|
|
|
Sobre la nació dels
valencians (1997) [1] Presentació [2] Introducció: un país
potser inexistent [4] Índex Presentació Fa una dotzena d’anys, quan vaig publicar Crítica
de la nació pura, sabia que algun dia escriuria un llibre com aquest: una
reflexió sobre la «nació pràctica», que en el meu cas és tant com dir sobre el
país on m’ha tocat nàixer i amb el qual he mantingut tota la vida una relació
tan apassionada com, sovint, esgotadora i frustrant. Ningú no tria el seu país
de naixement, però sí que pot triar diferents formes de presència o d’absència
personal, de distanciament o d’adhesió; i molts valencians, en aquesta segona
meitat del segle XX, ens hem vist abocats a respondre a una situació històrica
d’«emergència nacional» que convertia l’elecció positiva, la fidelitat activa
al propi poble i país, en una qüestió de compromís moral. No és fàcil, ni
confortable, viure en un país d’identitat confusa, de nom incert, i de destins
perillosament abocats a la subalternitat i la desintegració. És molt més còmode
(però potser menys «estimulant» ) viure en societats on la definició nacional,
el sentit de la història, el nom i els símbols, la llengua i l’espai polític,
són qüestions resoltes sense conflicte substancial: on la gent es pot dedicar
pacíficament a ocupacions més productives que la recerca del «ser» o «no ser»
i l’enfrontament sobre la definició i l’entitat mateixa d’aquest «ser». Allà on
algunes qüestions elementals com aquesta estan resoltes per un acord general
tàcit o explícit, la reflexió sobre la identitat pot ser un exercici purament
intel·lectual, luxe acadèmic o tema de debats de cafè o de saló. Allà on
l’acord no existeix, la col·lectivitat es juga alguna cosa més que el resultat
d’una meditació filosòfica. Es juga, potser, la pròpia cohesió interna i la capacitat
d’actuar com a tal col·lectivitat, és a dir, com a societat integrada i
compacta responsable del seu propi destí, del seu futur, i capaç d’afrontar
els seus propis problemes comuns. I es juga, també, la pròpia supervivència en
tant que poble i comunitat: la indefinició, la fractura interna en allò
que afecta la identitat més bàsica, té inevitablement efectes dissolvents i
letals. La dissolució per indefinició no és un final impossible per als
pobles. I menys quan aquesta dissolució és activament estimulada des de fora,
en forma d’absorció ràpida o lenta en espais d’identitat més poderosos. No vaig escriure aquest llibre fa dotze
anys, o deu, possiblement perquè l’aire del País Valencià estava massa ple de
turbulències i de pols, i les aigües massa plenes de remolins. Vist amb un cert
distanciament temporal, supose que necessitava una miqueta de perspectiva i de
calma per a reposar idees, o per a deixar que s’asserenaren les meues pròpies
percepcions i els meus propis judicis. També pot ser que aquesta explicació
siga només una excusa de pagador endarrerit. En qualsevol cas, no lamente ara
haver deixat passar alguns anys: els meus judicis s’han decantat en aquest
temps, i la meua percepció de la realitat valenciana crec que és ara més
pròxima als fets observats i menys dependent de conceptes i d’esquemes mentals
anteriors a l’observació mateixa. Espere que això servirà per a entendre
l’evolució, i els canvis importants, d’alguna de les meues posicions i definicions
d’anys precedents. I si no serveix, paciència. Les pàgines que segueixen no
estan escrites per complaure els qui, en un extrem o en un altre, mantenen
posicions o actituds irreductibles: no estan escrites per a això, i per tant no
els complauran. Si algú em recorda que en aquest llibre arribe a sostenir
posicions i definicions relativament, o bastant, diferents de les que sostenia
fa trenta anys, o vint o només deu, no li faltaran raons, ni textos meus —que
jo conec més bé que ningú— per a il·lustrar-ho. Tampoc no faltaran profetes retroactius
que afirmaran «ja ho deia jo». Potser tenen raó. En tot cas, no m’importa
reconèixer que, en el camp de les definicions nacionals com en alguns altres
terrenys, la reflexió continuada sobre determinades realitats m’ha fet adaptar
i modificar, finalment, els conceptes amb què les interpretava. No m’allargaré molt més en la presentació.
