El desig dels dies (1981)

 

[1] Primera part, capítol 1, pàg. 25-31

[2] Capítol 3, pàg. 46-49, 54-56

[3] Capítol 8, pàg. 110-113

[4] Capítol 9, pàg. 122-123

[5] Capítol 10, pàg. 144-146

[6] Segona part, capítol 2, pàg. 203-206

 

Sobre El desig dels dies... 

 

 

[1]

Primera part, capítol 1, pàg. 25-31

 

Puc veure ara mateix la cara del pobre Papa de Roma, que venia per l’ample corredor vaticà de marbres. Amb guàrdia empolainada de prelats i de nobles de cambra. Sant Avi Apostòlic, llaurador baixet i amable que em feia l’efecte que es trobava incòmode i estrany, com el retrat de l’avi amb jaqueta i corbata que teníem penjat a casa. Papa dins aquella disfressa solemne de brodats d’or, sedes i randes que li havien col·locat al damunt. I que no podia comprendre a què era deguda la cridòria que venia de la sala oberta. Feia uns ulls, continguts, de desconcert i d’alarma, mentre repartia ja benediccions a l’entrada del recinte de les audiències on va­lencians i andalusos es barallaven estrepitosament sota els gestos aïrats de camarlengs i bisbes de la Cúria. I ho recorde ben exacte, perquè va ser en aquell punt que jo vaig decidir en el meu cor de tornar. Per culpa dels pelegrins d’autobús organitzat per la parròquia de Sant Vicent Màrtir, que era la nostra, i que venien per assistir a la canonització del Beat Joan de Ribera, dit el Patriarca. Prèvia carta de casa i consegüent oportunitat de menjar uns dies gratis i a taula parada, només a canvi de fer de guia de la Ciutat santa a bona gent del meu barri. Com, a l’esquerra, el Colisseu, que és on els cristians es menjaven els lleons, o viceversa, allà darrere pujant per l’escaleta, San Pietro in Montorio, feta amb els duros que Ferran el Catòlic treia a la caixa de la ciutat de València, cap a Sant Pau Extramurs, tot així, que van ser dos dies de turisme sagrat, per a ells, supose, però sobretot per a mi que a manera de revisió general feia fer al xofer els trajectes més llargs de basílica a basílica, col·leccionant indulgències plenàries per a l’hora de la mort. No escoltava les protestes de la gent detinguda més de mitja hora per contemplar la Piazza del Popolo des del mira­dor del Pincio on jo sentia encara el Bella Ciao del meu primer Primer de Maig, Bandiera Rossa, a la riscossa, que en certa manera també seria l’últim. Ni els parroquians de Sant Vicent Màrtir m’escolta­ven a mi l’explicació de la massacre de les Fosse Ar­deatine, tombes amb creus i estrelles de David per única vegada juntes. Ni passaven els dits pels plecs de marbre delicat del sepulcre de Cecília, fràgil santa dels músics, nom de bandera de banda amb lletres d’or, però a l’eixida de les Catacumbes les bones do­nes miraven si no vigilava ningú i es ficaven a la bos­sa grapats de terra sagrada de tomba de màrtir mi­rant de materialitzar en relíquia el profit espiritual de la visita, Senyores Maries, quina randa fan?— tan reliquioses anaven que les vaig dur al gran reliquiari de Santa Maria Maggiore, basílica de la qual, dit siga de passada, senyores, és canonge numerari el Caudillo de Franco, custòdia de les restes més venera­des de la cristiandat llatina, no vulgars espines de la corona, de què se’n podria armar tot un ribàs d’es­barzers, ni tampoc pels fragments del lignum crucis, que posats tots junts els autèntics garantits amb butlla se’n farien quilòmetres de pals de telègraf, sinó coses més fines i úniques, com ara, passen se­nyores, la vara seca que li va florir de lliris i roses al castíssim Josep, i de la seua legítima esposa una ampolleta blanca amb la inscripció lax ex Maria Virgine, miracle gran, molt més que la preservació, al costat mateix, dins un estoig preciós guarnit de seda verda, de l’únic pèl arribat fins a nosaltres de la burra de Betlem, capillum ex asina quae stabat in praesepio Bethlehemi. Que elles es van quedar obser­vant amb atenta expertesa, morrets estrets i un punt de patriotisme reliquial. Per concloure en acabant, que res de tot allò, remarcable com era, no podia en efecte comparar-se al nostre Sant Calze de la Cena, que situa València sense ombra de dubte al primer lloc de la classificació, Seu Dilecta i privilegiada com cap altra no pot ser, capella del Signe Màxim de l’Amor, guarnida i alhora custodiada per les cade­nes de ferro de Miramamolín trencades per gran miracle en la batalla de Las Navas de Tolosa, i que fa poc n’havien fet una pel·lícula de Cavallers de la Taula Rodona i del Sant Grial, que l’estrena mundial ha sigut a València, deia l’altra, al cine Rex, i si fóra el Sant Calze només, afegia la tercera, ja seria molt, però és que a més tenim també a la Seu el mocadoret amb llàgrimes de la Mare de Déu dels Dolors, i això tampoc no ho té ningú en el món només que València, ploreu, ploreu...—. La randa més fina que ja no n’hi ha. I el Pare Xim Xim que seria l’Avi Sant de presset i brocat o el meu avi matern embrusat, tenia una vinyeta. Collia un raï­met. I es feia la panxeta com un tamboret. I a la Fontana di Trevi, a desfilar una darrere de l’altra amb grans rialles i a tirar, d’esquena com jo els deia que cal fer, la moneda de deu lires,

