JOAN F. MIRA - ESCRIPTOR

 

“El país i jo hem canviat com no prevéiem”

 

Miquel Alberola

Pertany a l’univers del paper escrit i publicat des de fa 25 anys. En aquest temps ha produït “la intemerata d’articles”, una dotzena d’assaigs i set novel·les, entre els quals brillen amb llum pròpia Crítica de la nació pura, Sobre la nació dels valencians, Els treballs perduts i Borja Papa. A punt d’aparéixer Ídols i tribus i la traducció al català dels 14.000 versos de la Divina comèdia, és avui motiu d’homenatge en el marc dels Premis Octubre.
Pregunta. Vint-i-cinc anys...
Resposta. Pràcticament de tot. De tot el que representa aquella part de la meua vida que es transforma després en paper escrit i publicat.
P. Però vosté estava en el negoci des dels seixanta.
R. Sí, però, a diferència d’uns altres, era bastant conscient que la meua generació no disposava dels recursos formatius. No havíem llegit prou, no havíem investigat prou, no sabíem prou literatura, no dominàvem prou el llenguatge, no sabíem prou història... Per tant, per a escriure amb una miqueta de seny calia esperar-se. Vaig dedicar molts anys a llegir, a estudiar i a acumular. I curiosament, he descobert que les tres coses que he fet en aquesta vida comencen totes al mateix temps.
P. Quines són aquestes coses?
R. Literatura de premsa, per dir-ho així. Després, ciència social, antropologia i reflexions que tenen a veure amb el tema de la cultura i la nació. I narrativa. Serà casualitat, però en la primavera del 74 van aparéixer els primers articles a Las Provincias, el meu primer treball d’antropologia, Estudi d’antropologia social al País Valencià, i la meua primera novel·la, El bou de foc.
P. I això bé val un homenatge.
R. No exactament. En el marc dels Premis Octubre es fa una espècie d’homenatge a tres escriptors, dos de morts i un de viu. Jo en sóc el viu. No arriba a ser un homenatge. Serà una espècie de debat o taula redona. L’homenatge és una cosa de flors, violes, medalles, un bombo, un focus de llum, la sala Cataoria...
P. Qui ha canviat més en aquests anys, vosté o el seu país?
R. Tots dos i de maneres que no prevéiem fa 25 anys. Aleshores jo tenia unes posicions ideològiques i vitals més radicals. Era més marxista i tenia la fantasia que eren possibles molts canvis profunds. Com ens ha passat a tots els que hem cregut sempre en el pensament racional, he adequat la meua interpretació de la realitat a l’evolució de la realitat. La meua evolució ideològica ha anat una miqueta en paral·lel a la realitat de la història viscuda, però no solament del meu país sinó de tot el conjunt del planeta. Ara bé, en termes d’ideologia política genèrica, des dels 22 anys m’he definit com un socialdemòcrata, una persona que creu en una estructura democràtica amb una propensió cap a posicions d’esquerra o progressistes. En això no he canviat, la qual cosa significa que he vist passar cap a la meua dreta una infinitat de revolucionaris.
P. I pel que fa a la ideologia, diguem-ne nacional?
R. De la mateixa manera que mantenia en aquell moment una espècie de fe en l’eficàcia teòrica del marxisme, doncs també la tenia en el catalanisme polític des del País Valencià. Pensava que es podia capgirar el que havia estat el curs de la història d’aquesta societat, que anava cap a un distanciament polític dels seus orígens catalans i cap a una integració política i ideològica en l’esfera nacional espanyola. Teníem la confiança que això, en termes polítics, es podia invertir. La realitat ha demostrat que això era més complicat del que pareixia. Ni s’ha acabat el capitalisme ni l’espanyolisme. Ara bé, el que la percepció d’aquella ideologia tenia de part fonamentada en fets reals es manté. Uns orígens històrics, una procedència, un curs històric paral·lel, una comunitat de llengua i, en alguns aspectes, no vull dir en tots, una comunitat.
P. I com ha canviat el país?
R. El país ha canviat en una cosa que era inevitable i no hi té un mèrit especial ningú. És una societat democràtica, perquè ha vingut així. I després hi ha dues coses importants. Una, en la qual tampoc tenim un gran mèrit, però sí algun, i és el fet de l’estructuració d’un espai polític d’àmbit valencià, que feia segles i segles que no existia. Que això venia determinat per l’España de las autonomías? Sí, però només fins a un cert punt. En aquells anys hi havia una capacitat de presència pública, i en això sí que tenim un mèrit algun grup de gent, d’una idea de País Valencià, d’autonomia... La gent s’ho creuria o no, però va fer seua la unió de la reivindicació democràtica amb la condició autonòmica, fins i tot partits que no tenien cap tradició en aquest sentit, com el PSOE. I això té la seua importància i és un canvi real. I l’altra cosa, en la qual sí que tenim algun mèrit decisiu determinats grups de gent, és la reactivació d’un paper central de la producció cultural i ideològica en termes nacionals propis, no com “una simple variante regional de la cultura española”. Narrativa, teatre, geografia, sociologia, ciència social, història, assaig... No és majoritària en termes quantitatius, però en termes qualitatius és possiblement més important que l’altra.