Només vull recordar al lector que aquest llibre no és un treball de sociologia,
ni d’història, ni de ciència política ni de cap altra disciplina del ram; per
tant, els especialistes respectius no es privaran, com és la seua obligació, de
discrepar de moltes de les interpretacions i afirmacions que s’hi fan. És, en
el sentit més radical de la paraula, un assaig. Un intent de presentar
de manera coherent la meua reflexió sobre la condició comuna del meu poble i
país: sobre allò que ha fet i fa que siguem valencians i no una altra cosa, i
sobre el sentit i el valor d’aquest «ser». No està escrit contra res ni contra
ningú... excepte contra tot allò que ens pot desfer i dissoldre i ens pot
frustrar l’aspiració a ser un poble normal entre els altres pobles. El lector
sabrà disculpar també si de vegades, en el text o en les poques notes a peu de
pàgina, la reflexió general va acompanyada de crítiques, suggeriments o propostes
d’aire «programàtic»: potser la urgència o la passió del ciutadà en actiu ha
estat, en alguna ocasió, més forta que el distanciament racional de l’anàlisi.
Sobretot en la «Introducció» i en el «Final», que tenen una certa autonomia i
que, per dir-ho d’alguna manera, representen la part més subjectiva i «doctrinal»
del conjunt. Finalment, vull donar les gràcies als primers lectors que ha
tingut aquest llibre quan encara era un manuscrit: a Alfons Cucó, Eliseu
Climent, Eulàlia Duran, Antoni Furió, Gustau Muñoz i Pilar Aparicio. Els seus
comentaris i les seues observacions m’han fet matisar moltes pàgines, i m’han
fet evitar alguns errors i imprecisions. Els que hi queden són només meus. Qui sap si sóc massa optimista, però tinc
encara alguna fe en el poder de la raó i en la força de les idees coherents i
fonamentades. Confie, igualment. en la vigència d’algunes actituds morals,
personals i col·lectives, sobre les quals he volgut fer una reflexió en les
últimes pàgines. I m’agradaria també, segurament amb un excés de confiança, que
aquest llibre tinguera alguna utilitat com a contribució al procés de
reconciliació i retrobament d’un país amb ell mateix. Sense aquesta esperança,
no hauria fet el llarg esforç de pensar-lo i d’escriure’l. Introducció Un país potser inexistent L’any 1962, en la introducció al llibre de
més gran transcendència cívica en el nostre temps i país, Joan Fuster escrivia:
«El valencià, quan pensa en la seva entitat de poble, es troba “incert”:
pressent que no és carn ni peix». I unes poques ratlles més endavant reforçava
i estenia la mateixa idea, convertida en una condició a la qual no escapa
ningú: «Ni el més desarrelat ni el més insensible dels homes de la meva terra
no acaba d’eludir aquesta sensació d’ambigüitat». No és segur que, prop de
trenta-cinc anys després, els valencians més sensibles i arrelats hagen
superat, com hauria volgut l’autor, aquell pressentiment de no ser això o allò
d’una manera clara i definida. I tanmateix el dubte i la incertesa, en moltes
dimensions de la vida, són ben saludables per als individus, però no ho són
gens per a les col·lectivitats quan això afecta de manera permanent la pròpia
condició més elemental: si som un poble o no ho som, i quin poble som. Fet i
fet, sense la incertesa com a problema, i sense l’ambigüitat vista com a
condició general —paralitzadora, enervant, i fatal— de tota una societat,
Fuster no hauria sentit la necessitat, i el deure moral, d’escriure Nosaltres
els valencians. Al nostre país passen, en el camp de l’existència o
inexistència col·lectiva i en alguns altres camps que se’n deriven, coses poc
habituals: arreu del món, la condició òptima de les societats (cal recordar que
«ara», en el món real contemporani, les societats són habitualment «nacions»?)
