EL GUARDÓ D’ÒMNIUM

 

Mira rep el Premi d’Honor

 

Contraposa la salut literària al País Valencià amb la “catàstrofe” política

 

L’escriptor valencià Joan Francesc Mira va ser proclamat ahir Premi d’Honor de les Lletres Catalanes en un acte solemne, reivindicatiu i lúdic que es va fer al vespre al Palau de la Música de Barcelona.

 

Jordi Capdevila · BARCELONA

     La formalitat de l’acte es corresponia amb la tradició del premi, un guardó que arriba a la trenta-sisena edició i que s’atorga a una persona que “per la seva obra literària o científica, escrita en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans”, segons consta en l’acta fundacional.

     La definició del premi sens dubte s’adiu totalment a la personalitat de Joan Francesc Mira. Ell mateix, en una trobada amb la premsa poc abans de l’acte oficial, mostrava la satisfacció pel guardó concedit, ja que es tracta d’un premi “que arriba després de molts d’anys de treball” i d’una fidelitat i responsabilitat vers el seu propi país i la pròpia societat. L’ofici d’escriure “requereix moltes hores de feina i el premi va dedicat a les persones que fem aquest ingrat ofici d’escriure”.

     Joan Francesc Mira també creu que el premi “és el resultat d’un cert grau d’exigència”, perquè “no s’ha d’escriure com si fos un passatemps”. Per això pensa que es tracta d’una feina que, a més de dedicació plena, requereix “unes ganes de fer-ho bé”, i ell sempre ha estat convençut que “allò que fem a la vida s’ha de fer bé”. De la mateixa manera creu que exercint l’ofici d’escriure s’ha de tenir “solidaritat amb la teva terra i amb la teva gent”. En síntesi, Joan Francesc Mira pensa que “la literatura és una cosa seriosa que en un país com el nostre encara requereix un suplement d’esforç per fer el que hem de fer”.

 

L’agraïment dels lectors

Tanmateix, pel nou premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el millor guardó “és la reacció favorable dels lectors”. Els premis “són elements accessoris” a la literatura. Ell els compara amb les medalles que aquests dien lluïen els excombatents de la Segona Guerra Mundial a Normandia, en el sentit que reflectien una feina ben feta que havia comportat un bé comú. Però el nou Premi d’Honor insisteix que el que el satisfà més és l’opinió del lector: “Canviaria qualsevol dels premis per la bona reacció dels lectors davant d’un llibre”, un acte que va comparar amb els aplaudiments que reben els intèrprets al mateix Palau de la Música.

     En qualsevol cas, pensa que el premi que li han concedit no l’obliga a res “perquè fa molts anys que faig el que haig de fer”. “Sóc un ciutadà professional de les lletres que també ha actuat en el camp polític”.

     No el sorprèn, a Mira, l’èxit de novel·les pseudohistòriques com el Codi da Vinci i Dante, amb vendes milionàries a tot el món. Es tracta de llibres “que estan plens d’ignorància”, fins al punt que no hi pot haver cap mena de comparació amb la bona literatura. En el discurs de recepció del premi, Mira va insistir que “l’única literatura és la de qualitat”, molt més important que la quantitat, que creu que fins i tot pot perjudicar la literatura.

 

La situació al País Valencià

Joan Francesc Mira resta importància al fet que darrerament els premis li cauen més a Catalunya que al seu País Valencià, un lloc on la llengua viu moltes dificultats. Pel que fa a aquesta qüestió, va dir que el País Valencià està “en una situació contradictòria”, ja que la situació de la literatura i del món editorial és molt satisfactòria, així com també ho és una bona part del sector de l’ensenyament, que mobilitza cada any 200.000 persones per reclamar més ensenyament en català. En canvi, des del punt de vista institucional “la situació és catastròfica”. L’estat de la qüestió de la llengua al País Valencià el defineix amb un exemple sobre la seva obra: “La premsa cultural em tracta molt millor a Catalunya que al País Valencià. De qualsevol llibre que trec, els diaris de Catalunya en fan una àmplia referència, mentre que els valencians ho resumeixen amb una notícia breu”.

     Joan Francesc Mira és el cinquè escriptor valencià guardonat amb el Premi d’Honor des de la seva instauració l’any 1969. El 1974 se’l va endur Manuel Sanchis i Guarner i el 1975, Joan Fuster. Vicent Andrés Estellés va ser guardonat el 1978. El darrer valencià guardonat abans de Mira va ser Enric Valor, el 1987.

