Entrevista a Joan Francesc Mira · NARRADOR I ASSAGISTA

 

“El conflicte de fons del llibre són els amors difícils, durs i prohibits”

 

ADA CASTELLS

L’escriptor valencià ha publicat ‘Quatre qüestions d’amor’ a Tres i Quatre. El llibre aplega quatre relats situats en diferents èpoques, des de l’Edat Mitjana fins al segle XX. Les històries que ens hi explica tenen com a escenari l’Empordà, València, Nàpols, Mallorca, Lisboa i Barcelona, i totes ens parlen d’amors plens d’entrebancs. Mira les ha escrites a partir de fonts documentals que ens són presentades de manera clara, directa i transparent. L’autor s’ho ha plantejat com un repte: ¿com es pot fer literatura per al lector “normal” a partir d’uns textos documentals reservats a àmbits restringits? Ara ens explica de quina manera se n’ha sortit.

 

A.C. En aquest últim llibre ens pre­senta quatre històries d’amor on interrelaciona realitat i ficció. ¿Com s’ho ha fet per encaixar els dos elements?

J.F.M. Això és el truc del llibre. Per dir-ho d’alguna manera, l’artifici literari. El que buscava era una cosa que no ha­via fet mai i que no és gaire freqüent en la narrativa: l’expressió directa dels docu­ments originals a través de les incrustacions i no a través de les citacions dels documents. El document o el fragment de document que apareix en la història forma part de la ma­teixa narració. No sé si ho tornaré a fer però em va fer molta gràcia fer-ho perquè justament disposava d’aquests documents tan bonics, tan interessants. Havia d’a­profitar-los per fer-los formar part de la mateixa narració.

A.C. ¿Què ha aconseguit amb aquestes incrustacions?

J.F.M. A través de la font docu­mental entres més dins de la narració, però també es crea un distanciament perquè, de cop i volta, et trobes aquell text en català antic o en por­tuguès o en llatí que no forma part del llenguatge del narrador. De tota manera, aquesta distància ajuda a entrar en la realitat de la història. Vaig jugant sempre amb el doble recurs del distanciament i la proximitat.

A.C. ¿Creu que això demana al lector un cert esforç?

J.F.M. No crec que l’esforç que es demani al lector, amb un nivell mitjà de capacitat de lectura i amb referències culturals, si­gui excessiu perquè quan hi ha una dificultat de comprensió després a continuació de seguida hi ha unes frases que fan de glossa, d’explicació del text que podia resultar difícil d’entendre. Crec que més que un esforç el que se li demana al lector és una complicitat. Que entri en aquest joc literari. A mi el que m’interessava era veure quina literatura es podia fer utilitzant aquests recursos.

A.C. Les fonts que utilitza són de diferent caràcter: hi ha una crònica, un text jurídic, un text literari... Com s’ho ha fet?

J.F.M. Bé, les quatre històries tenen un fons comú però són molt diferents i una part de la seva diferència, a banda de les situacions i de les èpoques, és el caràcter dels textos. Això m’ha vingut bé perquè ho he aprofitat. Per posar una comparació: la segona història es basa en un text literari molt artificiós que tracta una qüestió d’amor típica del Renaixemen­t i encara molt cavalleresca. ¿Què és més dolorós, haver aconseguit l’amor i haver-lo perdut o no haver-lo perdut mai? Això és propi d’una aristocràcia culta, humanista i enormement refinada. Aqu­esta és la narració més artificiosa de les quatre perquè és on més jugues amb el doble i triple sentit o amb el doble i triple nivell, que és fer literatura sobre un text lite­rari. L’última història, en canvi, parteix d’una crònica de societat, una història sen­timental que apareix en la premsa escrita. Si t’hi fixes, en la mateixa pàgina del diari on hi ha la història d’amor dels dos joves catalans, hi ha notí­cies sobre la rebel·lió de Bu­dapest que em donen el con­text històric. Ho he aprofitat. En aquest sentit la utilització de la font original és directa, claríssima, transparent i sen­se trampa.

A.C. ¿En quina de les quatre histò­ries s’ha sentit menys sotmès a les servituds del document?

J.F.M. En la primera perquè la referència documental, enca­ra que és molt densa, és molt curta. A més he fet una cosa que no havia fet en les altres, que és narrar-la des del punt de vista d’un personatge implicat. La marquesa de Cabre­ra, com a personatge literari, és totalment inventada, i per tant aquesta és la història que té més part de creació autò­noma.

A.C. ¿No ha tingut la temptació d’escapar-se de les fonts?

J.F.M. No, justament el meu repte era tot el contrari. Això que dius ja ho he fet altres vegades. Per exemple amb Borja papa la documentació que jo vaig manejar era immensament superior a aques­ta. Allà sí que vaig fer molts mesos de biblioteca vaticana, de fotocòpies, de notes, piles i piles de documentació. Vaig estudiar tot el rerefons: la història de l’Església, el Re­naixement, Roma... però tot aquest treball va desaparèixer i va passar a través de la ma­teixa narració. A Borja papa no hi veuràs referències docu­mentals perquè hi estan im­plícites. Aquí volia fer just el contrari. M’he limitat a no­més un document per a cada història i l’he donat de mane­ra explícita.

A.C. Cosa molt més difícil de fer.

J.F.M. És clar, per això era un repte, justament. Era un des­afiament que em vaig posar a mi mateix.

A.C. Les històries són cronològiques, per què?

J.F.M. És casualitat. A mi em van caure a les mans aquests qua­tre documents i he tingut la immensa fortuna que estan reflectint èpoques molt dife­rents i conflictes molt propis de la seva època. Una altra casualitat és que estan a dos segles de distància cada un —XIV, XVI, XVIII i XX— i, a més, que transcorren en llocs geogràfics diferents: l’Empordà, València i Nàpols, Mallorca, i, l’última, Lisboa i Barcelona indirectament.