és aquella en la qual els ciutadans són tan pacíficament nacionals que
no necessiten fer-ne escarafalls, ni han de viure en la incertesa ni han de
fer-se les interrogacions que ací sembla que necessàriament hem de fer-nos. Els
ciutadans «normals» saben —o creuen saber, tant se val— la resposta comuna a
les més antigues preguntes: qui som, d’on venim i on volem anar. Les coses,
precisament, es compliquen quan en un país i societat no hi ha una resposta
única i unívoca, clara i distinta, universal i compartida. Es compliquen, entre
altres raons, perquè llavors han de «compartir país» —és a dir, espai de
convivència— persones i grups que el defineixen de maneres enfrontades i fins i
tot incompatibles, i que poden arribar a no estar d’acord ni en les regles del
joc, perquè juguen a jocs diferents, ni en la simple delimitació del camp. En
qualsevol cas, no és habitual que un país com el valencià, que ja fa
vint anys va ser definit com a «perplex» —en la fórmula de J.V. Marqués, que
tan justament ha fet fortuna— desperte aquelles fidelitats apassionades i
compromeses que són pròpies de societats més instal·lades en algunes certeses
bàsiques i compartides. Òbviament, l’estat de perplexitat només pot ser superat
per l’apassionament de patriotismes primaris o meditats, o bé per l’adhesió a
alguna ideologia definidora entre les diverses en presència. O per totes dues
coses alhora. Però en tal cas l’elecció entre ideologies i passions no
és, per pròpia naturalesa, un fenomen d’abast general i majoritari (en les
societats «normals» no hi ha elecció, sinó simple adhesió, més o menys intensa,
a una passió i una ideologia dominants), i per tant la
particularitat de les opcions i les passions tendeix a mantenir indefinidament
la perplexitat. I així es manté i es reforça la dispersió conflictiva de les
respostes a les inevitables interrogacions bàsiques: quina espècie de país
som, com s’interpreta la història que ens ha fet ser com som, i quin projecte
col·lectiu tenim —si és que en tenim cap— per a preservar això que som i continuar
aquesta història. Al mateix temps, l’única ideologia no particular, l’única que
gaudeix dels atributs de la universalitat per al gruix de la societat
valenciana, és la que més eficaçment defineix el país com a no-país, com a res
més, o poca cosa més, que una suma de tres províncies espanyoles sense cap
distinció d’ordre nacional. Entenc sense dificultat les objeccions que
es podrien fer a un plantejament basat en el dubte metòdic (que no és sinó usar
la pregunta com a camí per a trobar la resposta), i que pot fins i tot tenir
una aparença tirant a nominalista i metafísica com qualsevol interrogació
sobre el ser i l’existència. Comprenc també que, en aquest camp, uns altres
troben més útil l’anàlisi sociològica, la ciència política —suposant que existesca
tal ciència— i l’observació dels moviments de l’economia: no seré jo qui negarà
la importància i les possibilitats explicatives d’aquests fenòmens i
disciplines. Però també és cert que les ideologies, les representacions i les
passions (tant si són reductibles a explicacions socials, econòmiques o
polítiques com si no) sovint arriben a posseir alguna forma de vida pròpia i
autònoma, més o menys independent de les realitats «objectives» que n’han
condicionat l’aparició. Per tant, quan a manera d’introducció ens preguntem per
l’existència del País Valencià, el que hauríem de precisar no és
l’obvietat d’uns límits geogràfico-administratius sota un nom o un altre, ni la
definició substancial de la societat que els ocupa, sinó l’eficàcia de la
representació d’aquests límits i d’aquesta societat precisament com a
«país». Ho plantege així, conscient també que dir país té un
contingut d’ambigüitat ben considerable, i que la polivalència del terme és impossible
d’eludir. Però això passa també amb paraules tan acreditades com terra, poble,
pàtria o nació, que no per excés de vaguetat i d’ús indiscriminat
i alegre deixen de posseir una ben coneguda eficàcia. I posat a filar prim amb
els mateixos termes que gaste, també «existir» és ací una paraula que s’estira
i s’arronsa entre el ser ple i gloriós i el no ser en absolut: és matèria de
graus i d’història, no d’ontologia. Com que aquest paper no és un pamflet ni el
text d’un programa polític, sinó l’intent de compartir una reflexió, puc
permetre’m de parlar en termes de relativitat i de graus: és la diferència
entre proclamar «som!» i endavant, i preguntar-se fins a quin punt som i si no
ens convindria «ser» una miqueta més sòlidament i convençuts. Perquè, en