P. Aquell grup de gent és el d’Eliseu Climent, Lluís V. Aracil, Alfons Cucó...
R. És el grup decisiu en un moment crucial de l’evolució sociològica d’aquest país, en el trànsit d’una societat de predomini agrari a una societat de predomini industrial.
P. És també el primer grup que va al psiquiatre.
R. I el primer a ballar el rock, el primer a escoltar discos de Brassens, el primer que va a París i que importa una certa cultura internacional. No és casual que siga la generació dels Beatles i la minifalda.
P. La generació que Aracil qualifica de “fracassada”.
R. Aracil estaria bé que parlara en primera persona singular. D’altra banda, tinc una enorme devoció a la seua incommensurable capacitat intel·lectual.
P. On es reconeix vosté més, en l’escriptor, en l’activista o en l’antropòleg?
R. Això va per etapes. L’etapa que va de principis del seixanta als setanta, activista o difusor d’idees. Encara en sóc, però de manera marginal. Als anys setanta, l’activitat que m’ocupa més temps i més energies és l’antropologia en diverses variants. Antropologia de camp, d’investigació, la creació del Museu d’Etnologia de València, que el vaig fer jo... Això, fins el 84. I els últims 15 anys, bàsicament l’escriptura.
P. Sobre la nació dels valencians és un ajust de comptes a Crítica de la nació pura?
R. N’és una continuació. Crítica de la nació pura era un llibre conceptual sobre el fenomen nació. És l’any 84 i jo he tornat dels Estats Units amb una quantitat de material considerable sobre el tema del nacionalisme. I Sobre la nació dels valencians és la crítica de la nació pràctica, una anàlisi aplicada a un cas concret. Més de la meitat del llibre és interpretació de la història, i no la podia fer abans perquè no disposava dels elements.
P. Vosté conclou que el catalanisme és una utopia prescindible.
R. El més rigorós catalanisme polític, no el catalanisme. Estrictament. No dic els Països Catalans, perquè ací convindria matisar que en uns sentits sí i en uns altres no. En això també he guardat una coherència: sempre he estat en organitzacions d’àmbit estricte valencià. Però pensar que aquesta societat i la seua política funcionen en termes racionals també és una utopia. Però imprescindible.
P. Un quart de segle després, som una nació, una tribu o “una graciosa mixtura” que deia José Ombuena?
R. Aquest país continua estant indefinit. Continua sent “una mixtura” poc graciosa, mal combinada, mal compenetrada i mal articulada. En termes d’autopercepció conscient, de resultat de difusió i assimilació de les idees, es pensa majoritàriament espanyola, però després resulta que en uns altres termes això no està tan clar. Hi ha una minoria que no es pensa espanyola i sí valenciana. És una societat nacionalment en estat magmàtic. Tampoc no som un cas exòtic ni estrambòtic.
P. Borja Papa i Els treballs perduts són els seus llibres de creació preferits?
R. En narrativa, efectivament, per aquest ordre. I en assaig, Crítica de la nació pura i Sobre la nació dels valencians, per aquest ordre.
P. Borja Papa és el llibre que ha viscut amb més intensitat?
R. He gaudit molt fent-lo. És un gran plaer intel·lectual transportar-te a un altre món amb unes altres referències ideològiques, mentals i morals, i viure’l per dins.
P. En la seua obra sempre hi ha la constant de la ciutat de València.
R. En sóc un enamorat. Estic enamorat de València físicament, és a dir com a conjunt de cases i carrers. En gran mesura és un amor a la València intramurs. I un trosset de l’Eixampla. La València construïda pràcticament abans de la guerra. És un misteri com un tipus de societat com el del segle passat i del primer terç del XX ha produït una suma d’elements arquitectònics tan deliciosa. I no parle de l’arquitectura aristocràtica, sinó la de la petita burgesia, la de la menestralia, la de la gent popular. La dels milers de cases que es feia la gent. Probablement en gran part d’Europa no hi ha hagut un conjunt de cases tan precioses com a València. Què tenia la societat d’aquesta ciutat que feia això? En canvi, els fills d’aquella gent comencen a destruir la ciutat, a fer monstruositats amb la lletjor com a mètode.
P. Després de tot, en qui creu més, en Fuster o en Hèrcules?
R. Si es tracta de creure, com en els temps estrictament no racionals, evidentment en Hèrcules. És el gran heroi ordenador, el pas del caos al cosmos, del desordre a l’ordre. Ara: si del que es tracta és d’una actitud entre mig escèptica, mig irònica i profundament racionalista i amb un profund compromís ètic amb la societat i amb el país, no crec en Fuster, però sí en una sèrie de coses de les quals Fuster, per les raons que siga, s’ha convertit en símbol.