     t’invidio turista che arrivi,

     t’imbevi di fori e di scavi,

     poi tutto d’un colpo ti trovi

     Fontana di Trevi

     ch’è tutta per teeee!

I, ¿saben què vol dir, senyores meues, això que veuen escrit de S P Q R, que veuen escrit a tots els monu­ments? No? Vol dir Sono Porci Questi Romani, i no... poc sentit de l’humor, poca cultura, poca..., no em van riure l’acudit, vaja.

     I poc romàntiques paraven també les senyores­ maries totes posades de negre rigorós i collar de manacorines perles. Més pintes com teules còrnies des­comunals als caps i mantellines de randa, més fina que ja no, penjant per darrere més avall del cul. Fent-se aire eficaçment amb els ventalls a l’extrem dret de la columnata Bernini, mentre esperàvem l’hora de l’audiència extraordinària del Papa Joan, pobre home, més hauria hagut de portar boina o mocador d’herbes que no tiara, ma mare se l’estimava molt, com si fóra de la família, i es va fer un tip de plorar quan va sentir a la ràdio que s’havia mort. Analitzades les raons del conflicte inevitable, són les següents: que a l’audiència de la canonització (tam­bé a la cerimònia de la basílica, però no hi havia cas: sobrava lloc) havia acudit també una delegació d’andalusos, sembla que de Sevilla especialment; que aquells, més espavilats habitualment i ací en particular, van entrar els primers i van ocupar els millors llocs de la sala, totes les primeres files destinades a les autoritats a banda i banda del corredor central fet de baranes de fusta endomassada, des d’on es podia veure tan de prop el Papa, on podien fer-se beneir rosaris en directe i fins i tot arribar a tocar-li la màniga o besar-li la creu de l’estola; que, amb posterioritat però no excessiva, va arribar llavors tota la magna multitud de valencians, amb autoritats emmedallades al front, levites, i guerreres, i canonges. Que, pel que queda dit, en veure com els havien fotut el bon lloc, es va armar un cafarnaüm de descripció complexa, entre les columnes, tapissos i marbres de la sala. Per tal com les senyores acu­dides totes posades de teja i de mantilla española es veien reduïdes al més total insofrible anonimat de la massa, al rengle sisè, setè, vuitè i successius, o pu­rament als racons. Després que els guàrdies suïssos les havien vistes pujar per les escalinates blanques, tan acomboiades clavarieses, fent cara, els guàrdies, de pensar que de quin dels marges exòtics de l’Imperi Catòlic devien ser els components de tan insòlita ascensió, mascles i femelles. Resultant que van co­mençar a murmurar, dir, cridar, bramular, escatai­nar, raucar, etc., etc., que allò era estrictament par­lant intolerable. Primo, perquè ells eren més que els andalusos, una delegació més nombrosa, i de bon tros més (simultàniament diverses escatainadores procuraven indissimuladament fer-se lloc a colps de colze sobre el costellam andalús). Secundo, que el sant canonitzat havia sigut arquebisbe de València, i per tant als valencians i no a d’altres corresponien les primeres files, baldament l’arquebisbe haguera nascut per casual a Sevilla. Tertio, que ells tenien més dret. Observant que més que ningú s’encenien de la justa còlera les altes autoritats de la Província, del Municipi i del Sindicat d’Activitats Diverses (del qual el Canonitzat sembla que era Sant Patró), que certament i comprensible poc esperaven la reducció a pelegrí ras de quarta fila. Amb progressiva agitació de medalles, yugos y flechas, faixes de seda blava, bandes, jaquès i altres insígnies jeràrquiques, ítem d’una gran placa d’argent emmarcada amb una Mare de Déu dels Desemparats en relleu que havien d’oferir al Pare Sant en pròpia mà i que perillosament enlairaven per damunt dels nostres caps alçarem una senyera que ens farà més triomfants. I ni els empleats o funcionaris ensotanats de les audiències van aconseguir de posar ordre, corrent amunt i avall, macchè macchè, cosa succede? Quan ja arribava el Papa i la cridòria anava en augment i poc se’n faltava per arribar a batalla campal o bé àulica, sevillans començant a plantar cara, i el vellet vestit d’ors i de randes venia amb la cara somrient sense poder entendre, i ningú no podia tampoc explicar-li, què era el que allà dins passava, spagnuoli di merda!, murmurà al meu costat un monsenyor colèric, ...quan de sobte, sense cap senyal ni avís, inspiració certa de la placa d’argent que les jerarquies enlairaven, les sufocades dames, teja i mantellina, els parro­quians de Russafa, de Sant Esteve i de Sant Nicolau, de la Seu i de les dotze parròquies, van arrencar a cantar l’himne de la Mare de Déu dels Desemparats, emparadora i patrona, segons història i tradició venerable, de bojos i orats, tolits, nafrats, ignoscents infants expòsits, a més de tota la raça urbana de molls i folls de valencians desvalguts, tan necessitats d’emparanoça sota el seu mantell celestial i de xopar de llàgrimes abundoses el seu mocadoret, tots a una veu cantaven a rebentagola els versos que comencen