definitiva, un país existeix en la mesura que els seus habitants —la
part majoritària o una part decisiva dels ciutadans— comparteixen la visió i
definició d’ells mateixos com a poble que viu en un territori que
considera com a propi, i en la mesura en què pretén mantenir la pròpia
continuïtat com a subjecte històric, que es considera en possessió de, o
amb dret i aspiracions a, alguna forma de sobirania o de no-dependència, i amb
alguna forma d’identitat comuna no subordinada o inclosa en una altra de més
bàsica i dominant. Ja s’entén que estic parlant d’existència «política» (real o
virtual), que és la manera d’existir els països en la història contemporània,
no d’existència «ètnica», que pot significar tota una altra cosa. Les dificultats de ser I doncs, què era, quina existència tenia
el País Valencià, en una etapa decisiva com és la segona meitat del segle XIX i
el primer terç del XX, quan la història contemporània ja havia avançat prou per
a formar un cos de ciutadans que més o menys participen en la vida política, i
quan tants pobles d’Europa ja havien construït o estaven en camí de construir
els propis espais de decisió i de definició? Certament l’espai valencià no
calia inventar-lo, imaginar-lo o buscar-lo en passats indefinits i remots: era
perfectament visible i present almenys amb els referents bàsics de «poble» (el
conjunt de gent que es deien valencians), definició territorial i
persistència històrica. Comparant amb molts altres «espais» del centre i l’est
d’Europa, no era poca cosa, en el cas valencià, l’existència d’un regne
medieval ben definit i de llarga durada, l’estabilitat i continuïtat del nom i
del territori, i la pervivència majoritària d’una llengua pròpia amb tradició
institucional i culta. Amb materials molt més incerts que aquests, uns altres
—eslovens, romanesos, eslovacs, finesos, macedonis...— han construït nacions de
fet i de dret. Cal partir, doncs, d’un fet que ara no ens detindrem a
analitzar: els materials valencians, que eren reals i a l’abast, no van
ser aprofitats en aquell moment crucial per a construir una casa pròpia, ni en
la pràctica política, ni tan sols com a imatge projectada i atractiva. D’una
realitat preexistent i encara certa, no en va eixir una nova certesa i una nova
existència. Entre altres coses perquè era massa gran la distància entre el
«poble-ètnia» i els grups socialment i ideològicament dominants dins de la mateixa
societat valenciana: les condicions històriques anteriors ja havien provocat la
des-identificació nacional d’aquests mateixos grups, i la seua identificació
amb la castellano-espanyolitat —politicoideològica, cultural i lingüística— com
a forma pròpia de la vida civil i nacional contemporània. Aventuraré, de
passada, una hipòtesi arriscada i parcial, complementària de les insuficients
explicacions usuals, socioeconòmiques o polítiques, d’aquesta «desnacionalització
dels sectors dominants»: aquests sectors, principalment a la ciutat de València
i secundàriament a la d’Alacant, havien registrat ja des del segle XVIII el que
podríem anomenar un dèficit de valencians «ètnics» entre els seus components;
és a dir, una presència abundant, activa i renovada de no valencians
(castellans sobretot, però també francesos, italians, etc.) entre els grups amb
més poder econòmic i polític. A diferència, per exemple, dels sectors equivalents
de la ciutat de Barcelona, entre els quals la presència de no catalans d’origen,
i especialment de castellans, té un volum i un pes molt inferiors. És, en
qualsevol cas, un factor més que cal sumar als ja tantes vegades discutits, i a
la configuració poc centrípeta del territori, a l’escassa comunicació entre
les minories urbanes, a la dispersió administrativa que complica la vella
«qüestió de noms», i a tants altres factors interns i externs, que van fer
improbable allò que altrament era possible: la transformació d’elements de
realitat en elements de consciència. No ha de sorprendre, per tant, que quan
apareixen els primers intents de valencianisme polític, a la primeria del segle
XX, aparega també brutalment la negació explícita i frontal de l’existència del
país. Hi ha un text del diari El Pueblo, en plena campanya del
blasquisme contra el «contagi» a València de la Solidaritat Catalana, que he
considerat sempre emblemàtic: «¿De donde sacan estos señores valencianistas
que aquí puede haber sentido regionalista hasta el punto de constituir una
fuerza poderosa y eficiente? ¿Acaso ha tenido Valencia historia propia que haya
delineado su personalidad con caracteres imborrables a través del tiempo? [...]
Es una tontería el querer engañar con una historia ficticia y con una
personalidad tan poco persistente. Estamos todos en el secreto: ni historia, ni
literatura, ni lengua ni nada» (V. Ballester Soto, El Pueblo, 18 de
juny 1907. En A.Cucó, El valencianisme polític, p. 63). Difícilment
podia ser més explícita la negació, ni més diàfana la posició nacional que s’hi
expressa: tan antinacional valenciana, que arriba a no reconèixer ni tan sols
una «personalitat regional» capaç de mostrar algun senyal d’identitat
respectable. Recordant, sobretot, que aquesta posició, adobada o no amb tocs de
regionalisme agrarista, populista o líric, va ser mantinguda de manera
permanent per una força, com el republicanisme blasquista, al voltant de la
qual girava la vida política de la capital del país, i no solament de la
capital. I recordant també que el patriotisme espanyol, perfectament
explícit, és el fonament polític i moral de l’autonegació valenciana: cal
«no ser», desfer-se i dissoldre’s, o ser poca cosa i només domèstica i de poca
volada, a fi que un «altre ser» tinga més volum, força i altura. Hi ha qui no
pot suportar ni tan sols una mostra tan innocent com els Jocs Florals i veu els
poetes de la Renaixença com un perill per a la integritat de la pàtria, no
comprèn que ningú puga optar per «la actual popular algarabía» o per «un
idioma de la edad oscura» abans que «De la española lengua / la
majestad, la armónica dulzura». Juan Janini, comerciant i versificador,
fill d’italians i patriota espanyol, remata la seua «Voz de alerta» contra
els «perills» (l’any l883!) d’un renaixement de la llengua, ni que siga en
forma de poemes innocents, amb una exhortació que també considere exemplar: «Y
pues estais despiertos / no nos hableis las lenguas de los muertos».
La realitat d’un idioma (propi, extensament majoritari, popular, històric, literari)
és simplement ignorada, menystinguda o atacada perquè no és compatible amb un
«nivell superior» de realitat: com a valencians, som poca cosa, o una
cosa que és poc, que és insuficient i curta. És «pequeña la teoría», com
deien els homes d’El Pueblo en un editorial, perquè «por encima de
Valencia está la patria española, y con ella Castilla, en cuyo espíritu, desde
ha muchos años, muchísimos, se han diluido el alma y las esencias valencianas» (12-1-1916,
en A. Cucó, o.c.). Crec que (a part de les referències del
mateix Cucó sobre el tema) hom no ha insistit prou, en aquest punt, sobre les
coincidències de fons dels partits de la Restauració, conservadors i liberals,
amb el republicanisme blasquista. Quan el diari Las Provincias i el seu
director Teodor Llorente insisteixen una vegada i una altra que el «glorioso
reino» era feliç, com a Regió Valenciana dins de la «intangible unidad
española y de acuerdo con ella», i que en qualsevol cas no aspirava de cap
manera «a recobrar instituciones de autogobierno» (discurs a Elx, 1908),
i quan reclamen l’amor a les tradicions, a les festes pintoresques i al dolç
idioma que afectuosament anomenem matern, però sempre sense «hostilidad ni
desvío hacia el glorioso idioma nacional», etc., se situen exactament en
les mateixes posicions de l’espanyolisme blasquista, enemic del naixent
nacionalisme valencià, defensor explícit de la imposició del castellà com a
única llengua civil, i exaltador apassionat de la castellanització: «El
genio valenciano se siente mejor traducido en la amplia prosa, única y
soberana, de Castilla», proclama l’ideòleg i hereu de Blasco, Fèlix
Azzati, en un cèlebre i aplaudit discurs l’any 1916. A Catalunya, ja se sap,
són gent reaccionària i «tancada» i per tant «desde el campesino hasta el
plutócrata sienten el catalán», però els valencians són liberals, amants
del progrés i de la ciència, i gent d’esperit generós i ampli: «Valencia se
siente amplificada en España»; i quan els nacionalistes «tratan de
imponer el dialecto valenciano... parece que una voz pronuncia palabras
fatídicas: “¡Más acá!” ». Mentre que «cuando hablamos el castellano se
trueca el misterio de aquellas voces en un grito de esperanza: “¡Más allá!”».
