Viure sense notícies

 

Joan F. Mira

 

En les meues condicions normals de vida, sóc, ho reconec, un noticiador impenitent: noticiador en el sentit que diríem fumador o bevedor, és a dir un vi­ciós de la notícia. Dels qui llegeixen dos o tres diaris i dos o tres setmanaris com a ració mitjana (n’hi ha que estan molt més enviciats encara que jo), i dels que perden el cul per no perdre’s un telediari. I bé: estic començant a reflexionar sobre els efectes del vici i sobre les seues possibilitats de curació.

 

Quant al segon, és a dir les possibilitats de cura­ció, els he de dir que ho he intentat, i que els resul­tats són descoratjadors. Fa unes setmanes que estic vivint en un lloc on no tinc telèfon, on no arriba la premsa ni la vaig a buscar, i on no tinc instal·lat cap aparell radiotelevisiu. La conseqüència és una espècie de picors i de desfici que em recorre el cos des que m’alce cada matí, coses com les que supose que deuen sentir els qui de sobte es deixen l’alcohol o el tabac: al·lucinacions, imaginar-se coses horribles que no puc saber si estaran passant de veritat o no, im­pulsos desesperats per anar a casa d’algun veí que tinga telediari a les hores habituals, llançar-se a devo­rar qualsevol paper que aparega a la vista amb as­pecte de publicació diària. Diarrea. Tremolor de mans. Un desastre d’experiència, que no recomane a ningú si no és amb estricte control mèdic i amb totes les precaucions i graduacions necessàries. Perquè jo, quan acabe d’escriure açò, aprofitaré que he d’anar a Benicàssim al Correu per comprar-me un grapat de revistes i diaris. He fracassat.

 

O siga, que el vici era massa arrelat, profund i in­curable: necessite, per tal de continuar vivint equili­brat i no a la vora de la paranoia, saber si hi ha hagut alguna inundació a Mindanao, si ha caigut algun auto­bús per un barranc a l’Afganistan, si s’ha produït com cada mes algun cop d’estat a l’Àfrica, si s’han reunit els ministres d’economia del Mercat Comú, si el se­nyor Beguin ha declarat alguna cosa, si hi ha crisi de govern a Itàlia, les últimes paraules del senyor Pérez Llorca al Parlament, si algú ha pegat algun tir a algú a Euskadi, el nombre de morts a la carretera d’aquest cap de setmana, els nous Directors Generals de les Conselleries del Consell, si s’ha aprovat el pla parcial d’ordenació urbana de Guadasséquies, si a Benidorm tots els madrilenys ja poden beure aigua cada dia, quina mosca li ha picat avui a D. José Ombuena i sub­directora... En fi, les coses necessàries per a la vida que portem.

 

És possible una altra vida? Per a mi, no: ja ho he comprovat amargament. No tinc prou fe. ¿Viuen més feliços els qui, siga per analfabets o per passotes, se’n foten de la música i de qui la toca? ¿Està mal enfocat aquest article des de la primera ratlla? Deu ser això últim. Però, igual que els metges, no volia parlar de les causes, sinó dels símptomes de la malaltia.

 

 

Reproduït a Punt de mira i altres papers (València: Tres i Quatre, 1987), pàg. 130-131