JOAN F. MIRA / Escriptor

 

“El que és difícil és fer bona literatura, escriure”

 

Ferran Bono
Acaba d’eixir publicada i algunes veus ja apunten que es tracta d’una de les millors novel·les, si no la millor de Joan Francesc Mira (València, 1939). No és poc, perquè el també antropòleg i professor de grec és un escriptor clau en l’actual literatura catalana, com posen de relleu novel·les com ara Els treballs perduts o Borja Papa, a més de les altres cinc obres de ficció que ha escrit, dels seus setze llibres d’assaig, de les traduccions importants i dels centenars d’articles. Ara, en Purgatori, guanyadora de l’última edició del premi Sant Jordi, Mira aprofita l’estructura de la part “més humana” de la Divina Comèdia, de Dante, per a narrar el viatge, amb Harley Davidson inclosa, d’un metge de poble que passa d’una existència contemplativa a endinsar-se en el món de lés ambicions i les enveges del seu germà, un empresari d’èxit, malalt de càncer, però envoltat de l’optimisme que donen els plaers de la vida. Purgatori (editada per Proa) entronca amb Els treballs perduts, la primera d’una trilogia sobre València en clau sempre molt personal, és a dir, molt literària.

     Pregunta. La seua novel·la enganxa.

     Resposta. Això m’han dit, però la meua intenció era només fer literatura. El que és difícil és fer bona literatura, escriure literatura. Si pots enganxar el lector, doncs molt bé. Si de passada pots dir coses sobre l’experiència del món, de la vida i de l’eternitat... millor. Però l’objectiu és expressar. Es pot fer una trama (per a això hi ha recursos “tècnics”), fer aportacions des d’un punt de vista filosòfic, psicològic o antropològic, però una altra cosa és expressar, fer literatura, és a dir escriure.

     P. Quins recursos?

     R. Per exemple, a mitjan novel·la t’adones que un personatge no para de créixer. Doncs, tornes enrere i avances alguna nota sobre el personatge per enganxar el lector; però això no sorgeix d’una manera premeditada. Almenys en aquest cas.

     P. Què va ser primer, la seua traducció al català de la Divina Comèdia o la novel·la?

     R. Vaig deixar a mitjan fer el llibre per a fer la traducció. Una cosa em va porta a l’altra. Estava rellegint la Divina Comèdia, i les traduccions em semblaven dissuasòries per a un lector normal, així que vaig pensar de fer-ne una de nova. I com que tinc la sort de gaudir d’una absoluta llibertat del meu temps, vaig deixar per un temps la novel·la, que pertany al meu projecte de fer una trilogia de la ciutat de València, per a reprendre-la més tard. La primera va ser Els treballs perduts, on apareix una València intramurs, de les dotze parròquies de la ciutat medieval, amb l’estructura subjacent del món clàssic, dels treballs d’Hèrcules. En aquesta última novel·la l’estructura és el Purgatori, entre el cel i l’infern, la més humana de les tres parts de la Comèdia, M’interessava parlar del retorn d’un personatge que s’havia apartat del món. I ací la ciutat és la València de l’Eixample. La tercera novel·la, si arriba, tindrà l’estructura de fons de Faust.

     P. A més d’escriptor, vosté és també antropòleg, professor de grec, traductor. Tot aquest bagatge el deu ajudar a escriure, no?

     R. Home, és un avantatge, sobretot des del punt de vista del background, Et serveix per a introduir referents que tens des de fa 30 o 40 anys i que pots tractar amb certa comoditat i seguretat, quan parles de qüestions diverses com l’església, la Bíblia, els pensadors clàssics o l’infern. Això és relativament fàcil, si tens una bona tècnica, que és important, és clar. Una altra cosa és anar introduint trufetes en el text que no tenen molta relació i que es nota de seguida que són afegits.

     P. El llibre no és una radiografia literària de la ciutat a través de la visió de dos germans molt diferents?

     R. No intente reflectir València com una radiografia. La ciutat em serveix com a metàfora, com a representació del món. Els dos germans són dues cares oposades de l’actitud davant de l’existència. Al metge li importen poc les realitats i plaers de la vida: és més aviat contemplatiu; mentre que el seu germà, l’empresari, sí que s’ha dedicat a gaudir dels plaers de la vida, de l’èxit, dels diners.

     P. Relata també la València dels voltants, la que vosté va viure de menut. És la mirada del metge de poble la de l’autor?

     R. Sí, sí que hi ha una sensació vital, però també he volgut fer una aproximació a València des de la vora, sobretot en la meua translació del personatge central. Dante també entra des de fora al purgatori; i també ho fa per exemple Teodor Llorens...

     P. El personatge del xofer negre que fa de guia al metge pel món del seu germà?

     R. Sí, li he posat el nom —en referència al popular poeta valencià— amb tota la mala intenció. També és cert que en aquest personatge he volgut recuperar tota l’epopeia que unia València i Guinea a través de la fusta. He nascut a la Torre, tocant Sedaví, Benetússer i Alfafar, on hi ha la indústria del moble, i jo veia passar els troncs africans enormes cap a les serradores. És tot un món de referències que em venia molt bé per a la novel·la.

     P. I la Harley Davidson que condueix el protagonista? S’ha fet vosté motard també?

     R. No, no. No sé el que representa. Té això que és un vehicle un poc mític. També en Els treballs perduts apareixia un personatge, un centaure, amb una Harley. A més a més, fa molts anys jo tenia un amic amb una Harley que portava matrícula de Kinshasa. Passejàvem per València en la moto, blanca i enorme, i era tot un espectacle. M’agradava molt.

     P. No obstant això, hi apareix retratat un món de referències clàssiques literàries.

     R. Però es parla dels pecats com la ira, l’avarícia, l’enveja... a través de personatges absolutament contemporanis, d’una ionqui, d’una càrrega de la policia, d’una cambra blindada d’un banc...

     P. Quina literatura contemporània l’interessa més?

     R. El conjunt de narrativa que seguisc més és la nord-americana. Des de fa més de 30 anys. Escriptors com Saul Bellow, Philip Roth, Norman Mailer, Malamud, algunes coses de John Updike. Es podria concretar més, potser: m’interessen sobretot els narradors jueus nord-americans... A més, continue sent molt lector de la narrativa italiana recent, des de Calvino o Buzzati, fins a Gesualdo Bufalino.

     P. El veig molt americà. Es considera de la nova o de la vella Europa?

     R. Home, de la vellíssima Europa. És evident. Però he de dir que no sóc tampoc antiamericà per prejudici o per sistema, i per tant no tinc cap complex en aquest sentit.

     P. Quina és la seua opinió sobre l’actual narrativa catalana?

     R. Pel que fa a la qualitat literària, parlant amb rigor, crec que en general tira més a mitjana que a excel·lent. Ara bé, la quantitat és considerable i això està molt bé. M’alegra veure autors amb molta difusió. Estic molt content quan Ferran Torrent, per exemple ven 50.000 exemplars d’una novel·la. Tinc entés que en poesia el nivell és considerablement més alt, pel que puc saber, perquè no en sóc expert.

     P. La seua València és molt diferent de la que retrata Ferran Torrent, no?

     R. La ciutat és la mateixa. Evidentment, la perspectiva i el tractament són diferents.

     P. Quines són les causes d’aquest desequilibri entre narrativa i poesia?

     P. Això seria matèria d’una altra entrevista. Possiblement la narrativa pateix encara dèficits històrics.

     P. La seua trajectòria literària té dues parades ineludibles Els treballs perduts i Borja Papa, Considera que Purgatori pertany a aquest grup?

     R. Potser sí, pel seu propòsit. La veritat és que n’estic raonablement satisfet. Però he de dir que tinc un cert afecte a altres llibres que no han tingut la mateixa repercussió. Per exemple Quatre qüestions d’amor, una obra comparativament menor, però per a mi molt entranyable.

     P. És també molt aficionat al periodisme. Quin paper juga en la seua obra?

     R. El periodisme en si no és el meu camp. Sóc, això sí, un gran devorador de premsa. D’altra banda, jo cada article me’l plantege o el faig des d’un punt de vista literari. Intente fer literatura en 30 o 60 ratlles.

     P. Per cert, és veritat que vosté i el traspassat pare Batllori discutien molt a propòsit dels seus Borges preferits.

     R. Discutíem una miqueta, allà a Roma, o a Barcelona. No ens oblidem que el pare Batllori era molt jesuïta, i és clar, per això el seu personatge preferit era sant Francesc de Borja, mentre que el meu sempre ha sigut Alexandre VI.