El republicanisme valencià va ser un fenomen complex i escassament coherent (i
desigual: no tenia el mateix contingut a Alacant, a Castelló i a València), i
fins i tot en la seua variant blasquista tingué, almenys en una primera etapa,
components clarament progressistes. Però el seu espanyolisme ideològic sí que
va ser general, eficaç i constant. Seria superflu acumular les citacions i els
textos dels uns o dels altres, però no és superflu recordar una cosa:
reflecteixen exactament la ideologia dominant, l’única que actuava amb eficàcia
sobre els cercles urbans, sobre les elits polítiques i les seues clienteles, o
sobre les organitzacions professionals i sindicals. Dit d’una altra manera: la
ideologia nacional espanyola (imposada en tots els graus de l’educació, amb el
suport incondicional de l’església i amb el reforç de la tota la xarxa
administrativa) va ser en aquella etapa decisiva l’única que tenia una
circulació extensa i permanent, l’única que va construir i projectar unes
imatges col·lectives eficaces i de valor positiu en la consciència de capes
socials cada vegada més àmplies. En aquestes condicions, els obstacles a l’existència
com a país s’acumulaven implacablement. La realitat del territori històric
deixa de tenir valor com a espai comú de fidelitats compartides: d’una banda,
la famosa defensa dels «interessos agraris» sovint s’estenia a un Levante que
inevitablement arriba a Múrcia; d’una altra banda, les elits polítiques, i la
premsa corresponent, eren d’estructura bàsicament provincial. La unitat
«ètnica» en tant que «poble valencià» era infravalorada, imprecisament
percebuda, i en tot cas reduïda a la dimensió trivialment i fragmentadament
folklòrica, i associada al ruralisme, la ignorància, les «tradicions» i
l’endarreriment, enfront de la vida urbana, culta, evolucionada i moderna. Amb
una percepció així de l’espai valencià —incert, fragmentat, ineficaç—, era
impossible que fóra adoptat com a espai bàsic de l’acció col·lectiva, dels
moviments socials, de l’activitat política i de la producció i difusió de
cultura. Afirmar, doncs, que (durant tot el segle que va de la divisió
provincial fins a la II República) el País Valencià era inexistent, i
fins i tot activament negat, en la ideologia dominant, significa que «no
existia» per als polítics de les ciutats i dels pobles, ni per als periodistes,
els cacics, els canonges, els mestres, els professionals, els industrials, els
comerciants, els propietaris, els capellans, els botiguers, els sindicalistes,
les senyoretes de casa bona, els artistes i els professors universitaris. No
existia com a país, que és el que compta. Mai no es va construir, en la
consciència de la majoria, o d’una part significativa de la població, aquella comunitat
moral de nom, identitat i lleialtat sense la qual no hi pot haver una
societat de caràcter nacional. O sí que es va construir, però només
l’espanyola. He dit abans que aquesta construcció —el
pas dels factors de realitat als factors de consciència— no era impossible, i
de fet els intents d’arribar-hi són ben coneguts, encara que sovint massa
oblidats. En 1907-1909, com uns anys després entre 1916 i 1918, o durant els
anys de la Segona República, al País Valencià apareixen i desapareixen petites
formacions amb una forta ideologia reivindicativa que en alguns casos
s’expressa en termes explícitament nacionalistes: confoses de vegades
amb les expressions més clàssiques de «regió» i «regne», hi apareixen cada
vegada més sovint les formulacions en termes de «pàtria», «nacionalitat»,
«país» i fins i tot «nació». De la mateixa manera que, a partir sobretot de les
relacions amb Solidaritat Catalana, hi ha un sector progressivament catalanista
en el valencianisme cultural i polític: en forma d’estímuls rebuts i
d’emulació, de proclames de parentiu i germanor, o fins i tot d’afirmacions
expresses de «l’ideal pancatalanista» (E. Martínez Ferrando). No
m’aturaré ací acumulant una altra vegada textos i citacions, que podrien anar
des del patriotisme valencià neoromàntic i exaltat, fins a les propostes més
radicalment progressistes, de regeneració nacional, de sobirania rigorosa, de
modernització, i de diferents graus d’antiespanyolisme. És interessant
recordar que bona part del primer valencianisme polític procedia dels ambients
republicans i progressistes, inclosos, a València, alguns exblasquistes; i que
al costat d’això hi ha personatges ben significatius (Huguet a Castelló,
Villalonga a València...) d’extracció burgesa i pensament conservador. En tot
cas, aquell valencianisme prenacional o plenament nacionalista, ideològic,
cultural i polític, no és una fantasia retroactiva que ara ens inventem per
apel·lar a una mínima legitimitat històrica: va existir, durant el primer terç
del segle XX, però va existir poc. Vull dir que la seua existència —la