A.C. Un tret comú és que totes tracten d’amors prohibits.

J.F.M. Sí, per a més xamba, les quatre tenen el mateix com­flicte de fons: amors difícils, durs, prohibits, conflictius, amb obstacles. Fins i tot l’úl­tim, que és més normal i que acaba bé, ha de suportar uns entrebancs molt durs de fa­mília, de persecució, polítics...

A.C. ¿També ha tingut la preocu­pació de donar a conèixer uns documents que si no hagués estat a través d’un llibre com aquest haurien restat oblidats?

J.F.M. Això és secundari. Un do­cument pertany a la història particular d’una família; uns altres, a l’erudició medieva­lista, i l’altre és una crònica local del segle XVIII reservada a especialistes. Bé, el que jo pretenia amb tots aquests textos, que formen part d’àrees d’interès molt restringides, era fer alguna cosa que pogués despertar algun interès per al lector, diguem-ne, normal. Per a mi aquest llibre és una cosa excepcional, no crec que es repeteixi gaires vegades.

A.C. A part del seu vessant com a narrador vostè també ha publicat obres d’assaig. ¿Quina creu que és la situació actual d’aquest gène­re?

J.F.M. Jo crec que l’assaig no té situació. Un 90% o més del que es publica amb el con­cepte genèric d’assaig és llibre d’història o de ciències socials o de política o de sociologia. Assaig no és qualsevol llibre que no sigui narració o poesia o teatre. Si un manual de química no és assaig, ¿per què un d’història sí que ho és? Jo crec que l’assaig és fer litera­tura a partir d’idees, d’una manera no acadèmica ni me­tòdica. L’assaig no és per ex­posar els resultats d’una in­vestigació: això pertany al camp acadèmic. Tampoc és per exposar una sèrie de punts sobre els quals es basa un tema de coneixement. L’assaig im­plica una interpretació, dema­na una llibertat d’expressió, una solidesa d’expressió per allunyar-se justament del rigor metodològic i acadèmic, amb la idea de fer literatura. L’assaig definit d’aquesta manera és el que feien Josep Pla i Joan Fuster, però el mateix Fuster, per exemple, té llibres que no són assaig, com la seva història de la literatura. D’assaig, entès com a gènere literari, se’n fa molt poc.

A.C. En els seus assajos ens ha parlat de Països Catalans. ¿Quina és la vigència d’aquest concepte?

J.F.M. És un concepte que s’ha de mantenir en tant que expressa una idea de comunitat amb un mateix origen nacional, una evolució històrica comuna, una unitat lingüística i, en bona mesura, cultural. Hauria de te­nir una certa projecció de cara al futur per poder fer moltes coses junts. Ara bé: en el sentit d’un sol i únic projecte polític, això ja és diferent. Tal com es­tan les coses, i tal com és la consciència real de cadascuna de les societats, no és realista insistir o proposar-se un pro­jecte polític únic: és una utopia en el sentit original de la pa­raula.

A.C. ¿Com es viu ara la situació política a València?

J.F.M. Després d’haver passat molts anys amb una esquerra en el poder que va desaprofitar infinitat d’ocasions per regula­ritzar i normalitzar molts as­pectes de la vida del país, ara el personal que hi ha no té cap interès per regularitzar ni nor­malitzar res, sinó al contrari. És una dreta molt dura, cultural­ment molt reaccionària, molt cutre, i amb un nivell d’interes­sos culturals i intel·lectuals absolutament ínfim i molt lligat als grups econòmics i empresarials. Tot això fa que la situ­ació del sector intel·lectual que respon a concepcions més pro­gressistes o més arrelades al que és la realitat nacional va­lenciana sigui objecte d’una mena de persecució permanent. Hi ha molts problemes com que et neguin un local, que et posin pals a les rodes contínuament, fins i tot que hi hagi una desqualificació ideo­lògica contínua a través dels mitjans de comunicació o a través de les mateixes decisions parlamentàries, com negar el nom d’un escriptor a un insti­tut quan ha estat aprovat per la mateixa gent de l’institut sim­plement perquè és persona non grata per al poder. També es produeix una situació d’hostilitat del poder públic contra la universitat —excepte una de nova que la controlen ells— perquè no la poden controlar. Hi ha un atac durlssim contra tots els col·lectius actius cuIturalment, com en el camp de la literatura, sobretot l’expressada en català.

A.C. ¿Quin paper hi juga Catalunya?

J.F.M. Això és una història també molt llarga i molt complexa i tampoc no és fàcil de dir quin hauria de ser el seu paper. Per una banda, fa de punt de refe­rència i comparteix una àrea de mercat, per exemple de difusió literària o d’altres fenòmens culturals o de premsa. Per una altra, des del punt de vista de les estructures políti­ques, la cosa és molt complicada perquè jo crec que de vegades la mateixa Generalitat o els grans partits polítics d’aquí dalt han tigut una excessiva confiança. Han pensat que ja s’arreglarien les coses sense necessitat de fer certes pressions que podrien haver fet, fins i tot via Madrid. En el fons del fons, a la llarga, el paper que juga Catalunya és molt reduït perquè l’actitud bàsica de les forces polítiques catalanes respecte als valencians és pura i simplement de desinterès. Tota la fantasia que té l’anti­catalanisme valencià que els catalans ens volen dominar és falsa. De fet els catalans ni se’n recorden de nosaltres. A banda d’un ajut puntual de cara a coses molt concretes, que si una reunió, que si un simposi, que si una publicació... tot són petites misèries. L’actitud bàsica és de desinterès. Si sapigueren els famosos blaveros fins a qui punt passen els catalans de tot això es quedarien ben sorpresos.