la seua, amb molt d’amor, i també amb tanta passió i tan desordenada, que hem malbaratat així una part dels més nobles ressorts afectius. En aquest punt ens trobem: cansats del cansament inútil. És útil cansar-se, molts anys i si cal tota la vida, per fer un país més digne i més civil (que ací vol dir un País Valencià més valencià: és elemental, i jo no en tinc la culpa), per viure en una pàtria discreta, normal, culta i alegre, amb les virtuts que un patriota humanista i de cor pacífic desitja per a la seua gent o societat. Per això, i per algunes coses més, paga la pena batallar i cansar-se en la vida. Per les variants de l’heràldica, no. Totes les societats humanes tenen un emblema visual o un altre per mostrar-se o reconèixer-se: deu ser que el necessitem. El mal dels valencians, entre altres mals més grossos, és no tindre una sola bandera, ni un sol nom, ni un sol himne, ni una visió comuna del país, del passat, de què som, del futur. L’abundància, en aquest cas, no és un bé sinó una complicació afegida. És el nostre problema, el nostre pecat i la nostra penitència. I l’hauríem de resoldre: per pures ganes de liquidar batalles, o per simple cansament.

Joan F. Mira | El Temps | 02/06/2009   

El partit, el país

Fa poc més de trenta anys, un petit partit de gent intel·ligent i honesta, sorgit de l’antifranquisme i de la renovació del pensament valencià dels anys seixanta, es va integrar en un partit espanyol gros, que al País Valencià havia donat pocs senyals d’existència abans de la defunció del dictador. Per raons que ara no és el cas de recordar, el Partit Socialista del País Valencià havia fracassat en les primeres eleccions democràtiques, i el Partido Socialista Obrero Español havia reemergit com a força hegemònica d’esquerra. Hi hagué negociacions, hi hagué una mica de tristesa per un costat, molta prepotència per l’altre, moltes il·lusions entre els meus amics i companys del PSPV que confiaven –potser massa– en ells mateixos, en el poder de les idees, i en la lleialtat a un projecte de país que els movia al servei públic. El PSOE, segons que em van explicar, només imposava una limitació ideològica: “aparcar el projecte polític de Països Catalans”, tal com em va dir Alfons Cucó, literalment. Si era només això, vaig pensar jo, el problema no seria problema, ja que el projecte de Països Catalans, com a projecte directament polític es podia deixar per més endavant, si és que tal projecte arribava algun dia a ser un camí transitable, no un fantasia impossible i remota. Una altra cosa era la llengua, la cultura, els interessos comuns, la cooperació, i altres camins perfectament possibles i assumibles. Justament tot això que, veloçment, el PSOE valencià, amb el PSPV fagocitat, va deixar no aparcat de forma transitòria sinó suprimit, eliminat per sempre o ignorat. Bé, doncs, si jo no vaig entrar en aquell partit aparentment nou que ja es deia PSPV-PSOE, va ser perquè no veia, o ho veia confusament i sense cap garantia, que hi haguera tampoc un projecte polític de País Valencià. Que això no era clar i no tenia cap garantia real, es va veure molt prompte amb el patiment i la marginació dels anomenats “nacionalistes” dins del partit unificat, i aparegué cruelment a la llum amb la negociació de l’Estatut d’Autonomia. No explique res que no siga conegut de sobres, i alguns dels protagonistes o víctimes ho han escrit amb detall, i m’han contat més detalls terribles de conxorxes indignes, de fets tenebrosos que no es poden escriure.

Després vingueren els anys de govern socialista, d’hegemonia absoluta a la Generalitat, a les diputacions, a quasi tots els municipis importants. El resultat, vostès també el coneixen: arrasada tota forma autònoma de vida, la terra erma va quedar disponible per fer-hi créixer qualsevol altra cosa. Aquesta “cosa” del PP i d’aquesta dreta que hi ha crescut i s’hi ha instal·lat com en terreny propi i propici. Si el país havia deixat de ser país (Lerma digué), si era només una comunitat de tres províncies, la resta era del tot coherent: importa l’administració ordinària, els càrrecs, les lleialtats internes, importa el poder del partit. I el partit era i és, per damunt de tot, un partit espanyol, unit pels noms, per l’autoritat i pels interessos, dels seus líders màxims i dels seus òrgans centrals. No és una hipòtesi meua: és així com ells mateixos actuen, pensen, s’expressen i es mostren. Perquè, això s’ha de reconèixer, els dirigents successius del PSOE valencià no han enganyat mai ningú, en aquest camp (una altra cosa és que molts altres, inclosos intel·lectuals intel·ligents, s’hagen enganyat ells mateixos, abans i ara), sempre han dit clarament què pensaven, i quines eren les fidelitats supremes. Fins a l’últim congrés del partit, i a les paraules del nou secretari general que afirma, posem per cas, que el país és història passada, i que el nostre nom –literalment– era, és i serà “comunitat”. I ens comunica que s’emociona cantant “Para ofrendar”. Mentrestant, l’única força política nacional valenciana que hem estat capaços de mantindre i consolidar, no rep cap suport de tants i tants intel·lectuals, dirigents cívics, acadèmics, etc., i altres suposats patriotes. Només hi busquen defectes i carències, o només hi troben “desviacions doctrinals”. Omplen papers o s’omplen la boca dient que “caldria fer” això i allò. Però mai donen suport als qui ja fan tot el que poden. Em desespera, em fatiga repetir, repetir, i escoltar només veus burletes o condescendents davant dels que sí que posen, per lleialtat i per principi, el país per davant del partit.

Joan F. Mira | Avui | 30/05/2009   

La llengua, l'amor

En un llibre del 1996, Le monolinguisme de l’autre, el gran, peculiar i discutit filòsof Jacques Derrida es presentava ell mateix, no sé si irònicament o seriosament, com “el darrer defensor i il·lustrador de la llengua francesa”. I en una entrevista publicada pocs mesos abans de morir, el 2004, afirmava que aquesta és una  llengua “que no em pertany, tot i que és l’única que tinc a la meua disposició, i encara!” Derrida, l’inventor del desconstructivisme, el teòric del postestructuralisme (qualssevol que siguen o signifiquen aquestes doctrines, o matèries o mètodes, que no se sap del cert), probablement el pensador francès més llegit universalment, sobretot a les universitats nord-americanes, possiblement un dels últims  grans “mestres de pensar”, com en diuen a França, Derrida, doncs, ha omplert pàgines i pàgines expressant la intensitat de la seua passió per la llengua francesa. La passió d’un home que no era francès “de soca” ni de naixement, ni de terra i, segons com, tampoc d’història. Però era francès de llengua, i això pot ser més fort que qualsevol altra raó de ser.

“L’experiència de la llengua és vital, no cal dir-ho,” ens recorda: “Mortal, i doncs, en això no hi ha res d’original.” Bé, segurament no hi ha res d’original, però és una idea, una realitat, un fet, que en alguns països, i els parlants i escrivents en certes llengües (com ara en llengua catalana, i no vull ser indiscret ni imprudent), sembla que fa temps que han oblidat, o que ignoren i menyspreen: l’experiència de la llengua és vital, i mortal. Ho és per a qui la parla, la llegeix, l’escriu, és a dir per a qui la viu, sobretot si viu amb consciència de viure-la: per a qui fa de la llengua no solament un mitjà de locució i de comunicació ordinàries, sinó el mitjà i el vehicle i la forma de les idees, de les  sensacions, de l’art de parlar i d’escriure expressant, si pot ser amb un punt d’estètica, el propi món, el món dels altres o, simplement, “el món”. Llavors una llengua és també la forma i la dimensió interna de la vida, i això no és patriotisme barat, és una altra cosa més completa i seriosa.

Derrida, per contingències de la geografia i de la història, era un jueu francès d’Algèria, de la generació nascuda abans de la independència. Una singularitat complexa, dins de la qual havia d’optar, si és que això era possible. En El monolingüisme de l’altre explica la relació gairebé inexpressable d’un jueu algerià amb la llengua francesa: l’única llengua seua, estimada amb passió i amb respecte, però que, en tant que algerià i que jueu, era “la llengua de l’altre”, la dels francesos que la imposaven com a única, la que feia impossible que el jove Jacques poguera emprar o sentir com a pròpia la llengua pròpia del país on va nàixer, l’àrab dels carrers i dels pobles, l’idioma dels seus veïns i compatriotes. Ens podem preguntar què era, com es definia o s’identificava, un jueu nord-africà a mitjan segle XIX. Per la geografia, potser com a marroquí, algerià o tunisià. Per la religió (i per tradició, per memòria, família, i més coses) com a jueu. Per la vida social i econòmica, per relacions molt antigues, com a part del món àrab. ¿I en què i a través de què es podia identificar amb els francesos colonials, com podia convertir-se en “francès”?

Els seus besavis, recorda, eren encara molt propers als àrabs, per llengua i per costums; certament no eren europeus, ni francesos. Però l’àvia, a finals del segle XIX, ja educava les filles com a burgesetes parisenques, amb bones maneres i lliçons de piano. I dues generacions després, el jove Jacques –com la major part dels jueus d’Algèria, ja molts d’ells professors, metges, advocats, professionals– hagué de mudar-se a França. No sé si es pot dir que aquells jueus algerians de mitjan segle XX ja “eren” i se sentien “francesos”, segurament sí. En tot cas, era la vida que els havia tocat, era la història, i era una identitat assumida, que tampoc no sé si se’n pot dir nacional. “I de la mateixa manera que estime la vida –assegura Derrida– i la meua vida, estime allò que m’ha constituït, que té la llengua com a element propi, aquesta llengua francesa que és l’única llengua que em van ensenyar a cultivar, l’única també, doncs, de la qual jo em puga dir més o menys responsable.”

¿I què ha de fer algú que té una llengua com a substància i element bàsic de la pròpia experiència de viure? Doncs l’ha de tractar “d’una manera no diria perversa, però sí una mica violenta”. “Per amor”, diu Derrida. “L’amor en general passa per l’amor a la llengua, que no és ni nacionalista ni conservador, però que exigeix prove

s, i superar proves. No es pot fer qualsevol cosa amb la llengua, que ens preexisteix, que ens sobreviu. Si hom afecta la llengua d’alguna forma, ho ha de fer de manera refinada, respectant, en la falta de respecte, la seua llei secreta. És això, la fidelitat infidel...” Em semblen unes ratlles bellíssimes (en francès són encara més belles: és natural...), i em sembla una idea, una actitud, una ètica, que els escriptors i els parlants públics en llengua catalana haurien de meditar seriosament: l’amor, la lleialtat, un cert refinament. I un sentir-se’n responsable, que té una càrrega d’ètica personal i compartida.

“Jo visc d’aquesta passió –conclou Derrida– si no per França, almenys per alguna cosa que la llengua francesa ha incorporat des de fa segles. Supose que si estime aquesta llengua com estime la vida, i de vegades més de com l’estima aquest o aquell francès d’origen, és perquè jo l’estime com un estrany que hi ha estat acollit, que s’ha apropiat d’aquesta llengua com la seua única possibilitat.” ¿Què hauríem de dir o d’afegir els qui, com jo mateix i els meus companys de generació, i els d’abans i també molts de després, hem hagut de fer nostra, amb el mateix amor, una llengua que no ens van “ensenyar a cultivar”, una llengua que era pròpia i no ho era, al costat i per sota d’una altra que era l’única que sí que ens ensenyaven a cultivar com a pròpia sense ser pròpia? ¿I què hem de fer si patim, encara, aquesta forma perversa de “monolingüisme de l’altre”? No sé si amb amor, lleialtat, i una delicadesa refinada en tindrem prou. Estic segur, però, que sense molt de tot això, no tindrem res.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 28/05/2009   

Himnes, salut

Segons que explica la premsa (i supose que també una televisió que jo veig poc), divendres passat a València, al llit del riu, davant del Palau de l’Exposició i d’una tribuna extensa d’autoritats, dos mil cantants cantaren que “Para ofrendar nuevas glorias a España / nuestra región supo luchar”, si no em falla la memòria dels versos que el president Lerma i el seu partit van fer aprovar com a lletra legítima de l’Himne Regional. Els descendents de Maximilià Thous sembla que s’han enfadat, molt comprensiblement, perquè el castellà era la llengua única oficial de l’acte, i també sembla que els assistents van cantar amb més entusiasme patriòtic (o com se’n diga) la versió valenciana. Estrany país, on coses com aquesta, i de més exòtiques, poden passar i passen amb una certa regularitat. No sé si a la plaça de l’Ajuntament de València encara passa el que passava quan era plaça del País Valencià i quan era plaça del Caudillo: que la nit de Sant Josep, abans de cremar la gran falla municipal, se sentia per altaveus poderosos l’himne d’Espanya i els congregats, potser cent mil o dos-cents mil, xiulaven asprament i amb entusiasme la melodia, abans de cantar, ells mateixos i a ple pulmó, un himne que comença afirmant que ací hem lluitat per les glòries d’Espanya. Contra l’himne de la qual acabaven de xiular. Això passa a València i, com que passa a València, no passa res. Que això puga passar a Valladolid o a Sevilla, és inimaginable. O a Barcelona o a Bilbao, però no pels xiulits primers sinó per la lletra segona. Qui ho puga entendre sense un doctorat en psiquiatria nacional o política, que ens ho explique, per favor. Davant d’aquestes divisions de l’esperit (més o menys allò que en grec es diu esquizofrènia), la xiulada de pocs dies abans al camp de Mestalla era una mostra de salut relativa, d’un punt incert de coherència psíquica: allà no haurien ofrenat glòries a Espanya després de xiular-ne sorollosament l’himne. Estrany país, el País Valencià, i estrany país Espanya, a la vista dels himnes amb versos o sense i de les febres diverses que provoquen. No tan estranys, si hom observa quins són els símptomes, i quina és i d’on ve la malaltia.