La redempció de Vicent Blasco Ibáñez

 

Rafael Roca

 

Joan F. Mira, La prodigiosa història de Vicent Blasco Ibañez.

«Biografies», Edicions Bromera, Alzira, 2004.

 

Edicions Bromera i l’escriptor Joan Francesc Mira, darrer Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, acaben de traure a la llum un llibre de característiques tan esplèndides i inusuals com el personatge que el protagonitza: es tracta de La prodigiosa història de Vi­cent Blasco Ibáñez, que recull la bio­grafia de l’escriptor i polític més mític i carismàtic de la contemporaneïtat va­lenciana. El volum, de gran i atractiu format, ha estat concebut amb volun­tat divulgadora, i tanca la trilogia que autor i editorial han dedicat (dins de la col·lecció «Grans Obres Bromera») als qui, molt probablement, hagen estat els valencians més il·lustres i internacionals de la història del nostre poble: els Borja, sant Vicent Ferrer i, final­ment, Blasco Ibáñez.

     Mira ha mostrat la lloable pretensió de fugir dels tòpics i dels prejudicis que acompanyen la memòria de Blasco, un dels hòmens que més han influït en la fesomia de l’actual socie­tat valenciana, i per això ha redactat una biografia serena i, segons com, modèlica. La prosa, amena, fresca i di­recta, ha estat il·lustrada amb gran profusió de fotografies —algunes d’inè­dites i totes excel·lentment reproduïdes— que atorguen al llibre una dimensió alhora històrica i sumptuosa, i que el fan doblement atractiu: parlen, ben a bastament, de la qualitat que dins del circuit editorial català ha as­solit l’empresa de la Ribera Alta.

     Per tal d’endinsar-se en la rica i dila­tada vida de l’autor de La Barraca, Mira ha dividit la biografia en tres grans capítols: «València», «Espanya» i «El món», que emmarquen i delimiten l’intens viatge personal i professional que entre 1867 (data del naixement a València) i 1928 (data de la defunció a Menton, Provença) féu Blasco lbáñez, i que el traslladà des de la plaça del Mercat de la capital del Túria fins als platós de Hollywood i la Costa Blava. Un recorregut que a la fi resultà circu­lar, ja que es tancà amb el retorn de les seues despulles a la ciutat de Va­lència en 1933, cinc anys després de mort i enmig del fervor popular.

     Blasco fou un líder i un home d’acció, un personatge «fora de sèrie», tal com el definí Fuster, que no deixava indife­rent ningú. Apassionat, excessiu i pròdig: en l’activitat literària (escrigué més d’una trentena de llibres); en la periodística (fundà i dirigí el diari «El Pueblo» entre 1894 i 1906); en la senti­mental (no es casà per primera vegada en 1892 com, per error, diu a la pàg. 34, sinó el 18 de novembre de 1891); i en la política (fou diputat a Corts en set ocasions). Blasco trencà tot tipus d’esquemes i de mesures: en passar trenta vegades per la presó; en marxar a conquistar les Amèriques —Argen­tina—, i pretendre fundar-hi les colò­nies «Cervantes» (a Río Negro) i «Nueva Valencia» (a Corrientes); en emprendre un viatge de sis mesos al voltant del món; i en viure i morir a Fontana Rosa, Menton, com una autèn­tica estrella cinematogràfica, envoltat de luxe i d’esplendor. I en fer tot això i més sense deixar d’escriure.

     Al meu parer, una de les èpoques més interessants i decisives en la biografia de Blasco —i també de les més poc es­tudiades— la constitueix l’etapa valencianista, ratpenatista. Trobe que és erroni veure-la com una simple aven­tura de joventut lligada, únicament, a la seua amistat amb el federalista Constantí Llombart. Es tracta d’un perí­ode que va molt més enllà d’alguna po­esia i dues narracions catalanes escrites en l’adolescència, i que resulta més ric i complex del que els estudis enllestits fins ara ens han explicat.

     Com tot el que féu en vida, l’etapa ratpenatista de Blasco fou ben intensa i inquietant. Amb a penes vint anys, en una sessió apologètica celebrada a Lo Rat Penat el 7 de març de 1888, féu l’elogi de Vicent Boix amb «un sentido discurso», segons una crònica perio­dística del moment. En els Jocs Florals d’aquell any aconseguí un premi ex­traordinari per una biografia del capità Hug de Montcada. I en novembre, du­rant un homenatge a Josep Romeu que tingué lloc a Sagunt, «hizo un fo­goso discurso el Sr. Blasco Ibáñez, en nombre del Rat-Penat», ja que des de l’estiu en formava part de la directiva. En juliol de 1891, acabat d’arribar exi­liat de París i quan ja estava acreditat com un hàbil orador, un polític desta­cat i un escriptor castellà de renom, actuà com a mantenidor dels Jocs Flo­rals valencians, en absència del seu mestre polític Pi i Margall. Aquell ma­teix any, a més, havia aspirat a la Flor Natural amb una poesia que retirà a última hora, en saber que hi tenia un paper protagonista inesperat. I en 1892 defensava, en el pròleg a un llibre del gallec Manuel Curros Enríquez, els literats «regionals» i situava, al da­munt de tots, Jacint Verdaguer.

     Però en un moment determinat, que més o menys coincideix amb la defun­ció de Llombart (1893), el seu mentor, Blasco, ben madur políticament i literària, abandonà el món ratpenatista i es convertí en el que podríem denominar un espanyolista «neoconvers». O, si ho preferiu, un «exvalencianista ressen­tit»; perquè, d’espanyolistes, ho eren tots. I això és el que, en la meua opinió, explica en gran manera els seus poste­riors i despietats atacs a una entitat i a un moviment dels quals, anys abans, havia estat fervent activista i defensor. Això i el fet que, en gran part, definira la seua ideologia des de l’enfrontament: anticlericalisme, antivalencianisme, antiratpenatisme... Una ideologia crispada que molts dels seus sequaços portaren a límits insospitats. Per això Mira afirma que «el “blasquisme” popular, populista i primari, tindria una vida més llarga, una vida amagada que ha rebrotat potser en certes manifestacions de “valencianisme” irreflexiu i virulent». Perquè fou en les seues rengleres ideològiques que es covà bona part de l’anticatalanisme i del secessionisme lingüístic actuals.

     El blasquisme condicionà, tant quan era viu Blasco com després de mort, el desenvolupament del valencianisme cultural i literari, i de manera ben negativa. No solament perquè, per a la li­teratura valenciana (en català), l’aportació de Blasco fou gairebé nul·la: juntament amb Zola, Balzac, Hugo, Dickens..., el seu referent literari peninsular fou Cervantes. Sinó perquè es dedicà a llançar «torpedes», gai­rebé sistemàticament i sense oferir cap alternativa, envers les tímides ac­cions que, des de plataformes com ara Lo Rat Penat o València Nova, els va­lencianistes intentaven portar enda­vant. En aquest sentit, resulta paradoxal comprovar com, en les dar­reres quatre dècades, alguns repre­sentants de la cultura valenciana s’han mostrat indulgents i comprensius amb Blasco, i categòrics i inflexibles amb els protagonistes de la Renaixença; quan es dóna la circumstància que fo­ren aquests, els ratpenatistes, i no aquell, els qui practicaren la unitat lin­güística i els qui estrenyeren els llaços de germanor cultural amb Catalunya i les Balears. Però això és matèria d’un altre comentari.

     El mite —el símbol— de Blasco és am­pli i complex i, com bona part de final del segle XIX i principi del XX, continua ben viu entre nosaltres. Per això cal que donem la benvinguda a aquesta excel·lent —per la forma i pel contin­gut— biografia que redimeix generosament un personatge desorbitat, de dimensions prodigioses, i que l’intro­dueix ben dignament en el segle XXI. Perquè si alguna lliçó es desprèn de la lectura d’aquesta obra és que, al marge de la seua ideologia, cal man­tindre viva la memòria dels autors que més han excel·lit en la història del nos­tre poble. Em sume ben cordialment a Joan Francesc Mira quan afirma que, sobre la figura i l’obra —especialment política— de Blasco, «sembla que convé encetar una altra òptica»; i de­mane que aquest mateix benintencio­nat propòsit es faça extensiu a tota la nòmina de personatges que han estat poc o malament estudiats, singular­ment aquells que protagonitzaren la Renaixença valenciana.

     Tant de bo que la recuperació des­apassionada d’un escriptor valencià que escrigué en castellà ens faça adonar que és això mateix el que cal fer amb els autors que escrigueren en valencià, i que fins avui hem mantingut arraco­nats. Com ara, i sense anar més lluny, Constantí Llombart. Serà tot un signe de progrés i de reconciliació històrica.