Els sorolls humans

 

Joan F. Mira

 

El meu domicili eventual a València és un pis me­nut, nou, cèntric i tot això. Abans era un pis més cèn­tric encara, però vell. La diferència està en la categoria dels sorolls. Deu ser que els pisos moderns els constru­eixen pensant en la sociabilitat humana, en la soledat de les persones urbanes i en la necessitat que tenen de comunicació. Deu ser això. El fet és que en aquest piset la comunitat de vida, la intimitat amb els veïns, està garantida pels materials de construcció. Sobretot amb la veïna de dalt. Els veïns de la dreta i de l’esquerra em fan participar d’una manera discreta de la pròpia inti­mitat: saps quan miren la tele i quin programa, quan contesten al telèfon i sovint de què parlen, saps quan fan neteja, quan ixen i entren, si estan sols o acompanyats, i sobretot saps quan van al bany i fan córrer l’ai­gua corrent. És dolç saber que no estàs sol en la vida.

 

Però la veïna de dalt és una altra cosa. No sé encara quina cara té, però sé que és jove, que viu sola, i que posseeix una sobrehumana capacitat ambulatòria. Vull dir que, excepte en circumstàncies que després explica­ré, no para de caminar pel piset ni de dia ni de nit. A les tres de la matinada, a les cinc o a les set, durant el matí, el migdia, la vesprada, la nit. Una cosa prodigiosa, sobretot tenint en compte que, per recórrer incessantment els escassos metres quadrats de la cuina, el saló, el dormitori i el bany, gasta sabates de taló ferrat, o pot­ser esclops de fusta com els de les infermeres o com les soles alemanyes del doctor Scholl. Llavors, el tacatac tacatac, o el toco toc tocotoc, segons que sone a ferro o a fusta, és permanent, ressona en l’amplificador del sos­tre —no sé quin secret gasten els arquitectes— i omple la reduïda cubicació de l’apartament. No deu tenir ca­dires ni butaques a casa, té alguna malaltia que li impe­deix la posició sedent, necessita fer exercici per pres­cripció mèdica, s’entrena a domicili per a la competició de marxa olímpica, ¡jo què sé! No para, mai, ni un ins­tant. He dit que viu sola, i ja es veu que desplega una incessant activitat vertical. De tant en tant, però, l’acti­vitat que desplega és compartida i horitzontal. Llavors s’atura el taloneig i comença sense interrupció el concert de metalls i veus humanes. Ja s’ho poden figurar. O no s’ho poden figurar: és un estrèpit incessant, un cataclisme de grinyols de llit turmentat a mort, una amenaça de catàstrofe, un terrabastall. Deu ser que el llit és vell i fluix de caragols, o que les repetides violèn­cies el tenen mig desllorigat, però un soroll tan bèstia no l’havia sentit mai. És clar que els actors, ignorants del perill i dels efectes sonors amplificats, sospiren, panteixen, fan ais i uis i criden —sobretot ella— com si els estigueren degollant. Pot durar hores.

 

En fi, el sensible lector ja se’n farà càrrec. A mi, co­ses com aquesta no m’havien passat abans. Coneixia els sorolls apagats dels veïns d’un pis antic, els infinits ma­tisos dels sorolls d’habitacions d’hotel, remors insinuants a través de les parets, plors de criatura, cisternes de vàter, tot l’inventari. Però eren coses amables, tolera­bles, que en situació normal no et tallen el ritme de la vida. Molesten o fan companyia, depèn de la circums­tància, però deixen viure, habitualment. Poden conver­tir-se en hàbit sonor, permanent o transitori.

 

En realitat, el paisatge acústic urbà i semiurbà és ja sobretot un paisatge de remors mecàniques. I són re­mors regulars, no passa res: jo m’he criat entre la carre­tera general i la via del tren, i després he viscut pràctica­ment sempre al costat del ferrocarrili del trànsit de cot­xes, o a prop de la mar on les ones poden fer més soroll que tots els motors del món, i no m’ha passat res, he pogut viure, llegir, escriure, escoltar música i dormir. Deu ser que la presència sonora de les màquines és as­sumible com a remor de fons precisament perquè és neutra, no és humana, no comunica absolutament res: un destorb, com tants d’altres de la vida, que arriba a ser ignorat, una molèstia exterior com la calor, el fred o la pluja.

 

Els sorolls humans són una altra matèria: cada so­roll vol dir que ens arriba l’ona sonora d’algú pròxim que està fent alguna cosa. Si la cosa és incerta i la proximitat relativa no arriben a alterar la calma de l’oient. Però quan són immediats i de significat inconfusible, l’efecte ja és un altre. Pot ser el plany punyent d’un infant, la baralla domèstica, el gemec del malalt, el ronc del company de llit, pot ser qualsevol cosa: si és prò­xim, si és agut, si dura, és insuportable. Precisament perquè és humà. Jo puc dormir al costat de la via del tren, al costat del rompent de les ones, i fins i tot al costat d’una perforadora pneumàtica o, cosa pitjor, d’una aixeta degotant. Però no podia dormir quan els meus fills, de petits, ploraven a la nit, o al costat d’una persona que ronca. I no puc dormir, evidentment, sota la meua veïna de dalt.

 

De manera que, algun dia, pujaré i li diré alguna cosa. Com per exemple a) que li regale unes comodíssimes sabatilles de sola de feltre, pelfa o buata; b) que o ju­guem tots o trenquem la baralla. Perquè hi ha sorolls humans que són terribles.

 

 

Reproduït a Els sorolls humans (Alzira: Bromera, 1997), pàg. 184-187