     Laa Pàtria Vaalenciaana

     s’eempara baaix toon maant...!

tant les dones que s’havien pagat el pelegrinatge a quotes de quaranta duros al mes com, però no tant, les jerarquies variadament indumentades de Conte Ciano, abocaren en aquell dia pàtriavalenciana inflant pulmons i pitram com a tota revenja, pàtriavalenciana a l’altíssima volta d’angelets i núvols, a les orelles innocents del pobre Papa Joan que tenia tota la cara del meu avi, assegut, immòbil i amb els ulls molt oberts el dia, quan ja li faltaven pocs mesos per morir-se, que mon pare i ma mare el van dur a retratar.

 

 

 

[2]

Capítol 3, pàg. 46-49, 54-56

 

«Tenim un poeta», que em va dir. «I els poetes mouen els pobles». Cosa que, supose, devia haver llegit en algun lloc. I si no els mouen, poden almenys somoure’ls, commoure’ls, o distraure’ls. O fins i tot, arribat el cas, fer-los més tolerable i prestigiosa l’agonia.

     En qualsevol cas, el fet històric és que una vesprada, no moltes setmanes després de la vinguda d’Arnau, el Gerard Gisbert i jo, llàntia, fil, esperança, vam trucar commoguts a la porta d’En Francesc del Verger, Poeta de València. Que va ser oberta al nostre pas per una fadrina uniformada amb davan­tal emmidonat. I al rebedor hi havia quadres vells de paisatges, un retrat a l’oli del Poeta jove, un gran penja-robes del mateix estil dels que fabricava mon pare tot de fusta negra i de ferros caragolats, i una calaixera isabelina panxuda i lluent. Al rebedor va eixir a rebre’ns el Poeta vestit amb bata de seda verda. I amb elegant gest de la mà ens va fer passar en un saló de prestatgeries de fusta fosca plenes de llibres relligats i de figuretes de bronze i d’argent. I al mig una gran taula de notari, negra. Amb caps de guerrers romans. El poeta es va asseu­re en una butaca profunda de vellut vermell, bandes de cuiro als braços amb cendrerets de llautó. Que també tenien un cap de guerrer barroc. Creuà les cames, i ens parlava. Les patilles amples, retallades, amb tocs de grisor clara sobre un ros apagat antic. El cabell tot just cobrint-li, acuradament, la part superior de les orelles. I ens deia:

     «Jo pixe inspiració».