presència d’una idea, un projecte de país, una representació autònoma,
antagònica de les imatges dominants— no va passar mai, com és també
perfectament conegut, de cercles massa reduïts: bàsicament a la ciutat de
València, puntualment a Castelló i en algunes altres poblacions, i sempre amb
molt escassa capacitat de penetració i de mobilització dins i fora de la
capital. Ara pot semblar una ironia o un sarcasme, però la Lliga de Solitaris
Nacionalistes, que animava Tomàs i Martí, pretenia ser, i era, una de les
organitzacions més serioses i coherents del valencianisme entre 1920 i la
proclamació de la dictadura de Primo de Rivera. La mateixa cosa caldria dir,
substancialment, de la breu efervescència dels anys de la República: petites
organitzacions, polèmiques, documents i declaracions, i una molt lenta i
difícil superació de la condició de «nacionalistes solitaris». És cert, però,
que el creixement d’algunes forces i organitzacions va ser molt ràpid i que el
1936 el valencianisme polític, dins de la coalició republicana i d’esquerra,
havia ja obtingut els primers èxits importants —un escó a Madrid, cinc regidors
a València—. I que el juliol del mateix any tots els partits del Front Popular
havien assumit expressament la reivindicació d’un estatut d’autonomia per al
País Valencià (País Valencià és el nom que s’imposa definitivament
entre les forces democràtiques durant els anys de la República, almenys en els
textos reivindicatius i més formals: no és un nom que s’inventen els
«catalanistes» dels anys 60). Però tot va ser massa curt, massa ràpid i massa
condicionat per la política general espanyola. En menys d’un any molt probablement
hauria estat en marxa el projecte definitiu d’un Estatut d’Autonomia del País
Valencià, seguit d’una Generalitat republicana i acompanyat d’un veloç creixement
de l’existència del país en la consciència dels seus habitants: la
guerra ho va fer impossible. Quan arribarà el franquisme, per tant, trobarà ja
molt poc valencianisme seriós per perseguir, molt poca consciència valenciana
per neutralitzar, molt poca cultura nacional per dispersar, i molt poc de país
ja fet que calguera destruir. Amb els canvis formals que representa el
feixisme i amb les expressions ideològiques o rituals de la dictadura,
l’espanyolisme franquista no va ser substancialment diferent de la
ideologia nacional que ja havia dominat tota la història contemporània del País
Valencià. El valencianisme
polític Catalans de nació, doncs, però afirmant-se
cada vegada més com a valencians i sense que això suposara cap contradicció
efectiva, oposició o exclusió. És cert que hi ha una distància entre
l’afirmació de Ramon Muntaner a principi del segle XIV, denominant «vers
catalans» els habitants d’Elx, Alacant, i Oriola (...o els de Múrcia i
Cartagena, que també procedien de pobladors del nord), i el concepte de «poble
valencià» diferent del català que expressa Francesc Eiximenis a final del
mateix segle (en tot cas, no és superflu recordar que tots dos autors són ben
pròpiament catalans: un de l’Empordà i l’altre de Girona, i tots dos instal·lats
a València!), però cal tenir present que en el primer cas es tracta d’una
definició «ètnica» i en el segon d’una adscripció «política», i aquesta doble
dimensió serà visible almenys fins a final del segle XV. El fet és que, quan
comença a estendre’s a Europa l’ús de la paraula nació —com a origen o
llinatge, «gent», poble o equivalent— els valencians l’apliquen sense problemes
a la pròpia adscripció com a membres de la «nació catalana». I quan la mateixa
paraula va incorporant el sentit de procedència territorial definida, de «regnum»,
cos o espai polític, els mateixos valencians lògicament l’apliquen quan cal al seu
regne i territori. La terminologia —llavors, com ara!— era ambigua, poc
precisa i no sempre coherent, però la distinció entre la dimensió
etnolingüística i la dimensió politicoterritorial sembla que s’anava perfilant
amb claredat: un mateix poble, segons la primera; dos pobles
diferents —català i valencià—, atenent a la segona. D’una banda, doncs, la
catalanitat de llinatge i de llengua (i, en aquest sentit, la comunitat de
nació) no és mai negada, ans al contrari, ben sovint recordada pels
valencians dels segles XIV i XV. D’una altra banda, no apareix mai afirmada una
catalanita jurídica o política, de ciutadania o d’estat, ans al contrari, el
que s’afirma és una valencianitat específica i creixent en aquesta dimensió,
basada en les institucions i en el territori: difícilment podia ser d’una
altra manera, si tenim present que el Regne de València no solament va anar
consolidant i reforçant la seua individualitat juridicopolítica, sinó que mai,
des de la fundació, no va formar part d’un espai políticoinstitucional català.