     Els darrers anys han rebut el premi Teresa Pàmies el 2001, Josep Maria Espinàs el 2002 i Antoni Maria Badia i Margarit el 2003.

 

 

EDITORIAL

 

Un reconeixement necessari que fa honor al Premi

 

El jurat del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes ha decidit atorgar-lo enguany a l’escriptor Joan Francesc Mira. Un reconeixement com aquest —un encert tan elevat a l’hora de decidir-lo— justifiquen el guardó contra tots aquells que afirmen que caldria deixar de concedir-lo “perquè els temps i les circumstàncies han canviat”. És evident que els temps han canviat, com ho és també que les circumstàncies que en justificaven les bases han anat modificant-se. Però això no implica que ja no siguin vàlides. El compromís i la resistència que s’exigia en els primers anys del Premi d’Honor —i que van derivar en una llarga, agra i estèril polèmica sobre la idoneïtat de concedir-lo a Josep Pla— se situen ara en un context diferent; més amable, si és vol. Però encara són necessaris.

 

Catalunya viu en un règim de reconeixement de llibertats individuals. Dins un sistema que ha acceptat també en part els seus drets col·lectius. Però només en part. El conceptes de resistència i compromís han canviat, però es mantenen amb tants matisos com es vulgui. En qualsevol cultura del món. I encara més en aquelles minoritzades per la presència d’unes pressions exteriors potents que en dificulten la vitalitat. Quan encara es discuteix en aquest país si ha de cedir la representació exterior de la seva cultura en una fira internacional del llibre o les condicions en què s’hi ha d’expressar si arriba a fer-ho sola, qualsevol amb un mínim d’honestedat ha d’acceptar que la normalitat que molts proclamen és únicament un desig o una trampa interessada.

 

Però és que, a més, l’àmbit territorial de la cultura catalana no s’acaba en els límits estrictes del Principat de Catalunya. I en tots els altres territoris que la tenen com a pròpia travessa situacions dramàtiques. La imatge que pot il·lustrar més aquestes dificultats és la del mateix guanyador de la convocatòria d’enguany del Premi d’Honor. Joan Francesc Mira és un intel·lectual de primera línia, complet, quasi una reminiscència renaixentista. Ha estudiat àmbits excepcionalment diversos i ho ha fet amb eficàcia i solvència. Ha treballat en fronts sorprenentment variats i ha aconseguit uns resultats homologables als dels especialistes internacionals més excel·lents. Escriu novel·les i assajos, practica la col·laboració periodística —ara mateix a l’Avui i a El Temps setmanalment—, ha traduït clàssics, ha investigat al voltant de l’antropologia, la sociologia i l’etnografia... Tota aquesta feina d’anys —reconeguda amb molts altres premis— no ha tingut el ressò que es mereix en la societat a la qual es dirigeix. La societat que forma els Països Catalans. I no l’ha obtingut per les circumstàncies especials en què es mou el País Valencià i per l’escàs impacte que un personatge d’aquestes característiques aconsegueix a Catalunya quan treballa fora de Barcelona o extramurs dels límits administratius estrictes del Principat.

 

Som una cultura petita, esquarterada administrativament, penada políticament, sovint mesquina, que exigeix el doble d’esforços que qualsevol altra per concedir la meitat de crèdit. Només per la seva traducció de la Divina Comèdia o pels seus treballs sobre la família Borja —de ficció i de no-ficció—, Joan Francesc Mira s’ha guanyat una atenció que molt pocs li han concedit. Paradoxalment, l’ha guanyada en àmbits acadèmics i intel·lectuals forans. Però, a més, Mira ha estat una activista de la seva cultura i del seu país des de fa dècades. Ha participat activament en totes les iniciatives que han pretès desprovincianitzar-los. Calladament. La seva militància per la normalització, la dignificació i l’homologació de la cultura i la llengua catalanes ha estat obstinada, persistent. Per això s’havia fet mereixedor —ja fa anys— del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. I per això mateix, per l’encert palmari a l’hora de concedir-l’hi, aquest guardó té una utilitat indiscutible. La que expressa la vitalitat d’una societat civil que se sap necessària encara per mantenir-nos dignament vius —i amb veu pròpia— a l’Europa i al món del segle XXI.

 

 

Parlament de Joan F. Mira amb motiu de la concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes