JOAN F. MIRA SE N’ANÀ ALS U.S.A.

 

“Ací no es pot fer res”

 

R. Ventura-Melià

Quico Mira, que firma sempre Joan F. Mira, per allò de fer-ho més curt i més elegant, ens ha deixat, ha pres un boeing i ha creuat l’Atlàn­tic. L’han cridat des de Princeton i li han ofert una beca Fulbrigth. Du­rant un any escolar —si el contracte no es perllonga— Quico romandrà a casa l’oncle Sam fent classe o això. A manera de comiat llarg per a un curt adéu, Quico fou obligat literalment a fer unes declaracions comprometedores. En realitat tots estem compromesos...

    Mira va tenir un any jubilar, un any d’eclosió. Després ha portat un any més discret, fent coses en l’ombra. “Des de la meua època de militant clandestí tenia decidit que no volia ser un polític. De totes formes, quan va arribar el moment de passar a la legalitat, vaig pensar que podia col·laborar un poc durant un temps, sols provisionalment. Si bé no s’ha complit el que jo esperava, hi ha ja polítics professio­nals i els de la cultura tenim una tasca pròpia, potser no de primera línia. Jo havia entrat al partit pensant que seria una situa­ció transitòria...”. Joan té a flor de pell les impressions de la política, però jo volia que aclarira per què després d’un any de premis literaris i de vida més o menys pública, a base de conferències i tal, ha portat un any més casolà. “He tingut un any d’anar i venir i després un any de treballar a casa. Estan a punt d’eixir una sèrie de treballs, he fet tres llibres en un any”.

 

L”‘OR AMERICÀ”

Els plans editorials de Quico Mira són francament importants en un país on un escriptor apenes pot editar un llibre per any. Els valencians i la terra, Introducció a un País i una novel·la, són el resultat d’hores de feina callada.

     La notícia no deixa de ser capciosa. Ara que és més conegut i que els socialistes han “guanyat” les eleccions, Mira se’n va a treballar als USA. “M’han oferit una bona oportunitat. Treballaré al departament de la Universitat de Princeton en molt bones condicions. Serà un treball per tal d’elabo­rar conceptes i mètodes aptes per a l’estudi de les cultures regionals o de grans zones. Fins ara jo havia fet treballs més parcials, més locals, i quan torne espere estar en condicions de poder contestar a la pregunta si la societat valenciana té una cultura pròpia o l’ha tinguda. Vaig a preparar-me per a treballar quan torne. I a més paguen bé, xè...”. Sí, però sembla com sí ací les coses seguiren igual. Val a dir, que a Joan no li ha eixit cap oferta temptadora ací mateix. “He tingut diverses ofertes de Ma­drid i Barcelona, però jo no he volgut anar-me’n. Ací a València sí que no es pot fer res. Departaments d’antropologia, n’hi ha a Madrid i Barcelona, però no ací. A la llar­ga crec que hauré d’anar-hi per a poder tor­nar ací i tenir un departament... és el que sol passar, la mecànica nacional de la nostra Universitat”.

     Fins ara Joan treballava pel seu compte. “El treball de camp sempre l’he fet pel meu compte, però jo sempre he mantingut bo­nes relacions amb altres antropòlegs i altres professionals, amb Carmelo Lizón, el qual és un dels pocs que treballen ací, i amb el Laboratori d’Antropologia de La Sorbona o del College de France. He fet diversos viatges i quan es féu un treball sobre la societat rural a Europa l’única persona d’aquest Estat que va treballar vaig ser jo. Ara està en curs la publicació d’eixe treball, que ha estat editat sols parcialment en italià. Sembla, però, que el camí de l’antropòleg és el del solitari, sense equip, quasi sense eco... “Està eixint gent que fa tesines i tesis, o altres que fan algun treball. Josepa Cucó va estar dos anys a París i ha fet un treball sobre el camp, i Ricard Sanmartín —nét d’un novel·lista va­lencià— ha fet un treball molt interessant sobre El Palmar i ara és a Oxford”. En fi que o bé es formen fora o acaben anant-se’n a seguir fora... El desastre universitari i cul­tural de sempre. De totes formes la cosa té algun avantatge... “Bo, si n’hi ha és algun fals avantatge. Si bé tots els llocs estan per cobrir i els treballs per fer... tampoc no existeixen de facto. Les dificultats són mes palpables perquè t’ho has de fer tot. Les possibilitats acadèmiques son molt remo­tes”.

 

“EM GUANYE LA VIDA AMB EL MEU HOBBY”

Com a antropòleg, Joan té una visió sobre el món rural. “He estar treballant en problemes derivats de l’estratificació social i l’estructura demogràfica. No m’hi he dedi­cat, a l’antropologia, com a una disciplina més sinó com a un mitjà per a conéixer el País. Pense que per ara ningú no sap què és el País Valencià. Quan torne vull fer un estudi sobre les restes de societat més tradicional, sobre el Maestrat i Morella, on encara pot restar una cultura o una manera de veure el món... Després em dedicaré a fer un arxiu, per veure finalment i més endavant què resulta, si això té un sentit. Serà un treball per a deu anys i no sé en quines condicions el podré fer. Curiosa­ment em guanye la vida amb el meu hobby —ensenyar grec—, i la meua professió —l’antropologia— em costa els diners”.

     L’ús que Joan fa de l’Antropologia o els llibres que ha escrit pressuposen una clara intencionalitat política si més no. “Política en general sí, però no política de partit. Serveix si de cas per a una presa de cons­ciència. No sé, però, què ha estat primer. Jo ja feia política clandestina l’any 60. Potser per això vaig sentir la necessitat de conéixer el País. Per això em fot tant sentir parlar a molts que no saben res del País, com sol fer-se a la ciutat de València”. Que per cert és la seua ciutat. Clar que des de fa uns anys Mira viu i treballa a Castelló. ¿Com es Castelló? “El rotllo de Castelló no es pot contestar així en una pregunta, crec que ho he escrit. Castelló s’ha limitat a ser una capital més de província amb tota la patulea de buròcrates que això implica. De resultes s’ha creat un castellonisme completament artificial. Quan es pensa a València es pensa en la ciutat. Els valencians —allí diuen valencianets— son els de la ca­pital i creu que volen colonitzar-los o reconquerir-los, que ho volen acumular tot. El que es pensa a les comarques és tota una altra cosa. N’hi ha sorpreses. Des de gent del Maestrat que ha demanat inclou­re’s en Catalunya i gent que pertany a la Unió de Pagesos catalana o que han estat fins i tot a l’Assemblea de Catalunya...” No deixa de ser un extrem escandalós, ai mare.

 

L’EXPERIÈNCIA POLÍTICA

L’experiència política de Mira ha estat molt directa i alliçonadora. “Jo, des del principi, no he acceptat formar part de cap comissió ni comité perquè el treball polític ordinari és molt dur. La política mitinera —tot fou molt improvisat— era imprevisible. Notaves que la gent et feia cas però que igual tenien ja decidit el vot.” Mira va estar molt a prop de tenir una direcció general o viceconselleria. “Sí, anava a acceptar la Direcció General del Patrimoni Cultural i hagués fet prou coses. Ho hagués acceptat per allò de “fer País”. Crec que la Conselle­ria de Cultura, si funcionà, pot ser una de les més efectives.”

     Tot no és política en la vida de Joan F. Mira. Hi ha l’escriptor, el novel·lista. “Jo escric a tongades, per temporades. No puc fer-ho tot al mateix temps. Quan faig antro­pologia sols faig antropologia. I quan es­cric novel·les sols escric novel·les... He acabat una novel·la, m’ha costat sis mesos concebre-la, redactar-la i refer-la. No està malament. És la novel·la-crònica d’uns anys, dels primers seixantes, des de la perspectiva del naixement del nacionalisme modern valencià. La novel·la començà amb l’homenatge a Ausiàs March —una mica inflat— i acaba amb la visita de Franco; sí, Franco, després del contuberni de Munic, amb la gent a la plaça cridant allò de los de Munich a la horca. En aquesta novel·la he assajat un nou mètode. Gravar-la directa­ment tota d’una tongada al magnetofó, en 48 hores. Se fa amb més soltura que si s’escriu. Hi ha altra novel·la al teler, una novel·la més artesanal i més tradicional, una novel·la rotllo. A mi m’agraden els escrip­tors americans perquè no es preocupen mai de teoritzar i van a la seua”.