     I ens va convidar a whisky Chivas Regal i ametlles suaument torrades. Ens va traure de les prestatgeries llibres que anava deixant damunt de la gran taula. Que fou l’alta ocasió en què vam llegir noms per primera vegada, com ara Guerau de Liost, Carner o Carles Riba. I això és gràcia de la qual sempre li haurem d’estar reconeguts, en el nom del pare, del fill i del sant esperit. Mentrestant ens parlava dels poetes el Poeta, obrint llibres i llegint-ne fragments escollits amb gest adient. Parlant de la noblesa de la llengua antiga. Parlant dels mots retrobats, salvats. I, per escreix, de la recerca de la imatge, la qual és condensació de suggerència i de sonoritat perfecta, perfecció de la suggestió sonora condensada. Sermó de la profunditat del cor i del misteri inabastable de les ànimes. Paràbola divinal de la paraula viva pulcrament dominada per l’ordre de la forma, car era aquesta la seua síntesi trobada. Generós lliurament de la Trinitat indestriable de la Pàtria de la Fe i de l’Amor que és tant com dir eternament de l’englantina de la flor natural i de les violes: una sola emoció i tres flors divines. Sense oblidar la rosa de la glòria i els himnes i la història. Tot el temps el poeta pronunciava amb cadència, un no sé què d’august en la seua presència, passava les fulles dels llibres amb dits elegants. El Poeta llegia. El Poeta s’alçava amb un llibre en la mà. El Poeta mirava el cel tardoral o primaveral per la finestra. Declamant el Poeta els seus versos s’ondulaven lleument els plecs de la bata de seda. Ens omplia una altra vegada els gots de Regal Chivas. I ara me n’adone que he entrat en la matèria, que a fora ja és nit fosca i que, parlant de whisky, m’acabe de fer crec que deu ser el tercer got, cosa que veig que ajuda, fins i tot massa, el doll verbal, que d’altra banda no tinc mas­sa ganes de contenir, encara que... Bé, doncs, quan vinga, benvingut, i visca Sant James Jota obridor de l’aixeta de la qual el Poeta, ni Jota ni aixeta ni James. Bata de Seda. Nosaltres l’escoltàvem asse­guts i immòbils, vull dir que escoltàvem el Poeta. S’embadalia el Gerard Gisbert, m’embadalia jo. Es­coltant el Poeta que ens mostrava un facsímil del manuscrit de l’Oda d’un tal Don Bonaventura Carles Aribau, digué que oficinista o corredor de comerç, explicant que

     En llemosí sonà lo meu primer vagit

     quan del mugró matern la dolça llet bevia

     en llemosí al Senyor pregava cada dia

     e càntics llemosins somiava cada nit,

i a continuació parlant, el Poeta, de la parla recobrada i del dolor que li feia, punxades al cor massa sensible, pensar en les mares que resaven a Déu en llengua diferent de la llengua que parlaven als fills. Padre Nuestro que estás en los sielos, calla fill o... Oh. Oh. Oda. A la Pàtria. Bella. Dorment en la boscúria. I una cançó et diré, filla del cel. En l’oblidada llengua dels meus avis. Més dolça que la mel.

 

[...]

 

