El pes de la paraula

 

Joan F. Mira

 

Ja supose que era necessari, i que a més de necessari era útil i convenient, que són adjectius de més pes a l’hora de decidir canvis històrics: la necessitat rarament fa modificar les condicions de la vida, perquè sempre hem necessitat menjar, no passar fred i no morir-nos, i això té una importància política insignificant. En canvi, les coses útils i convenients poden ser objecte de negociació, i per tant es transformen: com ara la compra-venda i la cultura tradicional. Ja poden endevinar que, si parle de compra-venda i de canvis històrics, és per al·ludir a la recent adopció del contracte escrit entre llauradors i comerciants. Estic segur que la novetat de l’escriptura en el tracte —inclòs l’imprés model— era una cosa convenient i útil, i no seré jo qui criticarà que els productors de taronges, o de qualsevol altre vegetal, es guarden per escrit de les inclemències del comerç modern. Em sembla de primera. I tanmateix, em fa molta pena pensar que hem hagut d’arribar en aquesta trista utilitat o conveniència. Perquè amb l’imprés estàndard entre llaurador i comerciant, s’hauran acabat, pel cap baix, set o vuit segles d’història de la cultura. D’una dimensió de la cultura agrària valenciana (que és molta cultura, no hauríem d’oblidar-ho) en la qual el pes de la paraula d’un home valia tant com l’home mateix. Una forma terrenal i aristocràcia d’entendre l’honor, una dignitat moral encarnada en la matèria del tracte. Un llaurador antic que jo coneixia, quan havia venut la producció a un preu, i després el mercat pujava i el comerciant li volia pagar més (no s’estranyen: passava), deia invariablement que no: deia que valia més la paraula que els diners. Era una cosa preindustrial, premoderna i tot el que vostés voldran. Era una forma d’entendre l’ordre dels valors. I no perquè en aquest país no hi ha hagut mentiders, estafadors ni lladres: n’hi ha hagut moltíssims. Però no els era reconegut el dret a la dignitat. Ara és diferent: ara els votem, tenen càrrecs i manen. Segurament per això tot s’ha de fer per escrit. Acabarem, com a Itàlia, havent de firmar rebuts quan demanem un café o comprem un diari. O quan votem: per si de cas.