Catalunya i València són sempre dos territoris o «països», part de
la mateixa «corona» i súbdits del mateix rei «d’Aragó», però no un sol estat; i
per tant la insistència valenciana en una personalitat política autònoma no
respon a un «atzar del particularisme» sinó a una realitat substancial i
fundacional. Dit d’una altra manera, la inexistència
d’un espai polític únic i comú (d’un «Regne de Catalunya» o cosa equivalent,
que inclogués el territori valencià), és a dir, la no-coincidència entre els
límits de l’espai etnocultural i els de l’espai polític, feia
molt difícil el desenvolupament d’una lleialtat territorial comuna i fins i tot
la consolidació d’un nom i una consciència «nacional» unitaris. Si afegim
encara que el nom inicialment compartit, el nom de catalans, és també el
nom d’un dels espais polítics —el «no-valencià»: Catalunya—, el resultat
és que el manteniment d’aquell nom comú i d’aquella consciència d’unitat
esdevingué no ja difícil, sino efectivament impossible. Allò que no podem saber
és «què hauria passat si...»: què hauria passat si s’haguera produït la
coincidència entre els dos espais, l’etnolingüístic i el polític, o si no
haguera existit la confusió de noms i la doble accepció del terme «català». O
si, sobretot, no s’haguera produït ja des del segle XV la decisiva i creixent
interferència exterior —castellana— en el procés interior de formació d’una
nació moderna. Podem imaginar «què hauria passat». Però no va passar. Sobre la nació dels valencians / Índex Presentació ... 9 Introducció: un país potser inexistent ...
13
Les dificultats de ser ... 16
Teoria i pràctica de la construcció ... 24 PRIMERA PART: LA IDENTITAT I EL CONFLICTE Capítol 1. Ser i pensar: l’educació
nacional dels valencians ... 41
Ser valencià és prou ser?
Identitats i oposicions Capítol 2. El país i el poble: comunitat
de què? ... 61
Una llengua, dues llengües
Una cultura, dues cultures
Una història, un territori, dos ordres de símbols?
Un poble de ciutadans Capítol 3. La personalitat: som diferents?
... 97
«Enèrgicament diferenciats»?
El «caràcter» dels valencians
Invertebrats, impotents, insolubles? SEGONA PART: ELS COLORS DE LA HISTÒRIA Capítol 1. La formació d’un poble ... 125
Abans de ser valencians
Una ciutat i un regne. Un país nou
De nació catalana
El valencianisme polític Capítol 2. Teoria de la decapitació ...
153
Entre les germanies i els Borbó
Teoria del cos sense cap Capítol 3. Espanya de dalt a baix ... 181
De l’imperi a les províncies
Un país espanyol, finalment?
Ni industrials ni polítics FINAL: NACIONALISMES VALENCIANS, PÀTRIES O
IDEOLOGIES ... 213
Entre el poder i la cultura: espanyols de llevant
Cultura sense poder: catalans del sud?
Guerres i paus: valencians
Entrevista de Miquel Alberola a Joan F. Mira: “Tenía la obligación
de reconciliar los conceptos en la práctica” |
||||||
 Tornar a la pàgina anterior | Pujar  |