I que posat que no podia ser Déu, fet comprovat, no valia la pena ser res. Tot i que més endavant he tornat a tindre unes altres frustracions, ja més pròpies d’una alimentació regular i dels límits d’aquest món terrenal i espès. He estat, per exemple, passablement emprenyat manta vegada per no haver sigut marquès al gran segle XVIII, que és l’únic segle que diu que ha valgut la pena viure, o almenys cardenal de Roma en temps dels papes Borja. Perquè en el primer cas, haguera sigut un bon marquès, jo, un marquès il·lustrat evidentment, fi d’esperit, passat ja de barroc barroer i tirant a neoclàssic més que no pas a rococó de moda, i un bon gentleman-farmer, de més a més, amic de novetats i aplicador conscient i atent de totes les modernes tècniques agràries que ens arriben o trobem a la Societat d’Amics del País, però sobretot amb una bona biblioteca i cartejant-me amb François Marie Arouet, dit Voltaire, i amb el meu amic don Gregori Mayans i Siscar, veí d’Oliva, que després s’ha vist que tenien una cara molt pareguda, sobretot de perfil, marquès amb una orquestra privada de cambra, que haguera convidat el mateix Joan Sebastià Bach en persona a fer-me concerts al saló de casa, vingut a posta de Brandenburg, ben pagat, això sí, no res d’explotació dels genis, jo, marquès enciclopèdic, subscriptor de la gran Obra per fascicles, i lliurepensador, libertin, d’idees avançades i que per tant haguera tractat molt bé els meus pagesos propis i criats, evidentment, amb consideracions, no com el mala bèstia del meu cosí de Malferit, que no s’adona que els temps canvien i que és contraproduent es­trènyer massa el dogal, i acabarà malament amb la seua gent d’Aielo, perquè si els senyors no progressen, qui progressarà?, i que només m’enduria a l’ample llit de ploma i llençols de seda blanca les filles de pagès que voluntàriament acceptaren el joc subtil de recollir de terra els lluïsos d’or agafant-los amb els llavis tendres de l’entre­cuix. Però per ser marquès, com per ser Déu, o encara més, era evident que havia nascut fora de lloc i de segle. O siga que, ben mirat, la resignada pena primera de no arribar a ser ni Sorolla ni Benlliure, i més endavant, ja més al dia, ni Modigliani ni Picasso ni Kandinsky ni cap de tots ells, ja no era així, comparativament, una pena tan grossa. Però, passat i oblidat això —que a estones, lloat siga Déu, torna, i pot ser signe, en hores optimistes, de retrobada joventut—, més buit m’ha fet després al pit no arribar a ser tampoc Salvador de la Pàtria, ni encarnació vivent de la força històrica del Poble, preferiblement del proletariat, ei, si pot ser!, o siga ni Garibaldi ni Lenin ni Fidel Castro ni Bolívar ni res. Així que més valia i més val, que en quede constància, deixar-ho córrer.

 

 

 

[3] Primera part, capítol 8, pàg. 110-113

 

Calia preparar forma al futur dins de cada un de nosaltres mateixos, tancar els ulls i veure com havia de ser la vida de tots, quan la nostra fóra escampada i arribada a tots els racons. Con­templar, íntimament en l’íntima bola de vidre, mans reposant amb l’índex i el polze fent una O damunt les cuixes, els ulls de l’esperit damunt la bola, fràgil glòbul, aèria bambolla, l’any i el temps, per exemple, quan l’idioma, la cosa pròpia, substància menyspreada, tornaria a ressonar pur potent i sencer sencer sencer en totes les orelles, escrit en tots els quaderns de tots els escolars i als rètols dels carrers i de les botigues, únic dring, cosa pròpia i medul·la nostra, en l’aire clar sonor del dia de la justícia, diumenge de glòria quan rodarien boges d’alegria les campanes per la nova vida de la pàtria, per sempre més salvada de la condemna a mort lenta de fam per exhauriment i podriment de l’an­tiga collita de paraules, ressurrexit, doncs, al·leluia, al tercer dia o al tercer segle en la lluna d’abril, i tot el poble eixiria als carrers i a les places, in­crèdul encara, astorat per tanta meravella i davant la gran inesperada notícia que ja no era prohibit que cadascú siga allò que és, si ho sap com si no ho sap o ho ha oblidat, i com en les antigues novel·les alexandrines es reconeixerien milions de ger­mans de la mateixa mare, per segles ignorats, des de les palmeres i les terres àrides del sud fins al gran riu i fins als prats de les més altes muntanyes, enllà dels cims de neu eterna i fins a les illes de la nostra mar: tots ab coral e lagremable desig de facial vista e d’estrets abraçaments; mentre lladres, botxins i tirans desapareixien sumint-se lentament en el llot negre pudent, puacs!, dels pantans tar­quimosos o s’estimbaven fugint per la boca de la caverna de l’infern, i llavors començava entre tots la somiada feina de refer una pàtria de gent igual i lliure, no cap novetat en la Creació, sinó simple­ment el Regne d’Aquest Món, pàtria terrenal, justa, neta, culta, desvetllada i feliç, etcètera. Que és l’única cosa que pagaria la pena que costa deixar que la llengua finalment se m’emporte aquesta nit. I no llançar-la a morir per terra. La llengua. Tallada. Zzzzzit! Flop! Escopida. En la pols o en higiè­nica plata quirúrgica. La boca plena llavors de sang, calenta. O de whisky, fred. Rotllo, aquesta nit, com diuen ara. Memòria de l’Abbé Grégoire à la Convention: Rapport sur la nécessité et les moyens d’anéantir les patois. Jo patois. Paté. Paté composé. Auto-rotllo, self-confessió oral i privada. Ego te absolvo in nomine Patris et. Invàlida per absència total de penediment i de qualsevol propòsit d’es­menar la via. Diritta nel mezzo del camin di nostra vita. També podrà ser pública, si cal. Enregistrada per general eximpli i audició, amplificació dels efec­tes i broadcasting corporation. O per escrit, esde­vinguda text. El més literari dels mots escaients. Dels quals ens esmercem en la recerca. Tekst: de tek-, que és d’on ve tèkstil, val a dir creuat i amb entrellat. l teg-ula i teg-ument, que és tant com teula i teulada per al necessari aixopluc. Així com tèk-nic, que representa fuster, tek-tònic i també arquitekte, o siga superfuster de l’obra, etcètera. Encara que no textimoni ni tampoc textament. A manera del qual ens vas deixar la teua visió de pobles i carrers blancs o de colors amables, on no hi hauria ni brutícia ni pols, pares i mares passe­jant riallers entre les flors amb els seus fills, per platges blanques o vora rius que tornaran a dur aigua, xics i xiques fent l’amor dels tres dies de Pasqua damunt de l’herba tova i fresca, al costat d’escoles de la clara veritat, on els infants enten­drien alhora l’amor a la llibertat i a l’aire, a la pàtria seua i al món de tots els homes, aprendrien a pensar la bellesa en la seua llengua i en la llengua del món, pàtria nova somiada entre les pàtries noves de la terra, Món Que Ha De Venir promès als profetes, nació sense amos, de treballadors rectes i lliures, iguals en la feina, en els llibres i en la música, pàtria impossible i per això més bella i més desitjable encara, visitada i recorreguda pam a pam en el nostre somni abans d’emprendre tots junts, que us mantinga units el record d’aquesta nit, la tasca de Prometeu desencadenat, refer totes les cases des de les ruïnes si calia, des del món vell lentament dirigit al no-res de la inconsciència ani­mal, afanyeu-vos, abans que no haja esdevingut irre­parablement ramat d’ovelles amorrades només a la menja en establies sense nom, afanyeu-vos a salvar doncs el nom comú i el nom de cada cosa, el sentit dels segles morts i el solatge de la his­tòria, a beure aquest solatge encara que tinga el gust amarg, i aprofitar-lo com a saba per a les arrels que us han de créixer als peus.

