ELS VOSTRES CLÀSSICS

 

Un Testament que s’entén

 

Evangelis de Marc, Mateu, Lluc i Joan, amb els Fets dels Apòstols, la Carta de Pau als Romans i El llibre de l’Apocalipsi

Versió nova del grec per Joan F. Mira

Proa. Barcelona, 2004. 397 pàgines

 

Jordi Llovet

El venerable Antoni Maria Badia i Margarit, rector que fou, no de parròquia (que bé hauria pogut ser-ho), sinó de la Universitat de Barcelona, solia explicar un dels acudits més lluminosos que mai s’hagin inventat sobre les transformacions litúrgiques que va comportar el Concili Vaticà II, moment en què, com és sabut, la missa va començar a ser dita en llengües vulgars, i no en el llatí de la Vulgata (390-405) que havia predominat, especialment, des del Concili trentí de 1546: Una velleta de poble surt trasbalsada de l’església en companyia d’una amiga, i li comenta: “I ara! ¿Què és això que ara diuen a missa: ‘El Senyor sigui amb vosaltres’?” I l’amiga li respon, tranquil·litzant-la: “Sí, dona, vol dir: Dominus vobiscum “.

     Les bones velletes catalanes, sense saber un bri d’aquesta llengua, tenien tan ficat a dins del cor aquestes fórmules llatines que, a la seva manera, ja les entenien , o, per ser més exactes, acomplien a la perfecció la funció sagrada que havien de satisfer. En realitat, com més críptic és un missatge sagrat, com menys s’entén en el sentit propi de la paraula, més efecte produeix en les persones llegues: aquesta és una veritat com un temple, i encara hi ha gent que opina que els canvis vaticans promoguts per Joan XXIII (menys or, encens i mirra; menys faràndula; més acostament didàctic als fidels) van ser un veritable desastre per mantenir l’aura reconsagrada que el catolicisme havia posseït fins en aquell moment. Això és una altra història, que ens portaria a Marcel Mauss i a llargues disquisicions sobre la funció del sagrat en les societats antigues i modernes.

     El que ens importa avui és subratllar que Joan F. Mira, més enllà del nou esperit vaticanista (que, al capdavall, va fer curt), ofereix per primera vegada als lectors catalans, valencians i balears una traducció d’una part substancial del Nou Testament que és fidel a l’original grec d’aquests textos, i, sobretot, resulta perfectament intel·ligible per a un lector d’avui. L’odiosa frase “traduttore, traditore” amaga una qüestió que és enormement respectable: cada moment històric demana que una traducció es modifiqui en benefici de la capacitat comprensiva dels lectors. Mira mateix ho diu admirablement en un pròleg esplèndid: “La frase Magnificat anima mea Dominum [que tots els melòmans coneixen perfectament], les cèlebres paraules de Maria en versió llatina, apareix habitualment traduïda com ‘La meua ànima magnifica el Senyor’. Però, ¿és això una expressió diguem-ne normal per a una joveneta de poble, en el llenguatge narratiu actual, no en el canònic i tradicional? El verb grec megalúnein significa, en efecte, ‘reconèixer o expressar la grandesa d’algú’, que és la idea atribuïda a Maria; de manera que, si traduïm: ‘La meua ànima diu ‘el senyor és gran’’’, la frase ja té un aspecte més real i fins i tot més intel·ligible per al lector contemporani”. I així en general: res d’”aquest és el meu cos”, sinó “això és el meu cos” -versió que, per cert, José María Valverde va aconseguir, prop de la Conferència Episcopal Espanyola, que entrés a la traducció castellana oficial de l’Evangeli de Mateu, arran els canvis que ja hem dit-; res de “dóna’ns el pa de cada dia”, com si Déu n’hagués repartit a balquena tots els dies de la setmana menys el dissabte, sinó “dóna’ns avui el pa que necessitem cada dia”; res que l’àngel Gabriel digui a Maria: “Alegra’t, plena de gràcia; el Senyor és amb tu” (perquè un jove d’avui dia només entendrà, a manca de saber res del concepte teològic de la gràcia, que Maria és molt simpàtica), sinó: “Alegra’t: el senyor t’atorga el seu favor”, que és, al capdavall, el mateix que dir que Maria és “agraciada”, paraula que tampoc s’entendria com cal: en aquest cas hom entendria que és guapa.

     En certa manera, Joan F. Mira ha fet el mateix que Luter va fer ja fa quasi cinc-cents anys, quan va traduir la Vulgata a l’alemany del seu temps (llengua que encara resulta moderna, gràcies a Goethe, que s’hi va inspirar). En la cèlebre Circular sobre l’art de traduir , en efecte, Luter va escriure: “Quan Gabriel saluda Maria li diu: ‘Déu us salvi, Maria, plena de gràcia, el Senyor és amb vós’. Així s’ha traduït fins ara seguint senzillament les lletres llatines. Però diga’m si això és bon alemany. Quin alemany entén què vol dir: ‘Plena de gràcia’? Entén molt bé que un barral sigui ple de cervesa o una bossa plena de diners, però no entén què vol dir estar ‘plena de gràcia’. Per això he traduït du Holdseliger [aproximadament, ‘encantadora’]”; i ell mateix hauria millorat la traducció, reconeix en aquesta circular, si hagués posat: Gott grüsse Dich, du liebe Maria , és a dir, “Déu te guard, estimada Maria”. És clar que, llavors, diu Luter, els papistes s’haurien enfurismat de bo de bo.

     Esperem que els papistes dels Països estalviïn Joan F. Mira i no el portin a la foguera ni a l’excomunicació, perquè la feina que ha fet és la més convincent, la més útil i la més ben feta que mai ha ofert el seu vessant de traductor.

 

Aquest article també va aparèixer al Quadern d’El País de la Comunitat Valenciana el 3 de març del 2005.