     Curta recomposició de l’escena i parlament fundacional. Que queda ací fent un efecte, com a mi mateix, ai, ja me’l fa també, de sermó de mun­tanya, d’estampa de vida de sants o de profetes. Però no ho és. I fins i tot si ho fóra, no deixaria de correspondre misteriosament a veritat.

 

 

 

[4] Primera part, capítol 9, pàg. 122-123

 

Un vespre d’hivern vam anar al Grau, a menjar clòtxines, a la taverna que hi havia dins del port mateix, allà on s’acaben els molls de càrrega de ponent, després de les vies i les grues i les munta­nyes de sal, i comença l’escullera del far. Lloc ple de munts hostils de ferro rovellat, clapes de greix per terra, fustam podrit i rotllos de cables inser­vibles, i on hi havia permanentment una parella de la Guàrdia Civil. Però el patró de la taverna, home panxut i de grans mostatxos a la italiana, cui­nava unes clòtxines mereixedores del llarg viatge en tramvia i de la caminada pels molls seguint el carril del tren que allí mateix moria. Clòtxines com només se’n poden menjar de semblants a ca la Pi­lareta del Barri del Carme, catedral de la clòtxina, que podria fer i ha fet de marc i argument de me­morables poemes, però tan lluny del seu natural ambient de mariners, d’olors de port i de vaixells quiets en la nit, a més que la barra de la Pilareta era sempre congestionada de masses de gent que devorava cassoletes senceres mentre els de darrere passaven el braç per agafar les seues amb una mà i amb l’altra la gerra de cervesa, i tot el local esdevenia un llac negre i nacrat de corfes de clòtxina dins del qual hom s’enfonsava fins els genolls i no es podia fer mitja passa sense esclafar grapats de corfes fent un crrrec crrrec seguit que m’esmussava insuportablement.

 

 

 

[5] Primera part, capítol 10, pàg. 144-146

 

Només al Jaume Carbó el van agafar: anaven amb un cotxe, i en un dels llocs que van parar a pintar no hi havia cap entrador de camí, ni cap racó on amagar-lo. I els guàrdies degueren sospi­tar, els van esperar al costat del cotxe, parella d’a peu que no van veure arribar, i els van enxampar quan hi tornaven, amb els pots i els pinzells a les mans. Els van dur al cuartelillo amb el seu mateix cotxe, un guàrdia al seient de davant i un altre al de darrere, i els van inflar de bufetades, cosa lògi­ca, buscant només, és ben curiós, la interpretació de l’escrit, tan evident. Així:

     «Qué quiere decir eso de valencians unimnos, eh? A ver, explique qué quiere decir?», hòstia volava.

     «Pues quiere decir eso, que estemos unidos...», bufetada venia.

     «Pero para qué, ¿eh? Alguna intención habrá...», hòstia volava.

     «Que estemos unidos, porque es mejor, no?», repetia el Jaume, amb la sang rajant-li pel nas, i amb aquella cara que ell sabia fer de no compren­dre res. Bufetada venia. Més forta. Colps de puny allà on fa mal.

     «¿Nos quieres tomar el pelo, desgraciado?», hòstia volava.

     «No, de verdad, mi sargento... de verdad que era sin mala intención...», bufetada venia. «Es que los valencianos...»

     «Los valencianos no sois ná!» Hòstia final.

     Precisament això. La pitjor cosa que es pot ser... Perquè no es pot ser, mal que ens sàpiga greu, valencià i prou, i anar així pel món. Com seria ser irlandés o espanyol o suec o encara català. I prou. Valencià, no. Ná, no sois ná. No és cosa plena i suficient, rodona i acabada. Tan bonic que deu ser ser alguna cosa i prou! Per aferrar-s’hi. O per desentendre-se’n amb bona consciència i ocupar-se d’unes altres coses de més gust i substància. Però no, aquesta nostra és vida malgastada. Per un nom. Malament malbaratada. Malmesa malhaurada. I només n’hi ha una, de vida, segons tots els indicis. Cert que també es podria dimitir, d’aquesta mena de vida. Però no es pot. És lloc i ofici vitalici. Per­pètua cadena. Imprimeix caràcter. Fins que la mort ens separe. Que ens separarà. I després? No res. Ni allà glòria, ni ací pau. No espereu, doncs, ger­mans, que torne a nàixer ací la pròxima vegada. A Holanda. Continuarà.

 

 

 

[6] Segona part, capítol 2, pàg. 203-206

 

Tu hagueres dit coses com que: la d’ells era amb la nostra una mateixa lluita, viva o somorta de se­gles, en què uns i altres havíem sigut sempre i regu­larment derrotats, de maneres potser estrictament no idèntiques però paral·leles, abans i després de la definitiva i sincrònica Desfeta Gran, i de les invasions dels mateixos invasors. I així, si la pluja de sang i foc de tots els mals havia sigut única i comuna, la més antiga, la de pocs anys abans, i totes, també comuna i única havia de ser l’única possible victòria final. Si és que algun dia arribava. Que arribaria. Perquè després del 1707 i 1714 no arribà en 1807 o en 1814, ni tampoc en 1907 o en 1914, i ara érem ja quasi just al temps exacte de la meitat de la tercera centúria, anys entre 1957 i 1964, de ma­nera que quedaven potser uns altres cinquanta per arribar al nou mil·lenni, o siga al 2007 o bé al 2014, quan aquests segles passats hauran ja entrat als nostres futurs manuals escolars d’Història simple­ment amb el nom d’Època Fosca, l’Era Tenebrosa, dels Segles de la Dominació Turca, o l’Edat Negra o un nom d’aquests horribles que acostumen d’usar-se i que supose que ja fa anys que gasten els llibres escolars dels polonesos, els irlandesos, els txecs o els grecs. Cosa que serà i vindrà, però ningú no s’atreveix a creure-ho, quan nosaltres, si vivim encara en aquesta terra i Regne, serem ja vellets i patriarques del primer segle de la retrobada llibertat, i els nos­tres fills triomfants ja ens deixaran una miqueta de banda, en llocs a tot estirar honoraris i de museu vivent, com a patums repapiejants feixucs que ja tenen els seus noms a les plaques dels carrers i a veure què més voldran, que encara van sempre amb la dèria de recordar batalles de joventut. I els nos­tres néts adolescents trobaran el nou estat de coses tan natural, com així ha de ser, que ja ni tan sols arribaran a entendre què ha volgut dir la vida nostra d’aquests anys, que alguna cosa certament ha volgut dir i ha dit, encara que tot això semblen potser men­tides pietoses amb gust dolç de cirera. Perquè si no ha volgut dir res, no em caldria a mi ara eixir a la fosca a buscar més llenya per al foc, ni aguantar ací les dotze hores de la nit, tal com m’he proposat, amb el micròfon enganxat, com es fa per a una auto-entrevista, a la jaqueta de llana que m’ha fet ma mare en els últims anys de la seua vida. Deixant rodar la cinta del magnetòfon i enregistrant solilo­quialment tota aquesta crònica de coses certes i per­sones fingides, o a l’inrevés. Que després hauré de tindre la paciència de transcriure i d’ornamentar, si decidesc que val la pena que algú arribe a llegir-ho i que li trobe alguna miqueta de gust o de profit, amb punts i comes i amb textos de cançons trets dels meus discos més vells i encara del tot no obli­dats, o amb cites de llibres rars i curioses que és on sovint es troben les més curioses i rares veritats de la història. Tot fent ací, jo sol, només acompanyat pels espetecs de la llenya, el got de whisky i la remor constant del vent i de les ones ja fa moltes hores invisibles, un ajornat però ja urgent exercici de me­mòria, gratant la molsa o el rovell que cobreix inexo­rablement tot temps perdut. Urgent exercici, ara que tenen compliment les paraules de l’Evangeli, i al Regne del Cel o del dit País i Ciutat els últims són ja els primers, més primers com més últims, on els fingits obrers afanyosos de la darrera mitja hora després de la llarga i descansada sesta, miren per damunt del muscle, amb segura suficiència de pol­trona ocupada, els qui ens vam alçar a treballar ja a les hores d’abans de l’alba. Paraula de Déu. Us lloem, senyors. Ara, quan des dels palaus tan odiats i tan estimats, murs plorats, vomitats, cantats, re­parteixen cada dia a manera d’ingràvids confettis de carnaval, grapats de cireretes per al consum po­pular provisional, tan petites i verdes, insípides, quí­micament pintades de vermell. Ara, doncs, en aques­ta nit de vint-i-cinc d’abril de mil nou-cents setanta-vuit, desert d’amics, de béns e de senyor, parle per tal que no em puga arribar com

     È qual è quei che disvuol ciò che volle,

     e per novi pensier cangia proposta,

     sí che dal cominciar tutto si tolle,

     tal mi fec’ïo in quella oscura costa,

     perché, pensando, consumai la ’mpresa

     che fu nel cominciar cotanto tosta...^[1]

I és per això mateix que faig, ara que encara sóc a temps, i no per altra cosa o causa, la meua con­fessió particular. O si de cas monument privat verbal a la commemoració de la Batalla Gran perduda avui fa justament dos-cents setanta-un anys. Monument que, per falta de vocació monumental meua, com de les altres vocacions, o per manca d’ofici adequat, no serà tan alt ni tan condigne com s’escauria a la perpetuació de la memòria dels fets del passat remot o recent, i de les persones. Però que ja em va bé així, meitat cartró meitat pedra, que és com el meu poble i jo dissortadament som, entenem-nos. I si més no, em justifica a mi mateix per no acudir ja a cap manifestació ni a cap míting, ni comitè ni lloc, plaça o mercat, on i mentre es practique el baratament i compravenda de cireretes mínimes de plàstic, úniques, sembla, de curs legal. Perquè no és per aques­tes, infortunada metàfora, que he pagat mitja vida. I encara pagaré l’altra mitja per les altres. Confessió, doncs o crònica o què —que si tinguera empenta i ganes en comptes d’ocupar-me dotze hores de soli­loqui i tres-cents fulls si fa no fa de transcripció, me’n podria ocupar vint-i-quatre i sis-cents, però he dit que va bé així—.

 

[1] Versos del cant II de l’Infern de la Divina comèdia. En la versió de Joan F. Mira (Barcelona: Proa, 2000): “I com qui ja no vol el que volia, | i muda tant d’idea i pensament | que deixa allò que havia començat, | així em vaig fer jo en aquell coster fosc, | perquè, pensant, vaig posar fi a l’empresa | que, en començar, semblava tan planera.” [Pensant en el risc i bogeria del viatge, Dante diu que va decidir renunciar-hi: donar-lo per acabat abans de començar.] [^{text >}]

 

 

Joan F. Mira

El desig dels dies

València: Tres i Quatre, 1981

 

Sobre El desig dels dies...